El tren del viatge

A la llunyania se sent xiular el tren. Com cada nit, des de l'inici de l'estiu, la Lua es lleva en sentir-lo i surt a la porta de la cabana.
Dins tot dorm. Fora també.
Bufa el zèfir, suau, com una carícia que amanyaga els arbres i s'emporta amb ell la xardor del dia.
A la Lua li agrada estar desperta quan tot dorm, contemplar el cel estelat i sentir la sorra enredar-se entre els seus dits descalços.
Camina sense pressa fins on trenquen les onades i voreja la platja fins a la punta per seure a la seva roca preferida. Tot just arriba i apareix el tren. Com cada nit, constant i puntual. Aquella rutina la reconforta i dóna estabilitat a la seva vida.
Des d'allà veu passar el tren: un reguitzell de puntets il·luminats direcció al futur, o al passat o bé a cap lloc.
Imagina les històries viscudes dalt del tren: l'alegria del retrobament en arribar, el dolor de la separació en marxar, l'optimisme, l'esperança d'un nou viatge, el desencís pel que deixes enrere.
Somia viure totes les històries que imagina i crear-ne la seva pròpia.
Zíngara d'esperit, es dibuixa nòmada. D'andana en andana, sense importar-li on va ni d'on ve. Tant li és el destí, només vol el viatge.
I mentre el tren s'allunya, tanca els ulls i somia que un dia hi pujarà.

* * *

A la llunyania se sent xiular el tren. Com cada nit, des de fa molts estius, es lleva en sentir-lo i surt a la porta de la cabana.
Camina feixuga travessant la platja fins a la punta per seure a la seva roca just a temps de veure passar el tren.
Es somia zíngara d'esperit i es desdibuixa nòmada.
I mentre el tren s'allunya, tanca els ulls poruga que el seu tren hagi passat i dubta si mai hi pujarà.

* * *

Xiula el tren i la Lua s’aboca a la finestra. A la llunyania creu distingir la seva roca preferida, a la punta de la platja on trencaven les onades.
Recorda les històries viscudes dalt del tren feliç d’haver-ne creat la seva pròpia.
El seu esperit nòmada ja només vol un destí.
I mentre el tren s'atura, tanca els ulls i anticipa l’alegria de tornar a la cabana.