Tres dones 1. Soy María

Marta es va alçar. Duia ja dos dies en aquell vagó brut i barat que, anònimament, la duia al seu lloc de naixement.
Observà un moment els moviments dels passatgers, provocats pels monòtons sotracs del tren, fins que un sotrac més accentuat la féu adonar-se que les portes eren a punt d'obrir-se. Agafà del prestatge la bossa dels estalvis i recollí l'abric que en Xavier li havia regalat dies abans, pel seu aniversari, i despertà una noia d'aspecte fràgil i esporuguit que mig dormia en un seient proper. Li ho donà tot just quan les portes s'obrien, i baixà abans que la noia s'adonés de res.
Les cames li defalliren, i arrencà a plorar d'alegria. Les cames li defalliren i, amb veu tremolosa, mussità una pregària que algú li havia ensenyat temps enrere, aquella que deien les bones nenes abans d'anar a dormir.
Recuperades les forces, començà a córrer per l'andana, avançant el tren que just començava a moure's. Quan arribà a l'alçada del conductor, féu un gir brusc i, abans de convertir-se en allò que duia tant de temps sent, cridà:
-Soy María! María!