Tot i així és Nadal

El Nadal de l'any 1.936 no va ser gaire diferent dels altres Nadals.
Jo tenia nou anys, i per la canalla la festa es la festa, sigui on sigui que es celebri, i a més, si no hi manquen els familiars mes propers, qui et fa entendre que la guerra es misèria i por?
A casa nostre ningú volia que la desafortunada guerra, poses en perill una celebració tant bonica i entranyable.
Vivíem en una casa de pagès, la casa pairal dels nostres avant passats; els meus avis s'hi van quedar a viure en casar-se, hi allà hi va néixer la meva mare, també hi vivien dos germans de la mare, casats i amb canalla.
Érem molta colla, però molt ben avinguts.
A casa no ens mancava de res, sobre tot pel que fa al menjar, eren temps difícils, però l'avia tenia un galliner força ple de bestioles i podíem anar tirant amb pollastres i conills.
Tenia uns ànecs que eren intocables, només es mataven per Nadal. Eren tan grossos que fèiem unes menges...!
Els ous de les gallines també ens els menjàvem, però l'avia en reservava una bona quantitat per quan podia anar al mercat a canviar-los per oli i per sucre.
L'avia tenia un parell de cabres, i de la llet que en treia, només en bevíem la canalla.
Aquí els grans no hi participaven. Nosaltres encara teníem que créixer i per l'avia era molt important que ho féssim sans i sense cap mancança.
En començar el més de desembre, per la festivitat de la Puríssima Concepció, fèiem la matança del porc.
L'avi tenia un bon amic que es dedicava ha anar per les cases a matar els animals.
A casa en matàvem dos de cop; les dones feien les botifarres, els bulls blancs i els tastets.
Els homes tallaven la cansalada i la posaven amb molta sal per conservar-la.
El llom del porc, les costelles i la resta de tall que es consumia fresc, el posaven en unes gerres de fang plenes d'oli i tapades amb paper d'estrassa.
Aquesta carn confitada, durava en conserva la resta de l'any.
De l'hort en trèiem les hortalisses i alguna fruita, sobre tot a l'estiu i a la tardor, però per als mesos d'hivern, sempre hi teníem plantades verdures de temporada que fèiem bullir en una olla a la llar de foc que hi havia al terra de la cuina.
A sota de la casa, l'avi va construir-hi un refugi, amb l'ajuda del meu pare i del seu fill gran, perquè eren paletes i sabien fer la feina.
El refugi estava habilitat com una mini casa.
Hi teníem matalassos per tothom, i també hi podíem menjar, l'avi havia penjat a la paret unes llums de carburo i de claror no ens en mancava.
La canalla fins hi tot hi fèiem els deures de l'escola allà baix.
De fred no en feia massa, l'avi deia que a sota terra la temperatura sempre era la mateixa, per això ens va explicar que les bodegues sempre eren als soterranis, perquè tant les begudes com els aliments no trobaven els canvis bruscos de les temperatures de les diferents estacions de l'any.
El meu Pare, va tallar unes fustes planes, com si fossin els pals dels gelats, i quan hi havien els bombardejos ens els feia posar entre les dents, perquè amb el soroll de les bombes no ens quedéssim sorts si fèiem pressió amb la boca tancada.
Ens deia que l'aire el teníem que fer circular, i que si teníem por, mentre portéssim els bastonets a la boca ens podíem tapar les orelles sense cap perill.
Jo recordo, que segons on queien les bombes, el soroll era ensordidor, i l'instin era de tapar-nos els forats de les orelles posant els dits a dintre, això ho fèiem tant els grans com els petits.
Tancàvem els ulls molt fort, i així ens semblava que el perill era més lluny!
El dia vint-i-quatre de desembre, varem passar tota la nit al refugi, sense poder pujar a dalt de la casa.
L'avia , amb un to de veu fluixet, demanava a Deu que cap bomba no caigués al cobert on hi teníem els animals.
Per sort, Deu la va escoltar, i al matí quan ens varem despertar i varem pujar a la casa, tot estava al seu lloc, i els animals menjàvem i es bellugaven com si res no hagués passat.
Mentre les dones preparaven l'àpat de Nadal, els homes entraven la llenya per encendre el foc que ens escalfaria, perquè la neu ens havia visitat aquella nit, i pel que es podia deduir duraria uns quants dies.
El dinar de Nadal va estar d'allò més bo; fins hi tot la canalla varem fer cagar el tió.
Que més podíem demanar en temps de guerra? Només se'ns acudia un desig, que l'any vinent, en aquella taula tant llarga hi seguíssim asseguts els mateixos que hi érem en el present.
FI