UN FET INESPERAT

Un relat de: Materile

UN FET INESPERAT


Aquella sala era freda, només hi havia dues tauletes als extrems amb un parell de revistes i unes cadires blanques que resseguien les parets també blanques.
Hi havia dues senyores que, segurament, també esperaven ser ateses.

Sense adonar-se’n va perdre la noció del temps, i els pensaments la van atrapar.

Feia trenta anys que pràcticament no dormia i quan ho feia tenia malsons. Havia anat a molts psicòlegs i tots li deien el mateix: separi-se’n; però l’Agnès no ho feia per la seva filla i per la seva mare. La seva mare no ho hauria comprès, sempre deia: “el casament és un sagrament, és per a tota la vida”, i ella no volia donar-los un disgust. Preferia passar-ho sola, al cap i a la fi s’ho havia buscat i se’n sentia culpable.

Avui ha estat encara pitjor: l’ha tancada a la seva habitació amb clau, i no podia sortir-ne ni per anar al vàter. Feia estona que el telèfon sonava amb insistència i l’Agnès no el podia agafar, ningú sabia que estava presonera a casa seva. Tant de bo hi anés la seva filla, ella tenia la clau del pis i sentiria els seus crits, i la’n trauria. En mala hora havia consentit que hi posés un pany amb clau; sempre deia que era per precaució, perquè no hi entressin estranys quan ells no hi fossin i que l’habitació de matrimoni era sagrada.

Per fi va sentir una veu: “Mama, on ets”, “filla, sóc a l’habitació, tancada”.
La seva filla, la Marga, va telefonar al metge de sempre, que la coneixia des de feia molts anys i li va buscar un forat a l’agenda per visitar-la entre pacient i pacient.

--Senyora Agnès Codina –la infermera va tornar a repetir--, senyora Codina.
Va alçar el cap i va mirar aquella cara inexpressiva, es va aixecar de la cadira i s’excusà; de fet no li calia, el seu rostre maltractat ja ho deia tot.

El doctor li va fer les preguntes de rigor mentre la infermera li curava unes ferides superficials, i ella explicava com havia anat aquella vegada: els cops, les ferides, les amenaces, les humiliacions…

--Senyora Codina: hauria de presentar una denúncia, no pot continuar més així!, si no ho fa vostè, ho faré jo. Vull veure-la demà passat amb una decisió presa.

--Sí, doctor…

Amb penes i treballs va arribar a casa seva. Sabia que el seu home no hi seria, quan es barallaven desapareixia un parell de dies, uns dies que, a ella, li servien per refer-se una mica. La seva filla li havia dit que l’ajudaria i no la deixaria sola. La Marga era una noia molt madura per la seva edat, ja no vivia amb els pares, però estava molt unida amb la seva mare.

L’habitació era més aviat petita però acollidora. La llum del sol il•luminava l’estança intensificant el color rosa de les parets. Una taula braser, li servia per a tenir-hi el cosidor i la roba que havia d’arreglar; dues cadires al voltant de la taula, una butaca i un balancí en dos extrems de l’habitació donaven un aire despreocupat però ordenat. Un llum penjava al mig de la taula, era d’aquests que els pots posar a l’alçada desitjada; anava molt bé per llegir o cosir que era el que estava fent l’Agnès. Uns quadres omplien les parets despullades d’altres ornaments.

L’Agnès estava capficada cosint, no en tenia ganes; mirava el rellotge que duia a cada minut, a cada puntada, era com si esperés algú o alguna cosa. La seva cara envellida reflectia patiment, un ull moradenc i un blau a la galta pregonaven el seu drama personal. La seva vida transcorria entre por i llàgrimes; el dolor físic ja no li importava gaire, però a partir d’ara les coses havien de canviar: hi parlaria i se separarien.

Es va obrir, d’un cop de peu, la porta i va aparèixer aquella cara que tant odiava i que tan a prop seu havia tingut. Sense tenir temps de veure-li la cara, va sentir un cop molt fort al cap, i només l’instint de supervivència va fer que no es desmaiés i…, d’una revolada, clavés unes tisores a l’home que amb prou feines s’aguantava; ara jeia a terra, era el seu marit. Va mirar les tisores ensangonades que encara aguantava i les seves mans tremoloses.

--Déu meu!, Déu meu!, l’he matat!

Va trucar a la seva filla que de seguida va arribar-hi acompanyada del metge. L’Agnès encara estava en estat de xoc. El doctor va examinar l’home i va dir:

--No pateixi, no està mort, està borratxo i la ferida és superficial. Cridarem la policia i en farem la denúncia. Direm que va ser ell que va tornar a intentar agredir-la i va caure borratxo sobre les tisores que vostè aguantava.

--Moltes gràcies doctor!, no sé què faria sense vostè. La Marga abraçava molt tendrament la seva mare, però amb força ja que no parava de plorar.

La policia va arribar i en va prendre declaració; van avisar una ambulància que es va endur l’home perquè dormís la borratxera a la comissaria i després a la presó, però pel camí, en l’ambulància va patir un coma etílic i no el va superar.

L’Agnès va anar a viure amb la seva filla, i amb la seva ajuda va iniciar una nova vida provocada per un fet inesperat. Tant de bo s’hagués separat del seu marit molts anys abans, pensava.

MATERILE




Comentaris

  • Una problemàtica candent[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-07-2011

    Efectivament, malgrat tothom és coneixedor de què certs temes són una realitat que succeeix a diari a la nostra societat, no acostumem a pensar que ens poden ocòrrer a nosaltres mateixos, o a les persones molt properes, com ara els nostres parents, els nostres veins o els nostres companys de feina.

    Però, és clar, les persones com l’Agnès, la protagonista d’aquest dolorós relat, segur que és la veina d’altres persones, evidentment és la filla de la Marga i potser germana, cosina o cunyada d’altres dones o d’altres homes, i si hagués treballat fora de casa, seria companya propera a d’altres.
    Això no vol dir, però, que aquests coneguéssin el problema, perquè sovint les mateixes víctimes l’oculten, com si fos una xacra vergonyosa, sentint-se culpables en certa mesura.

    Amb aquest text, deixant clar el patiment, les indecisions i la solitut de la víctima, has tornat a subratllar una problemàtica candent!

    T’envio una abraçada de les que no cremen,
    Unaquimera

  • Ho he dit en altres ocasions...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 10-06-2011 | Valoració: 10

    Ho he dit en altres ocasions, aquests temes, que, desgraciadament, n’hi ha més dels que hi ha constància, em desmaneguen, em deixen un regust amarg... Ja sé que no bo amagar el cap sota l’ala però reconec que sóc ben poca cosa.
    Ben narrat, potser el final però, un xic... forçat?
    —Joan—

  • Emotiu[Ofensiu]
    Atlàntida | 03-06-2011 | Valoració: 10

    Emotiu per l'aguant de la dona tant corrent en aquest temps, com abans, que també aguantaven, moltes coses bones es perden per no fer-ho abans, ja se sap per la economia, per la família, per els fills, per......... tantes coses.
    En fi, per a tot hi ha un moment i aquest tard o aviat arriba junt amb l'alliberació dels mals moments passats.
    Gracies per el teu comentari, m'ha fet molta il-lusió ja que fa temps que no escric i no tenia comentaris. Una abraçada.

    Àngels

  • gràcies materile[Ofensiu]
    joandemataro | 01-06-2011 | Valoració: 10

    per seguir-me al blog i pel teu contacte i per la teva participació al repte... He baixat el ritme de creació perquè em feia una miqueta de falta parar...però ja tinc al forn uns quants nous poemes ...
    fins aviat
    una abraçada
    joan

    pd.- per cert que et presentes al nou repte de minirelats?

  • caram maite...[Ofensiu]
    joandemataro | 23-05-2011 | Valoració: 10

    cada dia escrius millor, molt bon relat en el tempo, la descripció dels llocs i els personatges, la trama...
    Veus, ja t'ho deia ja veig que estàs guanyant amistats i seguidors teus a RC... segueix i no ho deixis, de debò excel.lent.

    una gran abraçada
    fins aviat
    joan

  • Malauradament versemblant[Ofensiu]
    nuriagau | 22-05-2011

    Un relat colpidor que, malauradament, és versemblant. Descrius molt bé el patiment d’una dona que sofreix maltractaments per part del seu marit. El narrador ens explica les lluites internes d’aquesta dona que no s’atreveix a prendre una decisió reflexionada i assenyada. En canvi, en un moment de desesperació, actua per rampell.
    El desenllaç del relat sembla que ens deixa perfilat un final feliç, però em costa de creure que, una persona que ha patits trastorns psicològics durant tants anys pugui sobreviure a la càrrega d’aquesta culpa malgrat la conseqüència hagi resultat alliberadora per a ella.
    Ens seguim llegint,
    Núria

  • Pell de gallina[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-05-2011 | Valoració: 10

    Caram, és un relat molt intens, molt fort, molt colpidor. Però l'has escrit amb maduresa, tranquil.litat i lectura pausada, malgrat l'emoció i la duresa de la temàtica. Molt ben escrit i amb una denúncia latent que fa posar la pell de gallina per a tots aquells que coneixem casos de maltractaments similars. Ha sigut un plaer llegir-te, cosa que penso continuar fent. Una abraçada i fins aviat!

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: