Tres Dones 3. Catorze anys

Però catorze anys eren catorze anys!
María i Tere es banyaren per primer any a la bassa aquell Sant Joan. Nues i enfredorides, participaren en el joc de banyar-se i comprovar que les mirades dels nois no fossin prou evidents. Era màgia.
Quan els últims coets del ball de la plaça foren llançats, María deixà a Tere al portal de casa. Al cap d'una estona, quan ja sortia del poble, sentí una veu que la cridava.
-María! Querrás ir al baile conmigo? -Era Felipe, un noi de dinou anys, fill del pastisser. Tot i que tenia previst anar-hi sola, no s'ho pensà.
-Sí… Sí, iré contigo.
-Te acompaño hasta tu casa?
Felipe parlà tota l'estona, mentre María s'adonava que aquell any ja era gran. S'adonava que ja no era una nena, encara que la seva àvia insistís que "no eres aún una mujercita". Sentia la terra del camí, les herbes fredes del voral, que li fregaven els turmells, però no pensava en res.
-… verdad que sí?
María assentí, i Felipe, satisfet amb la resposta, es girà i se n'anà. Per un moment, María es sentí trasbalsada, però al cap d'un instant veié que era davant de casa seva. Felipe l'havia besat? No ho sabria dir… No se n'havia adonat, en tot cas…Xerrava tant! Era tant pesat! Però era un noi gran, ja treballava, i això, als ulls de le altres, era un triomf. Un gran triomf. Somreia quan es ficà al llit, i dormí plana.

L'endemà, quan es despertà, el llençol era tacat de sang. Li sortia sang de les entranyes. Què era allò? Cridà alarmada, i avisà l'àvia. L'àvia, sospirant, baixà a buscar la mare.
-Tu niñita ya es una mujer
La mare, com si sagnar per les vergonyes fos motiu d'alegria, l'abraçà i la felicità. Li donà unes tovalloles, i li explicà que allò volia dir que ja era una dona. Així doncs, el mal de ventre era bona senyal? Maria havia despertat a l'edat adulta de la mateixa manera ue a la infància. Plorant. Aquell dia no es mogué de casa, i l'endemà, ja no sagnava. Quan ho comunicà a la seva mare, féu un gest amb el cap i digué que ja s'ho esperava.