Les dues ribes

Mari Pau era una escriptora d'uns setanta anys, separada, (ella havia abandonat al marit) solitària i sense amics. Estava afligida i desconsolada. Feia molt temps que no tenia cap idea per fer un relat. No sortia mai de casa i per tant no es podia inspirar en res de la vida quotidiana de la gent, de la rutina del dia a dia. Quan veia que s'apropava al llindar de la seva mort, va decidir escriure la història de la seva pròpia vida. El llibre començava així (va canviar el nom dels personatges perquè ningú esbrinés que era la seva pròpia vida):

Una petita família, constituïda per tres membres: en Pep, la seva dona, Laia, i el seu fill Cisco de tretze anys.
Entre en Pere i la Laia la relació no anava gens bé. L'espurna de l'amor s'estava apagant. Ella cada cop estava més distant d'en Pep. Potser era per causa de les hormones de les pastilles anticonceptives que prenia cada dia que li provocaven canvis d'humor sobtats.
La Laia tenia una veïna que era la seva millor amiga, anomenada Laura i començà a sentir atracció per ella, cada cop més, fins que un dia, la Laura li va explicar que li quedava poc temps de vida, a causa d'un càncer de pulmó que ja tenia molt estès i era irreversible. Li havien dit que podria viure uns anys més si feia radioteràpia, però ella no volia fer-la, perquè desitjava gaudir dels seus últims dies de vida i dels seus fills. Volia que tinguessin un bon record d'ella quan morís, i no volia que ningú sabés el seu secret.
La Laia no va poder controlar-se i explicà els seus sentiments a la seva amiga i li va fer un petó a la boca. Ella es va quedar petrificada. La Laia li demanà disculpes pel que havia succeït i la Laura se'n va anar ràpidament d'aquella casa. Mai més la Laia va saber res d'aquella antiga millor amiga. La Laura va tallar de socarrel l'amistat perquè no podia suportar el fet que a la seva millor amiga li agradessin les noies.
Aquella mateixa tarda, la Laia estava depressiva i atabalada pel que havia succeït (fins i tot es va oblidar de pendre's la pastilla anticonceptiva); volia agafar el seu fill i anar-se'n de casa per intentar abandonar en Pep, però no es va veure amb cor per fer-ho.
A la nit, se sentia encara més culpable i trista pel fet que li agradessin les dones. Quan va arribar el seu home, es va trobar com cada nit el plat del sopar preparat a taula. La Laia es va esforçar per comportar-se de forma molt carinyosa. Van acabar fent l'amor. Quan van acabar, se sentia bruta, ja que s'havia imposat fer l'amor al seu marit per tractar d'enganyar-se a si mateixa, quan realment ell ja no li agradava i no sentia cap atracció física cap als homes en general; li feien fàstic. Va ser en aquest moment quan va decidir anar-se'n al dia següent amb al seu fill, ja que no es veia amb cor de deixar aquella criatura amb el seu pare.
Al matí va portar el nen a l'escola, i quan va acabar la jornada escolar, va anar-lo a buscar amb les maletes i van anar-se'n d'aquella ciutat per començar una nova vida a Madrid (una ciutat on ningú els coneixia i on podrien començar des de zero).
Quan en Pep arribà a casa va veure una carta que duia el seu nom escrit a mà, amb una lletra que li va ser terriblement familiar, a sobre de la taula del menjador, just al costat del plat del sopar. No la va obrir en aquell moment, estava cansat i volia veure primer la seva família. Va entrar a l'habitació, no va veure res d'estrany, tot estava com sempre, el llit fet i la roba neta doblegada i guardada a l'armari; la casa però, estava buida, no hi havia ningú. Va pensar que haurien anat a comprar al supermercat i va decidir sopar, sense donar-li importància a aquell fet i després tombar-se al sofà a veure una estona la televisió. El cansanci el va vèncer i es va quedar adormit allà mateix. Es va despertar de matinada amb l'estrident música d'un anunci de refrescos. Va voltar per la casa convençut que la seva família ja hi deuria ser aquelles altes hores de la nit. Preocupat en no trobar a ningú, es va recordar de la carta sense obrir.

Estimat Pep:
Sento no estar amb tu per sempre, com et vaig prometre fa set anys, quan érem joves, però és que des d'aleshores he canviat. Sento molt haver-te deixat, però ara em sento atreta per un altre tipus de persones; a tu et veig com un amic, i no vull continuar estant amb tu perquè ens fem mal. M'emporto el nen, i quan estiguem establerts en algun lloc, ja rebràs notícies nostres. Ho sento, no es culpa teva.
LAIA

En Pep es va quedar atònit, però li hagués agradat que hagués tingut el coratge suficient com per dir-li-ho a la cara i això és el que més el va fer empipar. Al cap d'uns dies, la Laia el va trucar per dir-li que estaven bé. Tot havia sortit tal i com ho havia planejat ella. L'únic contratemps era que el nen, estava molt trist, per haver deixat la seva casa a Barcelona, i li deia a sa mare que la odiava per haver-li separat de son pare (el trobava a faltar: sempre havien estat molt units).
Al cap d'unes setmanes, la Laia, va reunir el valor suficient per explicar al seu fill el motiu pel quaI havien fugit. En saber que sa mare era lesbiana, es va ensorrar i va agafar un greu estat de depressió, fins al punt d'haver de pendre antidepressius per poder fer vida normal. L'únic recolzament que tenia, era una companya de classe anomenada Estela, tres anys més gran que ell.
Al primer mes sense menstruació, la Laia no li va donar gaire importància; sabia que després de períodes de gran tensió i situacions estressants, podia ser normal. Després del segon cop, va decidir fer-s'hi un test d'embaràs. El resultat no podia ser pitjor donades les circumstàncies; positiu; la darrera nit que havia esta amb en Pep s'havia quedat en estat. La idea de tenir un altre fill d'ell, la feia esgarrifar, per això va decidir desfer-se'n, i a la setmana següent va avortar.
En complir disset anys, en Cisco va fugir de casa. Ell no considerava la Laia com la seva mare; ella l'havia fet sofrir molt; ella l'havia allunyat del seu pare; eren massa coses com per poder-la perdonar. En Cisco se'n va anar a viure a casa l'Estela, la millor i única amiga que tenia des que va arribar a Madrid i de qui estava secretament enamorat. L'Estela, en complir divuit anys, havia deixat els estudis i havia començat a treballar de cambrera en un bar del centre de la ciutat. Feia el torn de tarda (de dues a set)
Ara que per fi havia deixat enrere la pitjor part de la seva vida, (sa mare) va decidir provar a deixar de prendre les pastilles antidepressives. Els primers dies, gairebé no va notar cap canvi, només certa melancolia i neguiteig, però dia rere dia, anava empitjorant, i cada cop més, començava a no saber el que es feia i a perdre la noció del temps i la situació. Malgrat la situació, en Cisco es va atrevir a escriure-li una carta al seu fins aleshores amor platònic, l'Estela. Va anar a les cinc a dur-li la carta a la feina, però a l'últim moment no es va atrevir a donar-la-hi personalment i va demanar a una de les seves companyes que la hi donés de seguida, que era molt important. Mentrestant, ell va anar cap a casa a esperar-la.
Aquell dia, ella va sortir tard de treballar. En Cisco, estava impacient perquè arribés l'hora que li havia indicat a la carta, (les vuit) per saber realment el que ella sentia. Quan passaven vint minuts de les vuit i va veure que l'Estela no tornava i ni tan sols es dignava a trucar, es va impacientar, va començar a baixar-li una suor freda per l'esquena; no ha vingut perquè no sap com dir-me que no m'estima, que només som amics, que no som ni serem mai res més que amics. Aquesta bufetada que va rebre li va trencar en mil bosins el cor; per a ell ja no quedava res més al món que valgués la pena, la vida no tenia sentit, ja no hi havia ningú que l'estimés... va obrir la finestra i va saltar al buit.
L'Estela va baixar de l'autobús que parava just davant de casa seva. A la vorera hi havia una gran gentada formant un cercle. A uns quants carrers de distància sentia una sirena que s'anava apropant ràpidament. Uns policies van aparèixer de sobte i van començar a apartar-se la gent, mentre la sirena aparcava al costat, era una ambulància. A mesura que la gent s'anava apartant per deixar pas al metge que va baixar de l'ambulància, va poder veure que algú estava estirat a terra envoltat d'una gran taca vermella. En apropar-se, va veure que era en Cisco que estava quiet i no es movia; estava mort. L'única cosa que li quedava d'ell era la carta que li havia escrit aquella mateixa tarda.

Estimada Estela:
Vull dir-te que t'estimo, que ets el meu gran amor secret, només tu has sabut fer vibrar el meu cor, el meu pols s'accelera cada cop que sento el teu nom, el meus llavis anhelen els teus, desitjo fer-li's petons... però no puc, et sento tan aprop meu, però a la vegada tan lluny. He estat intentant treure't del meu cor però no he pogut fer-ho, ets la meva llum, no puc viure sense el teu amor. Només som amics. Quin càstig haver de ser només amics!! Adona`t ets el meu GRAN AMOR.
Haig de dir-te que quan tu no hi ets, estic molt deprimit, et necessito al meu costat, perquè sinó em falta l'alè. No hi ha res que valgui la pena excepte tu. La meva vida no val res si no estàs amb mi, sense tu em moriré. Si sents el mateix que jo, t'espero a les vuit a casa.
Jo t'estimo i t'estimaré sempre.
Cisco

Ella se sentia molt culpable. Era culpa seva que en Cisco fos mort, per no arribar a l'hora que ell li havia demanat. Embogida pel sentiment de culpa, va pujar a casa i es va tallar les venes.

Aquesta es la meva tràgica història i la del meu fill. Tothom qui m'importava ha desaparegut de la meva vida... Això em fa tant de mal...
Vaig enviar aquest relat a una editorial. Al cap de cert temps em van comunicar que volien publicar la història.
Estic contenta, ja que la gent podrà conèixer tot el que em va passar i aprendre dels meus errors. Ara ja puc descansar tranquil·la, perquè la veritable història de la meva vida romandrà per sempre...