UN CAP D'ANY MOGUDET (IV)

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

Capítol V

-És... és completament necessari, això? -inquirí en Gianfranco- Vull dir, no creu que seria millor deixar-ho a mans de la policia...
-Evidentment. Però ja que igualment haurem d'esperar-la, crec que estaria bé començar a desfilar l'enigma... D'altra banda, suposo que sou tots ben conscients que haurem de conviure plegats unes quantes hores sabent que algú de nosaltres és un assassí.
Més d'un dels presents va sentir una mena de fredor ramificant-se-li des de l'espina dorsal a tot el cos. Altres encarceraren la sobtada incomoditat en una presó d'aparent i calculada serenitat.
-Hi estic d'acord -considerà finalment la Cati.
-No crec que serveixi de gran cosa, però endavant -considerà en Gianfranco.
-Ai que emocionant! Com en una peli de misteri. I qui comença?
L'Alfred somrigué febrilment.
-Doncs tu mateixa, si vols.
-Oiii! Quan els expliqui això a les amigues! Ehem... Doncs bé, jo, com ja sabeu, vaig arribar ahir a Camprodon amb l'autocar. Vaig venir fins aquí i vaig passar la tarda desfent la maleta i trucant a un parell d'amigues. Fa segles que no les veig.
»Cap a les vuit vaig baixar a sopar. Ja hi éreu tots, llavors. No vaig sortir a fora durant tota la tarda i, per tant, no vaig poder anar a l'hivernacle. Vam sopar, jugar al parxís i a l'oca, escoltar música i cap a les dotze em vaig tancar a l'habitació.
-Vas ésser la primera en anar-te'n a dormir, no?
-Doncs... psí, crec que sí. Per descomptat que podia haver anat a buscar el verí, l'herbicida o el que fos, durant la nit... no tinc coartada, jo, però puc assegurar-vos que no ho he fet.
»Avui al matí m'he llevat tard i no he sortit de casa fins al migdia...
-Quan ja, segons les paraules de la Virgínia, l'herbicida havia desaparegut -ha conclòs la Cati-. Jo per la meva banda puc dir pràcticament el mateix que la noia... Vaig arribar ahir a la tarda, vaig estar parlant una bona estona amb la Virgínia, no tinc coartada pel que fa a la nit...
-Un moment -l'aturà en Gianfranco-; acabes de dir que vas estar parlant amb la tieta Virgínia. Ahir quan vaig arribar us vaig sentir. I més que parlar cridàveu. Es pot saber què discutíeu?
-Això no té cap importància -jutjà taxativa i mecànicament la Cati, amb certa aprensió filtrant-se-li a través de la mirada.
-Ja... Però la policia t'ho demanarà igualment.
-I hem acordat dir-ho tot. No s'hi valen mitges tintes -l'instà l'Alfred.
-D'acord, d'acord, molt bé, us ho diré. Discutíem sobre la desaparició d'un collaret molt valuós de la Virgínia. Ella es pensava que jo li havia pres, i jo simplement em defensava. Per què li hauria d'haver pres, el collaret del dimoni?
-Tu sabràs. Era valuós?
-Escolta, maco, no tolero que em tractin del que no sóc, entesos? Si algú li va amanollar el collaret, puc acreditar que aquest algú no era jo. Però què us heu pensat? Quin cúmul de despropòsits, Déu meu.
-Ja, bé, disculpa'm, no volia ofendre't... I reconec que les meves paraules han estat ofensives. Però digues; era valuós?
-Cent mil, em penso que va dir. Per arrodonir-ho, és clar!
-Bufa! I on el va perdre?
-Durant un viatge que vam fer juntes, deu fer més o menys un any.
-I què creu que li va fer pensar que vostè...
-I què creu que hi tenia dins el cap quan el tema de conversa eren les joies? Home, si us plau, sigui realista, caram! Com si no conegués la seva cosina...
-I puc demanar què li vas dir, a mode de defensa?
-Doncs que repassés el sostre fals de la maleta per veure si el tenia allà. Normalment no s'emportava joies de gran valor, però durant els cinc dies del viatge estàvem convidades a tres recepcions oficials, una d'elles oferta pel Govern mexicà... I per més que diguin que les catedrals no necessiten ornaments, bé calia posar-se quatre garlandes! I la quincalla et posa en cada compromís, en llocs així...
-Ja, sí, suposo que sí... I tu, Gianfranco, què ens pots dir?
-Bàsicament el mateix que l'Anna i la Cati, amb l'única diferència que jo vaig arribar un xic més tard que elles. Vaig sentir la discussió entre la tieta i la Cati i vaig pensar que alguna cosa petaria. Però al vespre, quan les vaig veure garlant tranquil·lament de foteses vaig pensar que ja els havia passat l'emprenyada...
-I ens havia passat, efectivament. Al final vaig poder-la fer entrar en raó. Com volia que jo li hagués robat res? Diantre, que som amigues de tota la vida!
-Suposo, Gianfranco, que no deus pas tenir coartada per la nit, oi?
-Doncs no. De fet era l'únic moment en el que jo podia haver anat a l'hivernacle per emportar-me l'herbicida.
-Ja. Doncs igual que jo -admeté l'Alfred-, amb la qual cosa ningú dels aquí presents disposa de coartada. Tothom podia haver anat a buscar l'herbicida en qualsevol moment de la nit.
-Ah, però us oblideu d'una cosa -ressaltà amb una melòdica exclamació la Cati-; tots vosaltres teniu un mòbil, l'econòmic, però jo no...
-A veure, siguem seriosos. En Gianfranco i l'Anna d'acord, eren els seus nebots, però jo? Escolta'm, que jo ja disposo de rendes suficients per a la resta de la meva vida i per a tota una altra de sencera, si calgués!
-Però tu també surts al seu testament, i ho sabies! La Virgínia m'ho va ben explicar no fa pas gaire. Jo sóc l'única persona que no guanyo res amb la seva mort... ben al contrari, hi he perdut la més gran de les meves amigues -afegí amb un teatral gest de consternació.
-Au vinga, prou comèdia. Tu també tenies un mòbil, Cati. Perquè potser sí que en realitat li vas agafar el collaret i amb la seva mort t'asseguraves que mai més te'l reclamaria... -objectà en Gianfranco.
-Però com t'atreveixes...
-I mira, ara ja ho sabem tots que potser tu li vas prendre el collaret. Mala sort; vau cridar massa i jo us vaig sentir.
-Mira, nen, no estic disposada a sentir-me més ultratjada encara! Esteu tots ben bojos en aquesta família. I us penso demandar a tots per injúries i calúmnies, contractaré si cal els serveis d'un bufet sencer d'advocats, i...
-Au vinga, ja n'hi ha prou! -cridà amb força l'Alfred- Conservem si us plau la calma i analitzem la situació fredament. Si ens deixem portar per aquests acaloraments no aconseguirem res i encara serà pitjor.
Un silenci sepulcral planà per moments al menjador, on tots plegats estaven reunits amb la víctima asseguda al seu tron entapissat.
-Tenim un cadàver -evidencià un cop més l'Alfred-. Algú de nosaltres ha enverinat una copa de cava...
-Ja ho sé! -ha saltat tot d'una l'Anna- Si esbrinem quan i qui ha omplert les copes...
-Ho ha fet la Mireia, la minyona, just abans de marxar -ha informat en Gianfranco-. Jo he entrat al menjador quan les començava a omplir. Totes les copes estaven netes, inclosa la de la tieta; m'hi he fixat perquè he repassat tots i cadascun dels detalls de la taula. Amb la Mireia ens hem intercanviat quatre paraules i al final ella ha deixat l'ampolla de cava al mig de la taula. Ha repassat els guarniments i s'ha acomiadat. Jo mateix l'he acompanyada cap a la porta i he vist com engegava el cotxe i se n'anava. Pensava que amb el fred que feia potser tindria problemes per arrancar. I llavors començava a nevar. Per això m'he esperat una estona al porxo, per si tenia problemes.
»I per altra banda puc assegurar-vos que si ella hagués enverinat la copa ho hauria d'haver fet al meu davant, perquè la de la tia Virgínia ha estat l'última que ha omplert, i jo he presenciat com ho feia.
-I després tu què has fet? -volgué saber la Cati.
-Doncs m'he adonat que em faltava el rellotge i l'he anat a buscar. He tornat a baixar, he pres una copa de whisky, he encès la llar i la senyoreta Anna m'ha donat un espant de mort.
-D'on sorties, tu? -inquirí la Cati.
-Del vestíbul. M'hi he anat a emmirallar. Quan he baixat no hi he vist a ningú i com que no sabia què més fer, he anat a veure com em quedava el vestit. El mirall del rebedor és de cos sencer i per això hi he anat.
-I tu eres a la cuina, no? -inquirí en Gianfranco adreçant-se a l'Alfred.
-Feia poc que hi era. He parlat una estona amb la Mireia i ens hem acomiadat quan ella ha sortit amb les ampolles de cava.
-Què has dit que hi feies, per cert?
-Ah, no res, un còctel... El trobaràs a mig fer damunt el marbre del fons de la cuina, si vols. I tu on eres, Cati?
-A dalt, amb la Virgínia. Li estava repassant com li quedava el vestit. L'estrenava, sabeu? Jo per tant tinc coartada...
-Sí, però no hem d'oblidar una cosa -puntualitzà l'Anna-: tu eres qui seia al costat de la tieta Virgínia. Així per tant, l'oportunitat també la tens.
-Tothom té mòbil i oportunitat i ningú disposa de coartada ferma -resumí en Gianfranco-. La pregunta és: com podem saber qui caram és l'assassí?
-Eureka, em penso que ja ho tinc! -exclamà en un dels seus rampells la Cati.
I sense precisar res més, donà un cop d'ull al menjador. Ramells de flors seques, quadres d'imatges esgrogueïdes i marcs setinats, un parell de gerros enormes, ampolles precintades al moble bar menys la del whisky i res a sota la butaca ni a sota la taula.
-Però què...
A la cuina tot era a l'engròs; gerres, grans ampolles, el càntir, res de discret.
Tornà a sortir i esguardà de nou el menjador. Les preguntes li començaven a fer venir mal de cap. De sobte es fixà en un detall que poc abans li havia passat per alt; l'incolor, insípid i diminut gerro d'escaiola que presidia aquell raconet a la dreta del televisor.
Aquell gerret aclariria el gran misteri.


Comentaris

  • Molt bó[Ofensiu]
    Malina | 06-08-2009 | Valoració: 9

    Hola Vicenç!

    Sóc nova a la web i tot just avui he llegit el teu primer relat . Aquest. M'ha agradat molt. Mentre me l'anava llegint, m'anava atrapant. L'he trobat molt fresc i fàcil de llegir/seguir.
    Molt bona gramàtica!
    Et poso un nou perquè m'he quedat amb les ganes al final de saber més coses, però suposo que continuarà?

    Salutacions i fins al proper relat! :)

  • Home, està bé, però...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 26-12-2006 | Valoració: 7

    Trobo que és una bona idea d'un cas policíac i que té un cert talent, però alhora, que està una mica com no massa redactat. (Per cert, n'he llegit quasi la meitat...).

    Hauries de mirar-ho bé, que pots millorar. Apa, salut!!

  • Interessant[Ofensiu]

    He llegit aquest relat amb un cert interés.

  • jo era amb el meu amant...[Ofensiu]
    Shu Hua | 29-10-2004

    ... però no ho puc declarar perquè el meu marit és molt gelós. A més, ja sé qui és el culpable: el majordom. Ah, que no n'ha ha? Casundena!

  • Vicenç!![Ofensiu]
    Tiamat | 16-10-2004

    m'he llegit tot el teu comentari de dalt a baix!! ufs, ara no el recordo tot..

    només era per respondre't que no, ni molt menys m'esperava tota aquesta moguda! és que és molt bèstia, la cosa aquella de les palles la vaig enviar per veure com reaccionava la gent, és cert, però com a gent jo entenia dos, tres persones, no mitja web! suposo que la gent es torna valenta i s'atreveix a dir-hi la seva quan veu que ja hi ha uns quants comentaris. Home, està bé crear polèmica, però és molt fort que n'hi hagi hagut tanta per una cosa tan tonta com una palla! amb la de temes interessant que hi ha per parlar! a més, que anava dirigit a gent a qui li feia vergonya admetre que se'n feia, no pels que ho declaren obertament (tan obertament com pot ser internet, que tampoc és gaire..)

    però ostres, m'ha encantat el teu comentari. Dir-te que la segona estrofa, que em dius que hi hauria d'afegir un vers-paraula més, ja ho sé, m'hi vaig estar una estona trencant el cap, però no se me n'acudia cap altre, i quan m'ho rellegeixo ho veig com coix. Però sóc mandrosa, què hi farem, i no escric pas per publicar. A més, el que envio aquí és senzillament perquè m'interessa que vingui gent que, com tu, em diguin on són els errors, què agrada i què no agrada. I ah, vaig posar l'ordre sofà-lavabo-llit-dutxa, perquè creia que sofà i llit, i lavabo i dutxa eren coses semblants, i no volia que anés seguit.



    amb la de collonades i coses que he enviat i dit a la web, i la gent em surt per aquesta banda! si en tinc un merder, de relats criticables!

    en fi, t'he escrit la resposta aquí perquè trobo absurd que aquell relat surti en els més comentats, i jo no hi contribuiré pas més.


    Una abraçada

    Tiamat