ÚLTIM RAIG DE SOL II PART

En Pere va passar per allà totes aleshores anterior a la batalla, quan arribà el moment de preparar-se era incapaç de recordar aquelles boniques paraules que havia pronunciat aquell hom, l'estona que feia que estava en aquell lloc, l'únic que se'n recordava era que en aquell precís instant en que mirava les intenses flames del foc, va quedar hipnotitzat, veient una mena de visió passada, un moment agradable amb la imatge de la seva mare, com una noia molt més jove, era capaç de recordar, una preciosa dona que cosia un vestidet tot mirant amb tendresa el seu petit bebè, el qual li cantava una preciosa cançó de bressol, en Pere li va resultar estranyament familiar, doncs ell no recordava haver-la sentit mai.
Els timbals i les trompetes ressonaren una i una altra vegada entre les muntanyes, en Pere estava preparat estava preparat per la batalla, juntament amb el seu destacament de llancers, els estendards de les unitats s'elevaven majestuosament sobre les tropes, exhibint els seus esplèndids colors daurats i vermells que mostraven les més glorioses imatges que un pot imaginar, sens dubte els més destacats eren els de les esplèndides unitats de cavalleria, formacions inquietes amb grans muntures recobertes de ferro i homes alts i corpulents que empunyaven immenses llances.
En Pere, el jove noi que s'havia hagut de convertir en soldat, estava quiet, tranquil, com si res ni ningú existís en el món, com si ignorant la realitat pogués trobar el repòs, però no era així. Al seu costat la veu d'un jove bard que entonava cançons d'històries passades de grans i valerosos cavallers que lluitaven per defendre els seus ideals, li cridà l'atenció, la seva mirada perduda es dirigí cap el mocador vermell que portava lligat el braç, signe del seu destacament, llavors la imatge es desenfocà i com la més real de les visions va poder sentir la preocupació de la seva família, la seva mare que resava per ell i perquè res ni ningú li pogués fer cap mal. Veia una casa buida però plena de gent, era la seva família aquell mateix matí, de sobte reaccionà, havia de lluitar pel seu regne, però més important era lluitar per sobreviure, sobreviure per alimentar la seva família, ell era en Pere i no moriria avui, tot decidit aixecà la mirada cap a l'enemic, el mirà i somrigué, va ser en aquell instant en el que el gran i esplèndid estendard de l'exèrcit s'elevà entremig d'un gran crit d'alegria totes les tropes dels diversos bàndols avançaren a la càrrega, els arquers van ser els primers en causar baixes amb diverses andanades de mortíferes fletxes, en Pere avançava veient com molts dels seus companys queien agafant-se a les fustes de les fletxes, començava a estar espantat, hagués cridat de terror però una fletxa li tallà la respiració, notà un fort impacte al pit i com les forces li desapareixien, va caure al terra inconscient. Quan es va despertar, encara estava mig inconscient, els seus company l'estaven trepitgen per poder avançar cap endavant, però no és podia moure, pel dolor que tenia al cos. En Pere es va tocar la ferida, va mirar-se la seva mà, tota plena de sang, ( tenia un color vermellós). La seva mirada es va començar a ennoblir, va començar a pensar, en un sol pensament, la imatge final de la guerra, en el camp de batalla tot desolat pels cadàvers dels homes i bèsties que havien al seu voltant, les criatures eren molt tètriques i misterioses.
La seva mirada continuava cada cop més en la foscor anaven vestides amb túniques negres que devoraven les ànimes dels guerrers, i en Pere va voler xisclar però no la poder, estava inconscient, estava en el pas dels dos mons, ara en Pere estava entre la vida i la mort.
Va començar a pensar en aquell dia, en aquell dia que va poder veure aquell últim raig de sol, que li va deixar l'últim pensament de la seva vida.