Ulls closos

Un relat de: comunaonadaambelvent

La visió negra i fosca pròpia d'uns ulls closos m'acompanya, tot i així, conec cada pam d'aquest petit poble, ara soc a la placeta del canal, si faig una passa enrere toparé amb un fanal, dues passes més a la dreta i hi ha una senyal de trànsit i si faig un pas endavant baixaré de la vorera. Espero el semàfor, demano als veïns, que reconec per l'olor que cadascun d'ells fa, de quin color es troba aquest. En Pep, el senyor que viu al tercer, m'indica que no podem passar, el semàfor està vermell. Alguns cops noto que el semàfor s'ha posat verd per la fressa que fan els homes i les dones al creuar, altres, algú hem dona un copet a l'espatlla, tot dient-me:
-Au, Enric, que això ja es verd.
Aquest cop, el mateix Pep ha estat qui m'ha informat, hem creuat sense xerrar, ell ha anat a la dreta, jo decideixo seguir recte i fer una passejada per la vora del canal. Faig unes passes, noto l'olor de l'aigua, unes quantes passes més i seré al banc on solen seure els joves de ca en Jaume, ja sento les rialles dels nois i els xiscles de les noies, en Sergi empipa la Sara, la Laia riu, en Carles és còmplice de les bromes d'en Sergi..., noto l'olor de llaminadures que sempre roseguen.
-Bon dia nois!
-Bon dia senyor Enric.
Continuo caminant, avui fa un dia agradable, noto l'aire fresquet a la pell i el sol càlid. Una mà m'acaricia el braç, és la Maria, en conec el tacte perfectament.
-Bon dia, Maria- la saludo, sense poder evitar sorprendre-la.
-Bon dia, senyor Enric, com es troba?
-Molt bé, maca, com estan els nens?
-Ara són al parc amb la tieta, que vol venir a dinar a casa?
-Si m'hi convides.
-Som-hi.
La Maria m'agafa del braç, i em condueix a casa seva, podria dir-li que puc anar sol, però m'agrada el seu tacte al meu braç.
Som a la portalada de casa seva, ja en sento l'olor i escolto com posa les claus al pany, entrem. L'escala sempre fa olor de roses, la Maria en compra un ram cada setmana i les posa a l'entrada. Pugem les escales i entrem al pis. Fa olor d'arròs.
-Que hi ha arròs, per dinar, Maria?
Noto com somriu pel ritme de la seva respiració.
-Sí, arròs.
-Molt bé, t'ajudo?
-Anem a la cuina.
Sento el frec del cos de la Maria amb la tela del seu vestit en estirar el braç per agafar el pot de l'arròs, el posa en una tasseta, sento el so de l'aigua que cau a una cassola, suposo, sento l'olor d'all i d'oli. Deu preparar una mica d'arròs bullit per als nens.

Comentaris

  • F. Escandell | 30-07-2009 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt aquest relat! A vegades em pregunt com deu ser "veure" la vida sense poder-la mirar, però realment més que el que podem veure, el que importa de la vida és el que sentim.

    He llegit la teua biografia, i la veritat és que jo també vull ser "aquella persona que fa eriçar els pels amb tant sols un conjunt de paraules", i com a curiositat, dir-te que jo també tenc 16 anys!

    Una besada i segueix escrivint!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de comunaonadaambelvent

comunaonadaambelvent

9 Relats

7 Comentaris

6740 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Llegeixo i sento que jo vull ser aquell sentiment calcat en un paper, que jo vull ser aquella persona que fa eriçar els pels amb tant sols un conjunt de paraules, un conjunt de paraules, que suposo que, al cap i a la fi, és alguna cosa més.

Em dic Núria, tinc 16 anys, i m'encanta escriure :)