Tres dones 2. Don Francisco

María, filla de masovers, sempre fou la preferida del capellà, mossèn Francisco. "Don Francisco", que li deien. Al pessebre sempre féu d'àngel o de Verge Maria, en funció de la generositat del batlle, la filla del qual rondava l'edat de María, i això evidentment féu córrer les males llengües, que afirmaven que María era la filla carnal de Don Francisco, que, havent tornat el marit ferit de guerra, s'entenia amb Càndida, mare de María, sense que el pobre treballador honrat que li feia de pare s'adonés de res. El cert, però, era que María era clavada a l'àvia paterna, María Asunción, amb qui, a més del nom, compartia la vida.
No era estrany que Don Francisco visités les cases del poble, ni que fos dolç amb els infants, però ni tan sols a la pàmfila de María se li escapava la realitat: el capellà visitava l'allunyada masia molt sovint, aliè als rumors, i la mirava amb ulls enterbolits quan jugava. Des de petita, s'havia acostumat a tenir-lo vora la llar, a casa, o a passar les tardes d'agost a la sagristia, ella i Tere bevent taronjada que la pobra dona que li feia de criada preparava amorosament, mentre escolaven embadalides totes aquelles històries de sants i verges (quan María preguntava què era una verge, Don Francisco canviava de tema) que havien viscut temps enrere. Segons la mateixa Tere, només podies sortir en un llibre de sants si feia molt, molt de temps que t'havies mort.
María, doncs, arribà a considerar Don Francisco com un segon pare, que l'estimava com a una filla. De menuda, s'acostumà a dir-li "Tío", però el sobrenom durà poc temps. Ara, era Don Francisco, un home admirat i temut a casa seva, que ella estimava i que mai podria esborrar de la seva infància.
Però l'arribada de María no havia una bona notícia al poble. Filla única, al camp andalús dels anys 40, una noia servia de poc, i el que feien falta eren homes forts i braus que duguessin el camp. "El hombrecito que faltó", que deia el seu pare. El seu pare de debò, el que dormia amb la mare i vivia a casa, no s'estalviava de recordar-li com de malament havia anat, que fos un noi, quan ningú l'escoltava. Aquell home rude i de camp no tingué mai cap mostra d'afecte envers la seva filla; quan, havent nascut, li proclamaren que era pare d'una nena preciosa, només sabé pronunciar un "!Niña! !Para qué quiero yo una niña!"que la seva mare recolzà amb un lleu assentiment. Càndida plorà aquella nit, plorà mentre li donava el pit, mentre li canviava els bolquers. Per a María, la mare era una doneta fràgil que vivia subjugada a les ordres del marit i de la sogra, que era qui realment duia les regnes d'aquella casa.

María sempre tingué amigues, sobretot els diumenges després de missa, quan Don Francisco repartia caramels. Era el record més dolç de la seva infantesa. Recordava aquelles tardes, a l'escaleta de la sagristia, menjant un caramel de menta a l'ombra del portalet, a l'estiu, rodejada de nenes que cridaven esvalotades, que reien, que jugaven, mentre ella seia i observava, amb el caramel desfent-se-li a la boca, des de l'escaleta. Amics, però, no en tingué gaires. Primer perquè nois i noies no acostumaven a anar junts, i segon perquè ella, una noia tímida, encantadota i amb fama d'estreta (que ningú havia comprovat), i més sota la protecció de Don Francisco, no era una peça gaire desitjada pels nois, que les preferien "más ligeras y menos de misa", com deia Don Francisco. María cresqué amb una imatge deformada dels nois, que ella mateixa veia falsa quan l'escolà hi parlava. L'escolà, per més que Don Francisco se l'estimés, havia de ser un noi. Quan María plantejà els seus dubtes a Don Francisco, aquest li contestà que la majoria de nois no eren com Pablo. Ojalá encontraras uno como él!
La relació que ella, doncs, tingué amb els nois, no fou més que mirades furtives que feien veure, ella i Tere, que refusaven, i rialletes al portal de Tere, la seva millor amiga, més tard a la tarda, amb un caramel dels de Don Francisco a la boca, observant els nois que, en passar i veure-les, adoptaven una postura rígida i pretesament viril, ridícula a ulls externs, però admirada per aquelles dones incipients, que, quan Don Francsco no les sentia, parlaven maldestrament de nois. Eren els cuaranta, els anys d'escassetat i pobresa, però María i Tere s¡enriolaven i xiuxiuejaven en veure passar els nois. Catorze anys, tenien, quan Don Francisco les descobrí somrient als nois. La prohibició només aconseguí que hi trobessin un gust.