L'ULTIM RAIG DE SOL ( 1ª PART)

Un relat de: gateta

A la fi, el sol ressorgí del seu amagatall, els seus daurats raigs de llum travessaren la fosca barrera que havien format els núvols durant tota la nit i que havia tapat la feble però esperançadora llum de la lluna i dels estels.
En el campament el silenci era sepulcral, només trancat pel remor del vent sobre els prats i les tristes cançons dels grills i això que eren molts els soldats que ja estaven desperts. Alguns es trobaven allunyats del campament, submergits en els seus pensaments en els seus profunds temors humans, uns altres s'anaven amuntegant a la vora la foguera, en busca de escalfor i companyia, encara que la majoria de les converses només eren protagonitzades pels febles cruixits de la llenya.
Un d'aquells nois, ( perquè la majoria no arribava a la majoria d'edat) el jove Pere, un pobre nois de setze anys que treballava al camp des de els sis anys, a més des de feia quatre anys havia hagut de mantenir a la seva mare i germanes, una pesada responsabilitat que havia hagut de carregar penosament des de que el seu pare, el cap de família, caigué víctima dels llargs i obscurs dits de la tuberculosi.
En Pere ja feia dues hores que s'havia despertat, fet i fet, no havia dormit gaire bé. Es trobava assegut sobre una petita roca, amb el encongit i tot tremolós a causa del fred i els nervis, tenia la mirada fixada eb un cel que es tornava cada cop més blau, un blau que es barrejava amb delicades pinzellades de vermells i rosats. Intentava no pensar en la batalla, però tots pensem en la mort i més quan ha picat a casa nostra.
L'únic que el podia tranquil·litzar era la idea de tornar al costat de la seva mare i és que en el fons, encara pensava com un nen.
Mentrestant, ell estava submergit en la foscor de la nit, en aquells pensament de malestar i preocupacions. Una veu que provenia d'un home alt i esquelètic, duia els cabells llarg rossos i una poblada barba que anava acompanyada d'un cuidadíssim bigoti arrissat, sota la gran acumulació de cabells s'amagaven uns penetrants ulls blaus que es dirigien cap al Pere. Aquest personatge anava vestit amb una luxosa túnica de diverses tonalitats blavoses, sota els quals duia la seva platejada cota de malla,era un noble.
En Pere no va respondre a les paraules de l'home, ja que li estava rondinant moltes coses per el cap i gairebé no va el va escoltar, de moment només havien servit per cridar l'atenció d'en Pere, l'home prosseguí:- "Sé que estàs espantat, jo també ho estic i això que aquesta és la tercera batalla en la que participo, m´han ferit greument ja dos cops i conec millor que ningú el que és estar davant de les portes de la mort, per`sempre he pogut sobreviure, es veu que ni el nostre creador ni el dimoni havia pogut amb ell, però tard o d'hora podrà. Un mai s'acostuma a aquestes hores anteriors als combats, però creu-me, vine amb , et passarà el temps ràpidament.
En Pere li va dir amb un gest afirmatiu que va fer tímidament amb el cap i tot seguit s'aixecà i acompanyà l'il.lustre cavaller per tot el campament fins que arribaren a un nombrós grupet d'homes que rodejaven una enorme i resplendent foguera que es deixava veure per sobre de tota la multitud, el Cavaller s'introduí en el grup i el Pere el va seguir d'aprop, tots dos es van asseure en un petit racó que havia quedat a primera fila, sobre un vell i corcat arbre caigut, `pdien observar perfectament la immensa foguera i d'enèrgic personatge que voltava al seu costat dirigint esperançadores paraules plenes de compassió que recitava gairebé sense mirar la seva petita bíblia. Es tractava d'un home prim i esquifit, un ancià`del menys uns cinquanta anys, un cura representant de nostre senyor a la terra. Però no van ser les seves paraules les que van animar en Pere si no va ser el fet del inici d'un nou dia, dels primers rajos de sol que van alumbrar, s'haguessin mirat a la cara i que aparentment no tenir res en comú, però no era així, perquè els títols, els diners i el poder, poden distressar les persones, però no poen substituir-les i en el fons tots tenim por, perquè tots som humans.



Comentaris

  • DESPRÉS D'UNA TORMENTA VE LA CALMA[Ofensiu]
    GIOMA | 16-11-2005 | Valoració: 9

    M'HA AGRADAT FORÇA AQUEST RELAT TEU, GATETA. LA DESCRIPCIÓ QUE HAS FET SOBRE L'ATMOSFERA QUE ENVOLTA ELS PERSONATGES QUE ESTAN REPOSANT DESPRES D'UNA BATALLA, TROBO QUE ESTA BASTANT BEN DETALLADA, I AIXÒ FA QUE ET POSIS DINS EL RELAT DE TAL MANERA COM SI HO ESTIGUESSIS VIVINT.
    ESPERO PODER LLEGIR LA SEGONA PART D'AQUESTA HISTORIA BEN AVIAT.
    BONA SORT!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: