Un nou jorn

Boira d’ànima ferida que guarda guerres i derrotes. Guerra diària, derrota quotidiana. Quotidiana invasió de negror de nit que es consumeix en un lament obstinat. Lament de nàufrag que busca recer de les ferotges onades en una roca inexistent o inabastable. Inabastable el far que en la llunyania crema. Cremor d’angoixa punyent.
Els ulls tancats, els punys tancats, la boca closa, les dents serrades, el cor eixut, el crit callat que li tenalla el coll amb l’estupor de les ales trencades. Trencadissa de cor enamorat i cec. Ceguesa de flors marcides que ploren fúria i enterren petons i goig i dol i mort.
I en el desconsol profund de les ombres perpètues s’obre pas -lleu com l'aigua- la tendresa: la que amaga i la que anhela; la que l’empeny a descobrir, entre les runes de la rendició cansada, la voluntat de ser.
En pou amarg i buit neix un bri d'esperança que batega amb el tacte d’una mà amiga i s’escalfa d'estels dibuixats en el somriure d’uns ulls còmplices.
Emigren els negres ocells amb el nou dia.
Dins seu, és un nou jorn.