Rere un revolt a la carretera.

Un relat de: comunaonadaambelvent

El cotxe lliscava sobre una carretera plena de revolts. El pare conduïa absort, la mare tancava els ulls, perdent-se en els seus propis pensaments, tancant-se en els sentiments estranys que envaïen el seu cos menut; la petita restava estranyament callada, només mirava la nina que tenia entre les mans, no somreia, no parlava, només mirava la nina, com volent resguardar-se en els seus ulls de plàstic; jo tampoc parlava, el cotxe era pres per un silenci poruc, fred, que ens gelava el cor i ens robava l'ànima. Cada revolt era l'esperança, el desig, l'anhel, cada revolt era un encreuament de dits desitjant de tot cor que, rere aquell, sí que es trobés casa nostra, però no hi era, mai no hi era, i cada revolt feia minvar l'esperança i créixer la por i cada cop que un territori em sonava a aquell tram proper a casa nostra, un revolt l'esborrava i els ulls se m'entelaven un xic més.
I fou llavors, en aquell revolt, quan em vaig adonar de que era exactament allò que succeïa i que provocava aquell ambient tens, era alguna cosa que tots sabíem sense haver-la dit, alguna cosa que el pare negava però sense força ni convicció. Rere aquell revolt un cartell en forma de fletxa ens indicava el camí per anar a França. França, aquell país estrany amb aquell idioma estrany que, estranyament, el pare ens havia començat a ensenyar no feia gaire. França, aquell país que sempre havia desitjat visitar. Els ulls, ara sí, es van banyar plenament, envidriant-se i desfigurant-me la visió d'aquells revolts que ja acabaven. I al cap venien aquelles paraules que tan m'agradava pronunciar, un cop rere un altre, al saló de casa nostra, casa nostra, el nostre saló, el nostre jardí, la nostra habitació... i ara França, el nostre destí, aquell país que ens retindria potser per sempre i que ens impediria veure allò que nosaltres anomenàvem nostre. França, odiava França i odiava haver de visitar França.

De sobte, la petita em va mirar, jo intentava retenir les llàgrimes, tot i així, l'únic que aconseguia era retenir mínimament els sons que lluitaven per sortir de la meva gola. La nina li va caure al terra, em va tornar a mirar, en silenci i, de sobte, uns brams forts sortiren de la seva boca, acompanyats de llàgrimes. Em vaig apropar a ella, era petita, tot i així, les dues sabíem que aquells plors no els havia provocat una nina, la seva nina, anava més enllà, no era la nina sinó tot el que significava, havia deixat caure allò que la transportava a casa nostra, allò que per a ella significava casa nostra. La mare es va girar però jo ja havia abraçat la nena i ella ja només somicava de forma només audible a les meves orelles properes a la seva boca.

El pare respirà profundament i ens informà que ens aturaríem per descansar a la primera estació de servei que trobéssim.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de comunaonadaambelvent

comunaonadaambelvent

9 Relats

7 Comentaris

6733 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Llegeixo i sento que jo vull ser aquell sentiment calcat en un paper, que jo vull ser aquella persona que fa eriçar els pels amb tant sols un conjunt de paraules, un conjunt de paraules, que suposo que, al cap i a la fi, és alguna cosa més.

Em dic Núria, tinc 16 anys, i m'encanta escriure :)