Tres dones 4. Princesa

Cándida no semblà alegrar-se gaire de que la seva filla anés al ball. Amb el pretext de que no hi anés sola, Cándida tenia previst no deixar que hi anés, però no pogué oposar resistència a les raons de María. Li cosí el vestit plorant. Li cosí amb una tela que la seva àvia havia comprat, una tela blanca, de lli. María s'encantava només d'acariciar-la, i era conscient del que aquella tela hauria pogut costar. Fins i tot provà de fer-li un petó a la seva àvia, però aquesta el refusà. Quan marxà al ball, però, s'acostà a María i li digué:
-Dile que se aparte. Que se aparte antes.
-Qué quiere decir, abuela?
-Nada, María, nada. Dale un beso a tu abuela.
María, estranyada, li féu el petó i marxà amb Tere, les dues vestides de blanc. Cándida i María se les miraven des de la porta.
-Se acuerda usted, Asunción? Quinze años…
-Cándida, es tarde. Apaga el fuego.
Cándida l'obeí, capcota, plorant. Per entre les arrugues de la cara de la vella Asunción, també una llàgrima tractava d'obrir-se pas.
-Catorze añitos, mi María… por Dios, tú no, tú dile que se aparte!

Felipe fou l'enveja de molts aquella nit. María estava radiant, els ulls li brillaven de l'emoció de ser una dona i de comportar-se com a tal, d'anar al ball, de ballar a les mans d'un home que estava només per ella, de sentir-se com les artistes del cine de la capital. No s'adonava que Felipe s'hi atansava massa, que potser aquelles mans estaven més avall del que tocaria…
Amb les hores, però, tornà al món i s'adonà que les sabates li feien mal, que el vestit era massa fresc, i que les mans de Felipe eren més avall del que hagués tocat. L'engavanyava, es sentia estranya, presa als braços de Felipe, i digué que estava una mica marejada, que volia parar de ballar. Felipe, atent i galant, la féu seure i li acostà un got d'aigua; Don Francisco acudí seguit de la corrua de vídues beates. De sobte, María es sentí enclaustrada entre la mirada brillant de Felipe, la postura paternal de Don Francisco i d'una munió de velles que xerraven de qualsevol cosa que fes falta. María s'alçà i tornaren al ball.

-Sabe usted, mi Paquito me llevó al baile hace cinquenta años...
-Sí, fue el mismo año que nosotros...
María escoltava fragments de la conversa entre Elvira y Soledad mentre giravoltava com una baldufa als braços de Felipe. Havia decidit que li era tot igual. Reia per fer content a Felipe, per autoenganyar-se, potser, però poc a poc tornà a sentir-se fada, alegre. Quan l'orquestra anuncià la última cançó, María s'agafà a Felipe i ballaren junts i abraçats. María no fingia. Al final de la cançó, Felipe li féu un petó als llavis, i ella s'avergonyí. Felipe la tornà a besar, i es deixà fer fins que acabà besant-lo ella. En aquell moment, el món s'aturava davant de María i Felipe. S'acabava la cançó i ells ja no ballaven, abraçats, sota l'envelat. No sentiren els focs que anunciaven la fi de la festa major. No sentien res. Només es besaven, i María, encara que de fet ho trobava torbador, hagués dit que volia besar Felipe. Que l'estimava.
Per això, quan Felipe anuncià al mossèn que l'acompanyava a casa, María es sentí radiant, i somrigué amb la cara il·luminada. Tots els prínceps de les històries de Don Francisco tornaven la pageseta a palau. Tots.