Torno a casa

En veure'l m'he sentit com un heroi grec que retorna a casa després del llarg viatge a Ítaca.

El poble, penjat d'un penya-segat, s'alça blanc, immaculat i vigilant sobre el golf de Sinut. El sol alt, la humitat considerable, calor d'agost al sud de la Mediterrània.
La platja encara guarda, gelosa, una certa privacitat, com si tota ella fos una d'aquelles barraques de fusta, dins de l'aigua, on antany les dones sinutines es refrescaven sense ser vistes.

M'he tret les sandàlies per sentir sota els meus peus la calidesa de la sorra mullada.

Els carrers que des de la part baixa pugen fins el far, són avui plens de turistes que trenquen l'harmonia del paisatge. És difícil abstreure's de la seva presència i recuperar la calma sufí amagada entre les blanques parets.

Torno buscant la pau que un dia vaig trobar en aquests carrers.

Torno sabedora que res serà com abans; esperançada que res hagi canviat.

Tot el poble és blanc de cal i de llum, les finestres enreixades, les portes pintades de blau de mar i de cel i adornades amb claus negres, dibuixant una eterna demanda de bona sort.

És una delícia passejar pels carrerons costeruts i empedrats, entre parades d'artesania i vistoses arcades que guarden tranquils patis esquitxats de geranis i buguenvíl·lies.

Al migdia les olors de les cuines inunden els estrets carrers d'aromes picants i dolços, flaire de sofregit i perfum de menta.

Busco refugi.
Pujo les escales del cafè i demano -com tantes vegades- un te a la menta amb pinyons.
L'aigua xarboteja dins del narguile on comparteixo fragàncies de tabac fruital.
Viatjo en el fum, perduda en l'abisme insondable dels meus pensaments, i rescato el passat. Petons sinutins tenyits d'anyil.

Al vespre, el far es fa còmplice de les amoretes de joves parelles. Quan els últims raigs de sol moren darrera el pujol, el cel desplega un ventall de colors que el mar absorbeix i amplia. L'aigua s'encén -groga, taronja, vermella- i després es crema -torrada, violeta, negra-. La nit inventa colors que no existeixen.

M'amago en les ombres, espiant l'ocàs.
Ensumo l'aire, a la recerca d'una flor de gessamí sobre l'orella.

Sé que el trobaré. El meu esperit sadollarà el seu neguit. El meu cor, curull de tendresa, es desbordarà i es fondrà en la dolça follia de l'amor.

Torno a casa. Com un heroi grec retorna després del llarg viatge a Ítaca.