TREN DE NIT

Un relat de: Ros Martí
Els morts mai no hi són quan els necessites. Acostuma a aixecar-se ben d'hora ben d'hora; surt una estona al bosc a collir llenya, que l'estiu s'acaba i cal omplir la llenyera abans que arribin les pluges; fa un dinar bàsic -patates, carn i fruita- i, a la tarda, baixa al poble. A can Cisco troba els companys de manilla i s'hi està fins que es fa fosc. S'hi troben des que eren jovenets i feien campana a l'escola. Al capvespre, mentre els altres tornen a casa on els esperen la família i el sopar, enfila cap a l'estació on esperarà l'últim tren una nit més. En sent la vibració a l'andana i n'escolta el xiulet abans de poder-ne veure la llum groguenca, difosa per la calitja del crepuscle. El monstre de ferro s'atura davant seu amb un esbufec ple de llàstima i n'Enric s'hi atansa i acluca els ulls per mirar qui en baixa. La Sandra tampoc no ha vingut avui, els morts mai no hi són quan els necessites. La Sandra va marxar una nit com qualsevol altra, per sempre, sota la ferralla d'un darrer tren de la nit com qualsevol altre. Potser l'Enric, algun dia...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: