Tresor Perdut

Un relat de: prudenci

A vostres peus romandria
Únic lloc sense perills,
Doncs en l´amor de Maria
No hi caben sinó els seus fills.
Jo, que he pecat dia a dia
I la vida he anat perdent
Com la llum que il.luminava
El meu cor que es feu dolent,
Voldria que ara em rebéssiu
Com fill que torna amatent.
Flama encesa, llum de vida,
Font de l´abisme silent
Carn dels Sants, Ave Maria¡
Et crido amb un cor roent:
Vaig apagar-ne la flama
I sa llum s´entenebrí,
La Font es convertí en llàgrima
Del vostre Fill que era en mi.
Cor de carn, però, vau dar-me
Per a curar el meu delit
De tornar a encendre, estimada,
Vostre foc en mon esperit.
D´ aquella carn preciosa
Que de Crist és l´Únic cor
No deixeu, Mare graciosa,
Que mai n´ ofegui l´amor.
Feu que, com llavor sagrada
I molt santa que heu sembrat
En la terra enamorada
De vostre ésser immaculat,
Sigui collita darrera
D´un home que, pel pecat,
Va perdre la vida entera,
Que Vós li havíeu donat.
Perdoneu, i amb veu sincera,
Texint-vos el meu trobar,
Vull tornar-vos-la sencera
Quan em vingueu a buscar.
I amb escreix, car faré via
Per vostre cor, oh Maria¡
Mai més tornar-lo a apagar.
Vós sou la Mare primera
I el darrer amor també,
I la glòria que li espera
A qui no os oblida en res.
Sou la filla beneïda,
la germana que ens du al bé
i la companya estimada
que ens mostra el graó darrer
d´aquesta caiguda vida,
que és trobar-vos en la fe.
Vostre amor sia muntanya
Reblerta d´arbres fruiters
Bevent de l´Arbre de Vida
Com del fruit del magraner.
Sia platja on ja no enganya
L´ona terrible que hi cau
A ras de l´arena estranya
Color d´or, però sense pau.
Amor, pau i vida pura,
Tres arrels dins un cor viu
Que és el niu de la coloma
Més ermosa, i la matriu
D´un altre Arbre que rebrota
A imatge seva en l´Edèn
I reviu l´antiga soca
Per vostre amor pur i etern.
Ésser als teus peus, nova Eva
Mare de tots els vivents,
És el que vull en la terra,
I en el cel obrir els teus vels.
Anima dels móns, permetem
Escalfar-me al teu caliu,
Com vora una brasa encesa
D´olor de fustes gentils.
Com les d´els arbres que neixen
Al Líban, vora dels rius,
Escampant la seva aroma
Per tots els marges jolius
Siau escalfor de besada
D´amants amb els llavis muts
A qui arruixa la rosada
Del matí quan l´astre surt
Silent en la matinada,
De qui la nit fa oblidar
Lo cor de llum que hi esclata
Cada jorn en clarejar.
Com calor de Sang Sagrada
Circulant de cor a cor
Com en cantar una tonada
Que neix d´una lira d´or.
I sentir la veu amada
Remorejant-te, a ulls clucs,
Per només veure, estimada,
Els teus, i escoltar el vellut
Suau de ta veu encarnada
Que a cantar en mi ha vingut.
Per sa gràcia i sa corona,
-d´allí una joia he rebut,
la més bellíssima estrella
que guià mai a un perdut-
Se m´endú a la vora d´Ella,
On sempre si és benvingut.
Amor, pau, vida en poncella
Oh Maria¡ hem merescut
La Pedra que us escambella :
Ignorat tresor perdut.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: