L'edat de la paciència

Sempre havia pensat que la infància era l'edat de l'egoïsme i la joventut la de la intransigència; que amb el temps la gent es tornava contemporitzadora i gastava més paciència, més voluntat de "bon rotllo"; que existien les velletes amoroses i ensucrades gairebé fins la diabetis que feien d'àvies "pastisseres" als contes; que abundaven els homes carregats de la saviesa que dóna "l'experiència de la vida" que volien ser referents amables i còmplices per altres vides; que fer anys, superar contratemps i vèncer malalties et feia veure la vida amb altres ulls, viure-la amb més ganes, amb més força i amb un clar instint relativista de tot allò que pogués destorbar l'alegria de viure.
Però s'equivocava.

Es va descobrir un dia buscant entre les pàgines de la seva vida i de les vides properes, desesperat per trobar l'evidència de la seva certesa, per demostrar la veritat dels seus pensaments. No podia anar tan errat!
Però hi anava.

Va topar frontalment amb el cansament de l'edat; no podia ser altra cosa. Aquelles frases tan gastades de "ja tinc una edat", "ja no estic per aguantar segons què" es van convertir en cavallers invencibles d'una creuada contra les situacions incòmodes, l'excusa perfecta per no fer concessions que no venen de gust. I de retruc, es va trobar amb l'exclusió; l'exclusió del món d'aquells que consideraven que ja no es mereixia la seva paciència, el seu amor, la seva complicitat o, si més no, la seva benvolent tolerància.
I es va saber fora.

El món es va ensorrar: les certeses esmicolades, els amors traïts, els valors fugats.
No podia ser, però era. No volia que fos, però era.
Va saber que res tornaria a ser, però que tot havia de continuar sent.

Lentament va començar a reconstruir el seu món, apedaçant forats i sargint descosits; reforçant portes i finestres, parets i puntals. No podia renunciar a certs amors, però podia protegir-se d'ells; guardar-los a recer en l'hivernacle del seu cor; tenir-ne cura
sense deixar que l'esgarrapessin, mentre esperava pacientment que tornessin a florir.

I així, el seu món es va fer molt més confortable, amable, habitable.
I així, el seu món es va fer un xic més petit.

Havia arribat a l'edat de la paciència.