TRES DONES PER TOTS SANTS

Un relat de: Materile


TRES DONES PER TOTS SANTS

El dia s’havia llevat gris, just avui que volia anar al cementiri. Creia que era millor anar-hi amb temps per poder netejar la làpida i posar-hi unes quantes flors; sempre ho havia vist fer a la seva família i ella no trencaria la tradició. Just el dia u de novembre el seu marit farà mig any que havia mort, una mort prematura, una vida estroncada per un atac de cor fulminant. Trucaria a la Mari que des que s’havia quedat sense feina semblava una ànima en pena. El seu marit i la Mari treballaven en la mateixa empresa i als dos els va tocar pagar amb aquella maleïda reestructuració. El seu marit no ho va resistir i va morir d’un atac al cor; ella, tenia uns calerons estalviats i l’herència dels seus pares i no li va afectar tant quedar-se a l’atur.

Va trucar a la seva amiga, de seguida va sentir la seva veu sempre optimista.

–Digui?
–Mariii? Sóc la Leo. Ja sé que és una mica tard, però no vaig pensar a dir-t’ho abans... Em vols acompanyar al cementiri? No tinc valor d’enfrontar la seva mort i Tots Sants, però crec que ho he de fer.
–No et preocupis: t’hi acompanyo. A quina hora quedem? Ara passo a recollir-te amb el cotxe.
El carrer del cementiri on estava enterrat el seu marit era costerut i ben marcat per uns xipresos. No els va costar trobar-hi el nínxol: Pere Marquès, amb lletres daurades, com ell volia. Els gerros de les flors eren a terra, cosa d’algun brètol, va pensar.
Mentre la Mari anava a omplir els gerros d’aigua, la Leo es va quedar a netejar la làpida. A terra hi havia rosegons de pa, algú s’havia menjat un entrepà i n’havia deixat les sobres. Quin mal gust que tenia la gent...
–Mira, Mari... trossos de pa...
–Ostres, quin mal gust...
–Mira!: al costat del nostre, al segon pis, hi ha un nínxol obert i sembla que hi ha roba...
–No fotiss! –va exclamar la Leo– vols dir que hi ha algú?
–Vés a cridar el vigilant i que porti una escala petita per veure què hi ha. Aquest nínxol deu ser d’algú...

Quan el treballador del cementiri va arribar amb l’escala i va inspeccionar el nínxol buit, van veure que hi havia alguna bossa de “fi de setmana”. El treballador va treure de dins tot el que hi havia i va anar a buscar l’encarregat per saber a qui corresponia aquell nínxol i avisar-ne el seu propietari.

Cap d’una hora es va presentar una dona molt alterada i enfadada. Protestava perquè havien tret totes les coses d’aquell forat. Amb poques paraules i amb uns papers a les mans els va dir que no tenien cap dret de fer-la fora d’aquell nínxol buit del qual n’era la propietària. L’encarregat i les dones van quedar estorats, va intentar fer-li veure que no era el millor lloc per guardar-hi coses. Ella, amb llàgrimes als ulls els va dir:

–Fa un temps, l’empresa en la qual treballava el meu marit va haver d’acomiadar alguns treballadors; el meu marit no ho va resistir i em va deixar. Jo, no treballava, sempre estàvem discutint o en el bar, i quan arribava a casa tot eren retrets...
La dona va mirar la Mari i li va dir que l’havia vista alguna vegada quan anava a esperar el seu marit. Es va fixar en el nínxol que estaven netejant i en el nom i va exclamar: “Oh! jo també coneixia Pere Marquès, treballava a l’empresa...”.
La Mari i la Leo no sabien què dir, els semblava tot un malson.

–Però..., per què hi tens roba? –va preguntar la Leo.
–És ben senzill: no podia pagar el pis. El meu marit se’n va endur una bona part dels diners... i aquí va començar el meu gran calvari; em van fer fora, em van desnonar del pis –va dir en un plor– i no sabia on anar, fins que vaig recordar el nínxol que tenia en propietat i era buit. Havia fet treure la meva àvia que feia molts anys que havia mort. Ara és el meu refugi! Ja ho sabeu tot. Ja no tinc res en aquest món, no tinc ni dignitat! Només espero que m’arribi el moment. I, al cap i a la fi és aquí on viure quan em mori.

La Mari i la Leo, pàl•lides les dues, es van mirar i la van abraçar.

–Vols venir a casa meva i t’ajudaré a reconstruir una nova vida? El teu sofriment també és el meu...

MATERILE - Tots Sants 2014

Comentaris

  • Magistral[Ofensiu]
    Miquel Pujol Mur | 30-04-2015 | Valoració: 10

    Una llicò dels temps actuals. Sort que encara hi ha bones persones.
    Miquel

  • es un relat precios[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 08-02-2015 | Valoració: 10

    escrius molt be, t'amiro. Gracies per valorar el meu relat
    Montse

  • Colpidor i trist relat[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 23-12-2014

    S'ha d'estar molt desesperat per anar a" viure" dins un nínxol. Per sort , sempre hi ha ànimes caritatives.
    Espero que ja estiguis totalment recuperada i que aquestes festes i el proper 2015 siguin millors que mai.
    Una cálida abraçada.

  • Voldria trobar les paraules adients...[Ofensiu]

    Voldria trobar les paraules adients, les paraules que fessin entenedor el que vull dir i, possiblement no les trobi.
    Aquest relat, típic de la constant que té la Materile, ens planteja una situació diguem un xic pintoresca, però ens dibuixa la situació angoixant que li toca viure a una part de la nostra societat. Ara bé, la Materile no sap, no gosa, millor dit, no pot acabar el seu relat sense deixar-nos una porta entreoberta, una escletxa en la finestra per on es pugui colar un xic d’esperança.
    —Joan—

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: