Un glop d'enyorança

Avui prenc la llet amb cacau mentre fullejo una revista. Milers de pensaments em venen cada matí quan tinc el meu moment de tranquil•litat en aquest món inquiet. I el meu cap no deixa de pensar en coses absurdes que m’omplen per moments el cos d’emocions perdudes. Un cos que molt sovint es sent buit. Però no es tracta d’un forat de sentiments, és més be un buit d’existències. Trobo a faltar persones en la meva vida, perquè els sentiments mai s’esborren. Promeses que s’han mort en el temps i que no han tornat, com aquelles persones que em van jurar estar al meu costat per sempre i que ara, quan obro els ulls, no hi són.

Mir per la finestra i prenc el darrer glop de llet de la tassa i penso que de res serveix buscar qui t’ha abandonat. Segur que tothom, en algun moment de la seva vida, s’ho ha preguntat. Per què sofrir per qui t’ha fallat? Per què no deixar l’odi, la melangia, la tristor...? Hem de deixar pas a aquelles emocions que dibuixen un somriure al nostre rostre.

L’essència d’existir és viure amb les persones que et fan costat dia a dia. Aquestes són les que et demostren que la seva promesa mai es trencarà, passi el que passi. Són aquestes les persones que mereixen tenir un lloc al cor per omplir els buits que falten.

L’enyorança es quedarà al fons de la tassa i l’ompliré d’alegria.