UN FUTUR NO GAIRE LLUNYÀ...

Un bon relat on ens parles d'un problema actual en un món on cada vegada s'hi produeixen més injusticies.

Publicat per TINETbiblioteca de la Diputació de Tarragona, abril de 2012

esperem que no sigui real mai


gràcies pels comentaris
abraçades
joan

Us agraeixo molt tots els comentaris que vaig rebent.

He tingut especial interès en tocar aquest tema perquè el trobo molt preocupant.
En el meu cas, el conec amb tot detall. No és ben bé autobiogràfic, gràcies a Deu no tinc cap problema per poder comprar els medicaments, però sí que malauradament els tinc de prendre diàriament amb la quantitat que expresso en el relat. En casos crònics com és aquest, si no ho fes tindria dificultats molt serioses per poder seguir tirant endavant
Tots tenim criteri propi referent a la gran quantitat d’ ètnies que han anat venint cap aquí i les avantatges de les que han pogut rebre davant de nosaltres però, el que no ens podem permetre és acceptar la crueltat de fer arribar a una persona a un nivell d’indignitat total en la seva manera de viure, sigui de la malaltia que sigui i haver d’anar arrossegant-se per terra sense tenir cap oportunitat ni manera de poder tenir un nivell de vida més o menys normal.
Tots ens taxem de “solidaris” i de “col•laboradors” en les diverses maratons que es van muntant però, realment ho som? – crec que valdria la pena fer-se la pregunta interiorment de la manera més real possible i analitzar la corresponent resposta.
Us puc assegurar que els que van tibant els fils en el que concerneix a aquest tema, no pateixen cap d’aquests problemes i sí algun d’ells si troba, valdria la pena que es preguntés per un moment de quina manera podria viure si ha d’abandonar la medicació!!!

Gemma

Magnífica idea la d'escriure un poema, tot ell un diàleg. I encertat! La veu de la protagonista és la consciència de l'ara, la dura consciència. I la seva interlocutora, la que s'ho mira des de la distància. Em recorda a un polític xerrant amb un pacient i diguent-se: "Ostres, si que l'hem feta grossa!" Una forta abraçada Gemma i enhorabona per la reflexió que ens has escrit.

Aleix

Colpidora denúncia i alhora crònica actualíssima de la pobresa material a què ens està condemnant la política social de "després de l'esclat de la bombolla".
Un diàleg que sembla copsat directament del carrer, el carrer on abocarem ara els que van venir al reclam de la bombolla iq eu ara són acomiadat, no ja sense agraïment als serveis prestats, sinó amb la càrrega de la culpabilització de la crisi que no han creat.
Tanta misèria ens haurà de fer mal a tots, i per tan real, aquest relat fa mal.
Una abraçada,
franz

Amb paraules senzilles denuncies un fet , malauradament , molt actual.
L'altre dia , no sé si ho vas llegir al fòrum ,jo també denunciava que els que manen es beneficien de l'amnistia fiscal i , en canvi, els que reben són els més necessitats.
Amb la teva sensibilitat exquisida reflexes uns fets colpidors.
No voldria que et veiessis obligada a comentar-me , però si vols fer-ho et brindo la lectura del meu relat "A cor obert ".
Una abraçada, Gemma.

...hi deu haver una quantitat enorme de gent que pensa així. Si estudiéssim geografia humana tal i com hauria de ser, els qui no ho desitgem també ho desitjaríem.


Sergi

Caram, Gemma, aquesta vegada has confegit un diàleg que poc a poc va esborrant a qui el llegeix, i que acaba amb un final... duríssim!

Tant el títol com el contingut fan esborronar la pell, la sensibilitat i el pensament de qualsevol.

T’envio una abraçada, encara esborronada
Unaquimera

Dificultats de molta gent.
Una poesia crítica,
amb el que tenim i el que haurem de veure.
Que les adversitats no ens facin callar,
ni deixar mai de lluitar.
Bon poema!
Una abraçada