Nostra preuada amistat

Sota el mantell obscur de la nit
Va néixer el nostre pacte amistós,
dues animes bessones es va trobar,
per unir-se en l'eternitat.
La seva amistat guiada
per los pàl·lids llampada de la lluna.
L'energia que despertava del brillo blanquinós
de nostra estrella,
que enfortia nostra molt vigorosa amistat
podia il·luminar la nit,
podia donar color a l'obscuritat
qual rierol daurat.
Fosos en un abrasada
canto de carícies, ardent silenci.
Però un dia el Sol y la Lluna se van enfadar
I van apagar nostra estimada estrella.
Des de aquest precís instant,
nostres rumbs van canviar.
Des de aquest precís instant,
en la ment de els dos
es repetien la mateixes frases:
Permetre que la amistat
torni a entrar al nostre ardent cor.
Permetre estar junts altre cop
en el cel o en el infern.
Permetre que no es sequi nostre mocador de llàgrimes.
Junts podríem treure aquesta tan clavada espina.
Sabem els dos que donaríem el que fos per l'altre,
perquè acudim a les ferides quan l'altre hi necessita.
Junts podríem tornar a encendre
la llama de nostre estrella,
sin permetre que la seva llum no acabi en l'oblit.