Un ram de faves (Equívocs? Poder? Venjança..?)

De reüll en Néstor mirà la botiga a l'altre banda del carrer. La foscor s'havia apoderat de tots els racons, i la llum gelada dels tubs fluorescents tremolava indecisa entre encendre's o no del tot.. Sospirà; pensant en la remullada que li esperava, feia temps que no acceptava encàrrecs a domicili. Si havia acceptat, era pel senyor Molldelòs. Massa dur de rosegar. Impossible dir que no.

-Vas donar les flors amb la nota a la Laura? - Interrogà greument en Molldelòs a traves de la finestreta de la porta -.
-Tot ha anat molt bé. - Va dir en Néstor- Ha estat ràpid, s'ho ha près força bé. I l'altre, no ha patit gaire...

Aquella tarda, la pluja havia aguantat una bona estona, però ara tornava a la seva tristesa natural i passada per aigua. No hi havia ni llamps ni trons. Cada espetec de les gotes d'aigua li era tranquil; sedant i pèrfid alhora dins l'Ibiza de la feina. Feu un segon cop d'ull. La parella ja havia sortit a tancar la botiga.

-Tan se me'n dona el que hagi patit aquell porc! - Exclamà Molldelòs, gaudint uns instants de la seva afirmació - Els hi he fet un favor a tots dos. En Marco no era home per la meva filla. Ja saps perquè.

Prengué el ram de flors amb la mà dreta. Obrí la porta amb una parsimònia definida; quasi calculada. En Nèstor s'acomodà l'abric al sortir, que estava tot rebregat. I amb calma va estrènyer amb força la pipa de la butxaca. Mirada amunt. Mirada avall. Milers de gotes d'aigua s'acomiadaren de la porta del cotxe quan esclataren com un tret al tancar-se aquesta al seu darrere.

El xofer s'impacientà i encengué els fanals. S'impacientà un pèl en Néstor, que mirava ara a tot arreu, desitjant marxar.
-Aquí tens. - Digué en Molldelòs- I no se'n parli més. Gràcies per la teva... amistat. Néstor... i el teu canell.