Tres Dones 5. Sang

Els prínceps de Don Francisco, però, no feien plorar les princeses. Si les estiraven al marge del camí de palau, aquesta part el mossèn sempre se la saltava.
Passejant mentre l'acompanyava a casa, Felipe l'anava besant, i María corresponia. En enfilar el camí de terra, Felipe li havia passat la mà per darrere, i poc a poc l'havia conduit al marge.
María, ajaguda entre els matolls, plorava mentre Felipe esbufegava damunt seu, mentre suava i l'embestia una vegada i una altra. Gemegaven tots dos, ella de dolor. La sang li tornava a baixar, i es barrejava amb la virginitat de María, escolant-se entre les seves cames. Encara que no era així, a María li semblava que s'estava partint per la meitat, que Felipe la mataria de dolor. Felipe seguia suant i embestint damunt seu, mentre li deia que l'estimava (era això, l'amor?), i li tocava els incipients pits i la trencava i l'abraçava i la besava, sense adonar-se que les seves galtes eren molles. Al final, en un gemec sord més fort que els altres, Felipe abandonà les embestides i abraçà a María. Es quedaren estirats una bona estona mentre Felipe li parlava.
-Te quiero, te quiero muchísimo. No sufras, que si te lavas no pasará nada... Pero no se lo digas a nadie... Porque... te quiero...
María girà el cap, plorant. Si jeure al marge partida i nua, si allò era l'amor, preferia no estimar. Felipe, al seu costat, seguia parlant.
-Vete.
-Pero no te puedo dejar aquí, María! Le dije a Don Francisco que te llevaría a tu casa, y no...
-Vete.
-María...
-¡Vete!- María es començava a posar nerviosa, i Felipe es decidí a marxar. María plorava i plorava, i les llàgrimes li marxaven galta avall, i s'escolaven a l'orella. Estava absent del seu cos, i desitjava oblidar els últims deu minuts. Tot plegat, deu minuts de Felipe suant damunt seu. I plorava, sense saber ben bé perquè. Tot s'havia acabat. S'havia acabat fer cas de Don Francisco i de les seves històries de prínceps galants i princeses encantades; els prínceps no partien mai les princeses!

María obrí els ulls i reaccionà. Mig despullada, amb el sexe partit, s'adonà que tenia fred. S'aixecava i es vestia, somnolent, i destrossada enfilava el camí de casa. Plorava des del fons de la seva ànima, i tenia la sensació que la seva vida s'escolava pel seu sexe, amb la sang i els esbufecs de Felipe, que encara li retrunyien al cap. Es cargolava de dolor, i el dolor l'encegava i li impedia adonar-se de res. La sang que xopava el vestit, poc a poc, s'amarava del fred tènue de les nits d'estiu, i les cames li tremolaven. De sobte, el príncep ja no era príncep; el cel no era cel; el pèsol no era pèsol; només el dolor, el dolor que mai havia trobat a les rondalles, era sincer.

Arribà a casa i començà a donar cops somorts a la porta. Asuncióm l'obrí, i en veure-la plorant, no li féu falta baixar la mirada per saber què hi trobaria: una taca vermella al vestit, i unes mans de nena que ho intentaven amagar. Asunción perdé la fesomia, i en un acte reflex, cridà:
-Siéntate en la cocina y no hables! Tu padre y yo tenemos que hablar!
Era la primera vegada que Asunción no la rebia amb un somriure. Lentament, obeí, i sentí el fred de la nit com la despullava, sense la protecció del foc, amb les cuixes molles.