UN CAP D'ANY MOGUDET (II)

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

Capítol III

S'acostava l'hora del sopar. Al menjador estava tot a punt.
L'arbre de Nadal resultava encegador. Aquell any havia quedat especialment preciós amb aquell munt de llumetes blaves i liles que centellejaven graciosament. També la taula parada resultava excepcionalment bonica amb les pinyes daurades, els llacets i la branqueta de boix grèvol al centre. Als plats ja hi havia l'entremès, i les estilitzades copes estaven plenes d'or líquid bombollejant. La Mireia ho havia deixat tot a punt abans de marxar.
Des del menjador es percebé la fressa creixent d'uns passos que s'apropaven. Algú descendia per l'escala que comunicava aquell primer pis amb els dormitoris on s'allotjaven tots els convidats de Virgínia Guitart.
Tot un dandi entrà en escena. Era un gegant ros de mirada blava que omplí de nous aires el carregat menjador. El seu nom era Gianfranco Carroggio. Caminava segur i es mostrà satisfet d'ésser el primer en estar a punt per celebrar aquell cerimoniós sopar de Cap d'Any. Res a veure amb el que ell hauria volgut, per suposat, però ja que el seu oncle Amadeu li havia llegat un bonic dúplex a Vic, li semblava estar en deute amb ell i amb la seva simpàtica viuda, la tia Virgínia. Això deixant apart, per descomptat, que quedar bé amb la tia Virgínia potser resultaria profitós en un futur no molt llunyà.
Es va servir una copa de whisky al moble bar i s'apropà a la llar de foc.
Se n'empassà un glop i deixà la copa sobre la lleixa. S'ajupí i féu una muntanyeta de serradures i branquillons. A sobre hi posà tres o quatre tions. Encengué les serradures i, mentre contemplava com s'abrandava la llar, algú altre entrà de puntetes al menjador per la porta situada a l'altra banda de la sala. Era l'Anna, una noia de setze anys acabats de complir. Somreia amb picardia mentre avançava silenciosament per tal d'agafar completament d'imprevist la confiada presa. A la mà esquerra duia un globus ben inflat, i amb els dits de la dreta sostenia una agulla diminuta.
L'espetec fou colossal.
-Qui et va parir! Nena, m'has fet pujar el cor a la boca!
La noia reia amb totes les seves forces. Llagrimejava i tot.
-Ai... Ai, perdona... Ja ja! No me n'he pogut estar... -i esclatà novament a riure.
-Estàs com una cabra boja, nena! -insistí encara atònit en Gianfranco- Com una punyetera cabra...
-Ja ho sé, però m'encanta -i s'esdevingué una nova cascada de rialles.
-Però a veure, que t'han girat el cap o què?
-Tu no ho sé, però jo trobo de funeral aquest rotllo del sopar! Tio, que tinc setze anys! ¿Tu creus que m'he de morir d'avorriment aquí mentre totes les meves amigues surten de marxa?
-Tampoc s'hi està tan malament... Per què has vingut, doncs?
-Ma mare, que és una pesada! Encara es pensa que sóc una nena de cinc anys.
-I no ho ets una mica, encara?
La noia se'l mirà amb una exagerada fúria continguda.
-Era broma!
-N'estic tipa que tothom em digui el que he de fer! Ja sóc prou gran com per espavilar-me tota soleta!
En aquell moment es començaren a sentir dues veus més que descendien escales avall.
-... i li vaig "nena, aquest porc te l'està fotent! Però que no veus com es mira la filla del farmacèutic?" I em va dir: "confio plenament en ell". I ja veus: ell li confessa que li fa el salt i de poc que no li arrenca els pebrots per fer-ne una bandera...
-Però escolta, Cati, jo em pensava que s'entenia amb la nana de Can Boixeda...
-Una mica de tot, pots comptar... Ui, quina pífia! Veig que som les últimes, Virgínia.
-Encara falta el senyor Alfred... -puntualitzà en Gianfranco.
-Ai sí. On s'ha ficat aquell tros d'home?
-Qui parla de mi tan a la lleugera? -inquirí una veu profunda des de la cuina.
Un home de llustrosa calba, alt, d'espatlles molsudes i amb somriure de seductor entrà per la porta que comunicava el menjador amb la cuina. Per sobre del seu impecable esmòquing duia posat un desgastat davantal de lli blanc, amb dues cireres i alguna taca rogenca probablement de sofregit.
-Aquest home el vull per a mi! -saltà la Cati Bau.
-Vaja, celebro comprovar que estic tan ben cotitzat... I més encara si és per dames tan encantadores com vostè -conclogué l'al·ludit amb mitja rialla de sincera satisfacció.
-Però es pot saber què hi feies tu a la cuina? -volgué saber intrigada la Virgínia.
-No t'esveris, cosineta, que la teva minyona ho ha deixat tot a punt. Jo només preparava uns còctels que us deixaran morts...
La Virgínia no pogué evitar un calfred. Aquella darrera expressió li féu venir a la memòria tot l'assumpte de l'herbicida.
-Per què ho has dit, això?
-El què, cosineta?
-Que ens deixarien morts!
-És una manera de dir que us sorprendran agradablement...
-O però i l'Anna? -intervingué en Gianfranco- Ja en pots veure, tu, d'alcohol? No parlem d'una copeta de cava...
-Au va, que no li passarà res, home! Un dia és un dia... -féu somrient amb benevolència l'Alfred, mentre esguardava l'expressió de fingida innocència de l'Anna.
-Què, ens hi posem o no? Ja són les onze i tinc una gana atroç! -exclamà impacient la Cati.
-Tots a taula, doncs -ordenà l'Alfred- Vinga, Virgínia, seu tu la primera que per això ets l'amfitriona!
La Virgínia estava absent. Obeí el mandat com un autòmat, sense badar boca i capficada. Estava estranyament distant, com si la seva ment es trobés a molts quilòmetres de distància del context que l'envoltava.
-Vinga, doncs... Proposo començar amb el primer brindis de la nit... -anuncià l'Alfred alçant la copa.
-Ja?
-I per què no, Cati?
-Ah, no, no, per mi ja podem fer.
-Copes enlaire! -tots alçaren la copa. La Virgínia, tanmateix, ho féu amb certa dificultat; havia empal·lidit i semblava haver perdut la força per moments- Pel nou any, que sigui millor i que ens reporti millors vivències que el passat. I per...
-Ja està bé, no? -el tallà la Cati- Tinc una fam de llop, jo!
-Doncs què hi farem! Em reservo el discurs per més endavant.
La festa prosseguí amb certa distensió durant uns quatre o cinc minuts. Perquè passat aquest temps algú dels presents, algú que gairebé no havia ni tastat els embotits d'aquell entremès, començà a doldre's d'alguna cosa. Un dolor creixent en conjunció amb un rodament de cap absorbent. Era com un remolí que la feia capgirellar i gravitar fins al fons d'aquell oceà que l'engolia. Les veus dels convidats, en estat de creixent preocupació i nerviosisme, s'allunyaven progressivament. Perquè persistien a la superfície com ràfegues de brisa fresca mentre notava com les aigües d'aquell mar se l'empassaven lentament. Se l'enduien a la fosca més absoluta, a les inhòspites profunditats de l'oceà de la mort.


Comentaris

  • Boníssim[Ofensiu]
    Trena | 14-11-2004 | Valoració: 9

    Es tracta d'un dels primers textos que llegeixo d'aquesta web que no fa ni una setmana que he descobert....i és el que més m'ha agradat. Seguiré llegint-ne.
    M'ha deixat moooolt intrigada...

  • ja tenim el cadàver[Ofensiu]
    Shu Hua | 29-10-2004

    és evident que la Virgínia veu alguna cosa quan s'asseu a taula, però no sé què. Segueixo llegint... vull dir, comentant, que ja he confessat que me l'he lelgit sencer.

  • Hola![Ofensiu]
    Gorwilya | 09-10-2004

    Abans de comentar aquest capítol contestaré el comentari que em vas fer a "Història d'un amor", respecte allò que has dit que semblava un diari i que no s'entenia molt... en un principi ja era un diari amb dates, però no em va convençer i vaig esborrar els dies. I de que repeteixo força vegades la mateixa paraula.. m'ho han dit altres persones, poc a poc ja vaig intentant utilitzar sinònims...

    I ara comento la teva història... El troç que he llegit fins ara m'ha agradat molt, m'apacionen les històries d'intriga i misteri. Espero poder llegir la continació aviat, que m'he quedat amb les ganes de saber que més passa.

    Una abraçada!

  • Adreça fòrum![Ofensiu]
    Ilargi betea | 07-10-2004

    Hahahaha, sóc tontaaaa!!M'he deixat de dir-vos l'adreça!

    http:// boards.melodysoft.com/relats/

  • Amics relataires![Ofensiu]
    Ilargi betea | 07-10-2004

    Volia dir-vos que com els organitzadors de la nostra pàgina tenen molta feina amb tants relats i no trobaven el moment de fer el fòrum vaig decidir fer-ne un de provisional per anar passant. Els ha semblat bé i m'han demanat que ho digués a algún comentari seu o meu abans que ells destaquessin l'adreça del fòrum a la pàgina d'inici. Se m'ha acudit que la millor manera de fer-la arribar a molts usuaris era posar-vos un comentari als més llegits i a alguns altres relataires (si em deixo algú que hauria de ser-hi, ho sento! sóm tants que em segur que em fallarà la memòria!) tot i que vull que quedi ben clar que és una iniciativa per TOTS els usuaris del web (escriptors i lectors).

    Una abraçada i (ho sento, Manu, no puc evitar-ho! :P) molta màgia!

    PD: El fòrum és molt senzill, potser fins i tot cutre, però és el que hi ha..sóc un desastre en qüestions tecnològiques! de tota manera, crec que per fer la seva funció ja n'hi ha prou XD