Madrid

Un relat de: comunaonadaambelvent

Baixà d'aquell tren amb pas indecís, posà el primer peu a la nova terra, tremolós. No sabia el que li esperava, que li deparava el destí en aquell nou lloc? Un nou amor? Un bon lloc de treball? Una vida senzilla i feliç o un cel tenyit per les pors? I va ser en aquest moment, quan la paraula por va aparèixer a la seva ment, que prengué la decisió, no existiria la por, la por es quedava en aquell tren que marxava lluny i que no tornaria mai més a conduir amb ella a dins. I així, pensant, reflexionant, escoltant la música suau que desprenia el seu Ipod a l'interior de les seves orelles i cantussejant la cançó que aquest reproduïa, baixà la maleta del tren. Quedà sorpresa del poc que pesava, repassà mentalment el que hi havia posat, tot intentant evitar que la por l'emprengués de nou, un pijama, dues pantalons i un parell de camises, una faldilla, dos parells de sabates, uns quants llibres, el petit portàtil que s'havia comprat uns mesos abans i milions de fotos i cartes, guardades en una petita caixa de fusta que la seva mare li havia regalat abans de morir. Respirà profundament, alleugerida, ho portava tot. Quan havia pres el tren per abandonar aquella terra passada havia decidit que s'enduria el mínim. Volia començar de nou allà on la portava el tren, aquell mateix tren que s'enduria les seves pors, així que va posar el mínim a la maleta, ja tindria temps de fer compres, el que importava de veritat ho duia a sobre, el record de la seva família.
I, per fi, es posà a caminar amb pas ferm, en busca d'un taxi que la portés al carrer San Marcos 42, on tenia un pis que feia poc havia heretat d'una tieta seva. Mai abans havia visitat el pis, no sabia com era ni si estava ben situat, de fet, era el primer cop que trepitjava terres madrilenyes. I quan des del cotxe blanc i roig veié el cartellet que anunciava que aquell era el seu carrer, somrigué lleument, era agradable. Demanà al taxista que la deixés a l'inici del carrer, preferia caminar un xic abans d'endinsar-se en el que aviat anomenaria casa seva. En arribar tragué les claus de la bossa que duia penjada del braç, necessità una mica de força per empènyer la porta principal i que aquesta cedís, a dintre la va sorprendre una porteria molt moderna, amb uns petits estants penjant al darrere del taulell i un parell d'ordenadors sobre aquest, es pensava que estava sola, per això s'espantà un xic quan del darrere d'un dels ordenadors sortí un esbufec.
- Que hi ha algú?- preguntà amb el seu excel·lent català barceloní.
I uns ullets petits d'una dona petitona i baixeta es clavaren en ella, amb cara de menyspreu i a la vegada d'incomprensió.
- Perdón- es disculpà ella- soy de Barcelona, he venido a vivir en el piso de la senyora Encarna Martín.
I llavors la cara de la senyora canvià de sobte, els ulls se li tornaren afables i li dedicà un somriure dolç. Li va indicar que agafés l'ascensor per pujar al pis i tot seguit li proposà que quan hagués descansat una mica baixés a veure-la, ella li mostraria bé l'edifici i la posaria al dia de les normes. Va agrair-li l'oferiment amb un excel·lent castellà i li va assegurar que de seguida que hagués deixat les coses baixaria. Pitjà el botó de l'ascensor que no es va fer esperar gaire, hi muntà i tot seguit pitjà el botó número 2. Quan ja fou a dalt, obrí la porta del que suposadament seria el seu pis i quedà realment sorpresa, es tractava d'un pis modern, prou gran per a ella i dues persones més, emplenat amb mobles de fusta, d'aquells que a ella més li agradaven i decorat amb mil quadres preciosos. Creuà el passadís i es dirigí al menjador, deixà la maleta a un costat i s'assegué al nou sofà, respirà profundament i es digué "Bienvenida a tu hogar". I va ser llavors quan ho va veure, sobre el televisor penjava un quadre especial, no sabia que li portava ben bé aquell quadre però tenia alguna cosa. S'alçà decidida i el despenjà per mirar si hi havia alguna cosa escrita. En el marc de fusta, a la part del darrere, veié unes lletres infantils, hi posava: Clàudia i Marc t'estimo. De sobte una punxa recorregué el seu cos i un calfred estrany li eriçà els pels, com podia haver-ho oblidat, era el quadre que havien pintat aquell any en que la tieta Encarna havia anat a visitar el mar, en Marc era el fill d'un jove amic de la Encarna que vivia a Barcelona i que en assabentar-se de la seva visita l'havia anat a veure. Enganxat a la part superior del marc hi havia un sobre, el va treure i el va obrir, era una carta.
"Querida Claudia ,

Perdona que no te escriba en catalán, sabes que me cuesta mucho.
Sabía que mirarías esto nada más llegar, eres mi sobrina jaja.
Verás, sabía que no estabas bien en Barcelona, las cosas no te funcionaban y yo iba a morir muy pronto, por eso decidí dejarte esto, ahora todo es tuyo, aquí podràs recomponer tu vida, que es lo que yo más deseo.

Un beso muy grande, cariño.
Tu tia Encarna"

I tot seguit adjuntava una adreça, se la va mirar estranyada, no li sonava de res i, aleshores, recordà que s'havia compromès amb la portera i deixà la carta oberta sobre la tauleta de davant del sofà.


La visita a l'edifici va ser agradable, el pis constava d'una piscina molt gran i d'una extensa esplanada coberta de gespa, un cop al jardí inspirà aire fresc i s'imaginà a ella mateixa ajaguda a la gespa amb un dels seus llibres a les mans. La portera li senyalà uns seients aparentment molt còmodes, eren alguna cosa semblant a una butaca, i unes tauletes amb cadires al voltant. Li va explicar que en podia fer ús sempre que volgués i que si desitjava que li servissin alguna cosa a la part dreta de l'esplanada hi havia el servei de bar. Van tornar juntes fins a la porteria, pel camí la dona no deixà de parlar, li explicava normes i més normes, i ella només feia veure que l'escoltava i de quan en quan assentia amb el cap. En arribar a la porteria es van acomiadar, la dona reprengué el seu lloc de treball i la jove es dirigí a l'ascensor. Un cop al pis decidí inspeccionar les habitacions, els llits pareixien còmodes, de seguida decidí quina seria la seva habitació i s'hi acomodà, buidà la maleta, posà els llibres a les lleixes, escampà fotografies per tot arreu i, fou fent això, que topà amb una foto de la seva mare, l'agafà amb les mans, se la portà als llavis i la besà amb tendresa, l'apropà al seu cor i per fi la deixà anar sobre el moble; posà la poca roba als armaris i l'ordenador sobre la tauleta. Després es deixà caure sobre el llit quedant adormida durant unes tres hores. Quan es despertà eren les sis de la tarda, el sol ja començava a caure. Es posà a la dutxa i decidí sortir a fer unes compres.
Es carregà la bossa sobre el braç, comprovà que duia les targetes i sortí de casa amb pas decidit. Tot just acabava de cobrar el seu últim article a la revista, era periodista i ara treballaria a distància mitjançant el seu ordenador. A més del pagament, ja feia temps que estalviava per marxar de Barcelona i en tenia prou per sobreviure durant una bona temporada.
Es passà tota la tarda voltant per les botigues properes a casa seva, comprà roba interior, faldilles, texans, camises, camisetes... i també alguna cosa per menjar.
Estava molt cansada, així que decidí posar-se sobre el sofà i veure alguna peli, fou en el moment en que anà a agafar el comandament de sobre la tauleta que veié la carta de la tieta i recordà l'adreça, com se'n podia haver oblidat!? S'alçà i es dirigí a la seva habitació, agafà l'ordenador i tornà al menjador, s'acomodà al sofà, amb l'ordenador sobre les cuixes teclejà l'adreça al google, era un edifici, mirà un plànol i s'adonà que no estava gaire a lluny d'on vivia ella, era tard i no estava bé fer una visita a aquelles hores, a més no sabia que es trobaria, a l'altra banda d'aquella porta. Obrí el correu electrònic, llegí uns quants correus que li havien enviat els de la revista, eren encàrrecs per a la setmana vinent, cap missatge personal. Tancà l'ordenador i se n'anà a dormir, l'endemà a les 10 del matí visitaria la persona misteriosa que s'amagava rere aquella adreça.


El despertador vibrà puntual a les 9 del matí, la Clàudia pretenia sortir de casa a les nou i mitja en punt, així que de seguida es disposà a dutxar-se i vestir-se. Es dirigí a la cuina per beure un got d'aigua, no tenia res per esmorzar i decidí baixar a esmorzar al bar de la cantonada, però, en entrar al menjador per recollir el plànol que havia imprès la nit anterior i la carta de la tieta, trobà una gran sorpresa sobre la tauleta de davant del sofà. Una safata omplia la petita superfície, la carta i el plànol estaven plegats en un racó de la taula i, a dintre de la safata hi havia dues gerres, una plena de suc de taronja natural i l'altra plena de llet calenta, una poma i una pera, un bol amb cereals i unes torrades amb mantega. De primer moment s'ho mirà confosa, espantada, havien entrat a casa seva mentre ella dormia, no podia ser d'altra manera! S'apropà a la tauleta i de seguida veié un sobre com el de la carta del dia anterior, l'obrí i...

"Querida Claudia,

No te asustes, no te enfades, yo le pedí a Marisol que te llevara esto y yo te prometo que no volverán a entrar nunca más en TU casa.
Tómate esto como mi regalo de bienvenida, cariño, leíste ya la otra carta, verdad? No tengo ninguna duda que lo hiciste y seguramente hoy te decidiràs a visitar la dirección, estoy en lo cierto? Hazlo cielo.

Un beso muy grande de
Tu tia Encarna"
No ho podia creure, la seva tieta, sempre tant estranya, sempre amb les seves sorpreses, besà la carta i la desà juntament amb l'anterior, tot seguit es menjà tot allò que la Marisol li havia preparat amb tot l'amor de la seva tieta.
Baixà les escales de l'edifici amb la safata a la mà i les cartes a la bossa, a l'entrada la Marisol, asseguda a la seva cadireta se la mirava expectant. Li tornà la safata, li agraí el detall i li demanà que si us plau no tornés a entrar a casa seva sense avisar, l'havia espantat, també li preguntà si sabia a
lguna cosa sobre el que deia la carta, però la Marisol simplement encongí les espatlles i amb la seva veu aguda li feu saber que no la podia ajudar. S'acomiadà i sortí per la porta amb pas decidit.


Caminà decidida, creuà carrers i carreteres, passà per davant de botigues i mercats, es mirà en el reflex dels diferents aparadors... estava perfecta, el pel arrissat fins a les espatlles brillava especialment, la nova falda que tot just estrenava marcava les preuades corbes del seu cos i, la camisa, amb el seu escot sinuós, deixava intuir uns pits ferms i perfectes; les sabates, d'un tacó alt i fi com una agulla de cosir, la feien més alta i estilitzaven les seves cames. Era conscient de que era maca i agradable i això sovint l'ajudava a triomfar.
I, així, pensant, caminant, creuant, passant i observant, arribà a la direcció que la seva tieta li havia anotat. Trucà al timbre exterior però no obtingué resposta, fou llavors quan un veí de l'edifici sortí per la porta i li oferí entrà. Ella, dubtosa, creuà la porta. No havia obtingut resposta després d'un insistent truc al timbre, potser no era un bon moment, potser la persona amb qui la seva tieta volia que es trobés no hi era... després de dubtar uns moments, sola en aquella portalada antiga, sense porteria ni portera, prengué la decisió. Pujaria, trucaria al timbre del pis i si al cap de cinc minuts ningú responia ho deixaria per més tard. I ho va fer, pujà, tocà el botonet amb forma de campana i esperà, tant sols havia passat mig minut quan es començà a posar neguitosa, tornà a prémer el botó, es recolzà a la paret, creuà els braços sobre el pit, respirà decebuda, mig minut més i, quan ja havia decidit girar cua, un grinyol estrany va sortir de l'entrada del pis, es va encarar a la porta i un noi despentinat i amb cara d'adormit aparegué al darrere. La boca de la Clàudia s'obrí inevitablement sense deixar anar cap mot, el noi es netejà els ulls amb les mans, tots dos restaven callats i tots dos reaccionaren a l'hora, "Clàudia" digué ell al mateix temps que ella deia "Marc". I callaren esperant que l'altre continués i, un cop més, els dos donaren el segon pas al mateix temps.
- Que hi fas aquí?- i rigueren.
- Perdona, Marc, això t'ho hauria d'explicar jo. Si ho prefereixes passo en un altre moment i xerrem, m'ha encantat veure't.
Ell es quedà immòbil, mirà al terra com si busqués una explicació de tot plegat, parpellejà i la mirà als ulls, estranyat.
- Clàudia...- va dir en un to entre divertit i confós- passa, passa, em vesteixo i parlem, espera al menjador.
- Gràcies.
La Clàudia feu cas al seu vell amic, passà al menjador del pis tot observant-ne les parets, tenyides de quadres, com les de casa la seva tieta, bé, com les de casa seva; i somrigué amb aquesta reflexió. S'anà endinsant en aquell petit pis, observant-ne i estudiant-ne cada racó i, finalment, quan veié que en Marc encara trigaria una estona s'assegué al sofà i recolzà el cap enrere, tancà els ulls durant uns segons i de seguida sentí el frec del seu amic a l'habitació, alça el cap, obrí els ulls i alguna cosa la sorprengué.
- Vols alguna cosa per beure?
- No, gràcies. Marc, crec que en aquesta habitació podem trobar una explicació a que jo sigui aquí, em deixes despenjar el quadre un moment?- demanà ella seriosa, assenyalant amb el dit el quadre que penjava sobre el televisor.
En marc se la mirà estranyat, divertit, era la Clàudia, tant estranya i desconeguda, tan gran, tan madura... tot i així, s'hi sentia com si mai s'haguessin separat els seus camins, com si haguessin compartit una vida sencera. La Clàudia, tant maca com ell la recordava, tant esbojarrada i divertida com ell la recordava.
- Endavant, però després m'hauràs d'explicar com has fet cap aquí.
- Si la intuïció no em falla, i no em sol fallar, no caldrà- i li guinyà un ull.
Ell es recolzà a la paret, expectant, amb els braços creuats sobre el pit. La Clàudia s'alçà i caminà decidida cap al quadre, l'agafà amb delicadesa, amb les dues mans i, poc a poc el desenganxà d'allò que el mantenia penjant sobre la paret i li donà la volta.
- Marc i Clàudia t'estimo- llegí ella en veu alta.
En Marc se la mirà estranyat, arronsant les celles, no entenia que era el que pretenia i restava callat, immòbil.
- Ho recordes?- preguntà ella en trobar a faltar una reacció per la seva part.
- Com oblidar-ho- contestà ell somrient però encara confós.
La Clàudia li dedicà un somriure ampli, ple de tendresa i, després, recollí el sobre que hi havia enganxat a la part superior del marc.
- Mira, és això.
La cara d'estranyesa per part d'ell s'accentuà.
- Què és?
- "Queridos Marc i Claudia
Por fin juntos otra vez, espero que estéis contentos y que sepéis aprovechar mi regalo de despedida.
Marc, cuida de mi niñita, se viene a vivir a Madrid pero, bueno... eso ya te lo esplicará ella.
Claudia, cariño, sabía que esto no podía fallar, sabía que llegarías hasta aquí y no quería dejarte sola en una ciudad tan grande. Cuidaos mutuamente, es mi último deseo.

Un beso lleno de amor
Tia Encarna"

La Clàudia portà la carta al seu pit, el seu somriure s'esvaí una mica i els ulls li brillaren amb força. Ell, adonant-se del que es desencadenava a l'interior de la seva amiga s'hi apropà, seriós, i la embolcallà entre els seus braços. La carta caigué al terra i fou llavors, sobre el pit d'en Marc, quan la Clàudia deixà anar tot allò que la ofegava en forma de plors. Van restar uns minuts així, la mà d'ell descansava sobre els cabells sedosos d'ella, el cap d'ella es recolzava sobre el pit d'ell i les llàgrimes anaven calant sobre el jersei fi que ell duia posat i, llavors, els braços d'ella envoltaren el tronc d'ell, unint-lo gairebé per complet al seu cos per mitjà d'aquella forta i sincera abraçada.
Quan, per fi, ella es calmà, tots dos segueren al sofà de la sala, en Marc li serví una tassa de te i entre bufadetes per reduir la temperatura del té i glopets petits a la tassa, la Clàudia li explicà a en Marc que havia vingut a Madrid per viure-hi, que vivia a la casa de la tieta i tot allò que li havia passat des que havia arribat.
Un cop li havia explicat tot, respirà profund, ell li agafà la mà i li proposà d'anar a donar una volta per la ciutat, per mostrar-li mil racons que el tenien fascinat.


Passejaren per parcs i places, s'explicaren milers de coses sobre les seves vides i recordaren aquell temps en que es conegueren. I fou just en aquell parc que ell li recordà el molt que l'havia estimat i, fou just en aquell parc, que ella li recordà aquella promesa que s'havien fet el dia en que pintaren el quadre, "Mai ens oblidarem".
Van seure sobre la gespa i van parlar durant hores i més hores, el temps els passava volant, van comprar uns entrepans a la botigueta ambulant que s'havia instal·lat al parc i van seguir parlant, rient, recordant... fins que començà a fosquejar, llavors, alguna cosa semblant a una alarma interior feu despertar la Clàudia.
- Ostres! Hauria d'haver anat a comprar alguna cosa per fer el sopar i per demà esmorzar, no tinc res a casa!
- Hi ha un supermercat a prop, encara estarà obert, vols que ens hi apropem?
- Sí, serà millor que sí.
Ell es va alçà i tot seguit li estengué la mà a ella per ajudar-la a aixecar-se i es posaren en camí cap al súper.
Un cop hagueren fet les compres es dirigiren a casa d'ella, soparien allà i seguirien parlant. La Clàudia es sentia tant a gust amb aquell en part desconegut, en part gran amic, que no se n'hagués volgut separar mai.
Menjaren, begueren i asseguts en aquell terra emmoquetat, amb una ampolla de cervesa a la mà, seguiren parlant. Es contaren mil històries més, feia gairebé dotze hores que estaven junts, en feia gairebé onze que xerraven sense parar i semblava que sempre els quedaven, encara, mil històries més per explicar.
La Clàudia s'alçà del terra.
- I si seiem al sofà? Em fa mal el cul- i somrigué.
S'assegué amb les cames creuades com un indi sobre el sofà i tot seguit ell feu el mateix, quedant-se just davant d'ella. I així van estar encara una hora més, fins que al final, el cap de la Clàudia anà a parar al pit del Marc i, poc a poc, tots dos es quedaren adormits.
Ell es despertà primer la matinada següent, la observà, només feia un dia que coneixia la Clàudia madura i li agradava fins i tot més que la Clàudia nena, va apropar els seus dits als llavis d'ella i en pogué sentir perfectament l'aire que n'entrava i en sortia.
S'alçà amb compte de no despertar-la, li posà un coixí sota el cap i anà al bany. En tornar, ella ja s'havia despertat, restava asseguda al sofà, amb cara de desconcert.
- Bon dia, maca.
Va somriure, es va portar la mà al coll, el va fer rodar a dreta i esquerra per desentumir-se i s'alçà.
- Treballes?- li va preguntar ella.
- Fins al migdia no he de passar per la revista.
- Treballes en una revista?!
- Sí, soc fotògraf.
La Clàudia rigué fort, va ser un riure d'aquell que s'encomana, en segons tots dos reien sense saber ben bé perquè.
- Sóc periodista, treballo per a una revista de Barcelona.
I llavors ell rigué, sorprès i, sabent ja, el motiu del seu riure.
S'apropà a ella, l'agafà entre els seus braços i se l'apropà als llavis. De sobte, al cap d'ella aparegueren imatges de cops, crits, plors, dolor. Es marejà una mica i en recuperar-se, seca i implacable, l'apartà de sobre seu amb una empenta violenta. Ell, temorós, sense saber ben bé que fer, amb les galtes vermelles, se la mirà.
- Ho sento... jo...
- No, no, no.... no. Perdona'm, no puc!- va mig cridar, mig plorar, mig bramar.
- Però, què passa? Què és el que no pots? No.. no ho entenc- va dir nerviós, entrebancant-se. S'intentà apropar a ella però ella el refusà per segona vegada.
- Ho sento... serà millor que marxis.
Ell, cap cot, no va saber fer altra cosa que seguir el que li ordenava la seva amiga.
Ella es quedà quieta, pàl·lida com el paper, palplantada al centre de la sala, i en sentir el soroll de la porta al tancar-se es deixà caure a ter
ra entre llàgrimes.


Passà un cap de setmana llarg, lent, la Clàudia feia la seva vida, sense sortir gaire de casa, dedicant-se a treballar gairebé les 24 hores del dia. El Marc també seguia amb la seva feina, la seva vida, les seves coses... però no deixava de pensar en la Clàudia. Donava voltes i més voltes a les seves paraules, aquell no puc desesperat, aquell ho sento que pareixia sincer. I com més ho pensava menys ho entenia. Havia d'haver alguna cosa que ell desconeixia, potser un altre home... la sola idea el feu estremir-se. No sabia que fer, potser hauria d'intentar parlar amb ella, potser l'hauria de trucar... No ho sabia, i no s'atrevia a res.
Ella, tot i que s'havia immers en el treball, també tenia algunes estones per pensar, estones que hagués volgut suprimir com fos. Odiava recordar-ho, cada cop que recordava el seu comportament, els colors a la cara del Marc, el desconcert per part d'ell i el cop suau de porta, un nus se li posava al pit, un nus que la oprimia i li tallava la respiració. Sabia que en Marc no era com aquell Enric que havia intentat destrossar-li la vida, aquell Enric que no sabia marxar d'una casa sense donar un cop de porta suficientment fort per fer sentir malament als que es quedaven a dins, l'Enric, que cada cop que alguna cosa no li semblava bé aixecava el puny, l'Enric, que després de cops i puntades de peu donava abraçades amoroses per fer-se perdonar. Sabia que en Marc no era així, i tot i això no havia pogut evitar que el seu alè proper a la seva pell, als seus llavis, li recordés aquells cops, aquells plors, aquells crits. Volia trucar-lo, volia tornar a passar una tarda com aquella amb ell, s'ho havia passat tant bé... però no podia, se l'estimava, li agradava, però si tornaven a estar junts ell voldria apropar-se als seus llavis un altre cop i, llavors, els cops i els crits tornarien a la ment, no podia tenir una relació.


Rere donar mil voltes al tema i després d'haver despenjat el telèfon dues-centes vegades sense aconseguir en cap d'elles picar l'ultima xifra del número del telèfon d'ella, en Marc s'atreví a trucar-la. Ella trigà una mica a contestar, al quart toc per fi ho va fer.
- Sí?
- Clàudia...
Va dir el nom com si es tractés d'un poema, amb una entonació perfecta i una veu melodiosa i, després, quedà mut, ella també. Restaren mig minut callats i a la fi, ell trencà el silenci.
- Et volia demanar... et volia demanar perdó- va dir, sense saber ben bé si era el correcte o el que ella volia sentir.
- No ho facis, Marc- va dir rere prendre's uns segons per pensar- tu només vas fer el que senties i jo em vaig portar malament amb tu. Jo sí que ho sento, de veritat.
- Llavors...?- va preguntar ell desconcertat.
- No puc, ja t'ho vaig dir.
- No pots!?- demanà incrèdul, dolgut, però calmat- no pots o no vols?
- No puc...
- Creus que algun dia podràs?
- No m'esperis.
- Adéu.
- No...- però ell ja havia penjat.
I ella caigué a terra, suaument, recolzant-se sobre la paret i, un cop al terra, amb la cara entre les cames, plorà com una nena petita a qui la vida havia obligat a créixer massa ràpid.
El cor d'ell, ferit profundament, assimilà que ella no el volia i, destrossat, intentà oblidar-la.


Els dies anaven passant, la primavera s'acostava i en Marc i la Clàudia feien les seves vides per separat, la Clàudia havia conegut uns amics al bar de la cantonada, algun cop sortien plegats a alguna festa. En Marc es limitava a seguir amb la vida que sempre havia portat. No havien tornat a parlar des del dia del telèfon, però no passava un dia en que ella no es recordés d'ell ni ell d'ella.
En Marc havia amagat el quadre de la platja, aquell que havien pintat el dia de la promesa, la Clàudia es mirava el seu exemplar cada dia, i l'acariciava, dolça, però sempre amb tristesa als ulls. I així passaren mesos.
I un dia que la Clàudia caminava pel carrer veié en Marc caminar per l'altra part de carretera, sobre la vorera contraria. Se'l mirà d'amagat, estava maco, era dolç i tendre i, els seus ulls, encara que no pogué mirar-se'ls directament, li recordaren cada moment, moments d'ara i moments d'abans, quan encara eren nens, quan ja li agradava en Marc. I el cor li donà un vot, girà la cara per evitar que coincidissin les mirades i, de sobte, s'adonà que el que sentia era realment fort, dins seu alguna cosa es moria per creuar la vorera i apropar els seus llavis als d'ell i alguna altra cosa, menys forta, li advertia el que podia passar en sentir el contacte de les seves pells. Seguí caminant.
En arribà a casa despenjà el quadre i l'estrenyé entre els seus braços, com havia fet en Marc amb ella el dia en que s'havien retrobat, després de llegir la carta de la tieta. Deixà anar el quadre per agafar el telèfon, i marcà el número del Marc, rere cinc trucades sense resposta, la Clàudia es desesperà, deixà de nou l'aparell al seu lloc i decidí anar a donar una volta.
Es posà la caçadora blava de primavera i es penjà la bossa a l'espatlla i, així, sense saber ben bé on anava, començà a caminar. Caminà durant gairebé mitja hora, sense rumb fix i, passada mitja hora més arribà al seu destí improvisat, trucà al timbre i no obtingué una resposta, trucà un altre cop i, al tercer toc, el Marc obrí la porta, eren les vuit de la tarda i ja fosquejava, el Marc només duia a sobre una camiseta llarga i els calçotets, tapats per la camiseta.
La cara d'en Marc delatà la seva sorpresa, no sabia com actuar, no sabia que fer i, un cop més, passaren uns minuts abans que un dels dos comencés a parlar.
- He de parlar amb tu, em deixes passar?
Ell va dubtar uns segons, va vacil·lar un poc i finalment es va apartar de la porta.
- Marc... jo... no sé... no sé com dir exactament el que vull dir.
Ell només se la mirava expectant.
- Jo... jo sento haver-te tracta d'aquella manera l'altre dia, ho sento de veritat, et vaig dir que no podia estar en tu i, en part era veritat, era por, Marc... si em deixes que t'ho expliqui tot poc a poc... jo... t'est...- i abans que acabés la paraula una noia mig nua, amb cara de son, sortí de l'habitació d'en Marc i saludà amb una rialla entre les dents.- Clar... ho sento... bé... jo... jo marxo.
- Clàudia! Em vas dir... jo... Clàudia!
Però ella ja no el podia sentir. Corria escales avall com les llàgrimes corrien galtes avall i, un cop al carrer, corregué encara fins que no pogué més i s'aturà a respirar, s'assegué al terra i continuà plorant. Era culpa seva, ho sabia.
A les 22.00 arribava a casa, amb un pot de gelat de xocolata. El telèfon sonà un parell de cops i ella el desconnectà, no volia parlar amb ningú, moments després sonà el mòbil i ella el desconnectà.
En Marc havia demanat a la noia que marxés del seu pis, volia estar sol, l'endemà la trucaria, havia dit per justificar-se. Un cop sol, trucà a la Clàudia un parell de cops, i rere el fracàs dels seus intents per parlar amb ella, es posà a donar mil voltes a les seves paraules, li havia d'explicar alguna cosa important, alguna cosa que pareixia complicada, i aquella última paraula que ella mateixa havia tallat en veure sortir l'Alícia de l'habitació. Ell no s'estimava l'Alícia, però ella li havia demanat que no la esperés i ell, només volia oblidar-la.
I llavors s'aturà a pensar en allò que la Clàudia li havia d'explicar, semblava seriós i complicat, agafà el seu portàtil i teclejà el nom complet d'ella a la barra del buscador. Tots els resultats eren notícies de diaris en línia, no ho acabava d'entendre, sí, ella escrivia per a una revista, però cap d'aquelles notícies anava signada per ella i totes giraven sobre un mateix tema, els maltractaments de gènere. S'aturà a llegir acuradament una de les notícies. És clar! Ara ho entenia tot! Havia estat molt ruc. La Clàudia havia estat maltractada pel seu xicot, per això els petons li portaven mals records, pot ser ell era el primer home després de tallar amb l'altre i... havia estat tant poc delicat... hauria hagut de respectar-la i mirar d'entendre-la des d'un primer moment.
La trucà un cop més, era molt tard i els telèfons seguien desconnectats. Engegà la televisió i es posà a mirar la "teletienda", que era l'únic que es podia veure a aquelles hores i, així, es quedà adormit sobre el sofà.


En Marc es despertà aviat la matinada següent, la Clàudia, en canvi, no havia dormit en tota la nit. Ell, que s'havia despertat una mica més tranquil que la nit anterior mirà el quadre sense gairebé adonar-se'n i un nus es formà al seu interior, un nus enorme que li oprimia tot el cos, que el paralitzava. S'aixecà del sofà amb mal de coll i les cames encarcarades, es dirigí al cuina i preparà un cafè. Després, amb el cafè a la mà, agafà el seu portàtil i envià un correu a l'Alícia.
"Em de parlar, a les deu a casa meva, si us plau"
Al correu no hi deia res més. El Marc volia acabar amb aquella mentida quan abans, no s'estimaven i en canvi la Clàudia... la Clàudia estava patint per ell, per culpa seva. El matí passà llarg i feixuc, en Marc només ingeria cafès i retocava algunes fotos que, inexplicablement, sortien massa fosques, massa clares, massa brutes, massa... no es podia concentrar per més que ho intentés.
La Clàudia passà el matí gitada sobre el sofà, tapada per una manta fineta de sofà.
Tot i la terrorífica lentitud del pas de les hores, finalment les busques del rellotge arribaren al 10 i al 12. En Marc esperava dret, donant voltes per l'habitació, respirant, pensant allò que havia de dir... i, a la fi, amb un quart d'hora de retràs, l'Alícia va arribar. Trucà al timbre, ell li obrí la porta amb compte, ella intentà besar-lo i, ell, s'apartà una mica. Ara l'Alícia confirmava les seves sospites, les coses no anaven bé.
- Què passa Marc?
- Alícia... tu m'estimes?
Ella restà callada, veia la paraula estimar com una cosa tant immensa, no sabia si se l'estimava, i clavà la mirada al terra.
- Ho sento Alícia, jo no puc seguir amb aquesta relació.
Ella contestà desconcertada.
- Mmm... està... esta bé, d'acord, me'n
vaig. - i s'apropà a l'orella d'ell,- sí, t'estimo.
I marxà d'aquell pis. Li sabia greu haver fet mal a l'Alícia, tot i així, respirà alleugerit.
Es canvià la camisa que portava i es posà una camiseta de màniga curta, començava a fer calor i ell estava suat, es calçà les seves bambes i amb un cop de porta deixà el seu pis enrere per anar a cercar el de la Clàudia.
Trigà tant sols deu minuts en arribar a la casa, un cop s'hi veié al davant dubtà uns segons, la Marisol, que l'observava des de dins, s'alçà de la cadira, s'apropà a la porta i la obrí.
- És a la terrassa de gespa, corre!
En Marc es quedà quiet, semblava que la por el paralitzava.
- Corre!- va dir la Marisol fent-lo reaccionar.
I ell corregué, arribà amb menys de mig minut a la terrassa, ella jeia sobre la gespa, amb les cames creuades, el portàtil al davant i la mirada perduda. S'apropà a poc a poc, amb cautela.
- Hola- va dir, quan ella encara no el podia veure.
Ella es girà per mirar-lo.
- Hola...
Ell s'assegué al seu costat, de cara a ella.
- Clàudia, t'estimo.
Ella intentà dir alguna cosa però ell la tallà.
- Espera, espera, si us plau, deixa'm acabar- i ella quedà muda.- Sé que no et vaig poder comprendre, ni tant sols ho vaig intentar, vaig ser un ruc, ho sé. Tu tenies les teves raons i jo no vaig mirar de buscar-les ni entendre-les. Et mereixies més i ho sento... sento haver-me comportat com un autèntic "captancat". T'estimo i, si tu encara m'estimes, dóna'm una altra oportunitat, si us plau.
- I la noia...?
- Aquest matí ho he deixat amb ella, no podia estar amb una altra persona, les coses no rutllaven sense tu i, aquella relació era una mentida. Clàudia, si realment m'estimes, si és el que tu desitges, podem anar a poc a poc, si et fan por els petons, podem esperar, jo sé que algun dia estaràs preparada i puc esperar...
Ella, tallant-lo, s'apropà a ell, li agafà els cabells del darrere del cap amb una mà i l'empenyé cap a ella, els seus llavis toparen inesperadament i els dos es fongueren en un petó ple de passió. Quan es separaren, els dos deixaren el cap recolzat sobre el cap de l'altre, pel front i, ella digué, "t'estimo".

Les fulles dels arbres començaven a agafar un color groguenc, algunes ja queien sobre la gespa del parc i el sol s'havia tornat d'un color més ataronjat, més fred. En Marc i la Clàudia seien sobre la gespa d'aquell parc que ell li havia descobert a la Clàudia aquell primer dia. Ella seia amb les cames creuades, ell, des de darrere la rodejava amb els braços, acariciant-la. De sobte, aturà la mà sobre aquella panxa que semblava un globus. Ella girà la cara una mica, amb un somriure, buscant els seus llavis i es donaren un dolç petó.
- Saps? Desitjo desesperadament un altre petó com aquest- li digué ella somrient.
- Jo et desitjo a tu, desitjo un món nostre, de tots tres, un món on el sol surti de nit i la música ompli els sentits. Desitjo al meu fill i et desitjo a tu. - abaixà la boca fins la panxa unflada d'ella i li donà un dolç petó, amb la mà sobre la panxa i amb la boca encara molt prop d'aquesta digué- t'estimo petit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de comunaonadaambelvent

comunaonadaambelvent

9 Relats

7 Comentaris

6733 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Llegeixo i sento que jo vull ser aquell sentiment calcat en un paper, que jo vull ser aquella persona que fa eriçar els pels amb tant sols un conjunt de paraules, un conjunt de paraules, que suposo que, al cap i a la fi, és alguna cosa més.

Em dic Núria, tinc 16 anys, i m'encanta escriure :)