Tornar a Selva

Un relat de: prudenci

A l'inmortal Girona.
Semblava que el riu tremolava entre les mans dels estels
com quan hom és a punt de dar-se el primer bes.
I les velles façanes s´imaginaven més netes i més frágils
sobre l'aigua dolça de l'Onyar.
Cada crit de gavina afamada
era un crit de la meva afamada ànima.
Cada porxo vestit de temps
era un bocí de temps ja passat en el meu cor.
Cada noia embolicada en una bufanda de llana
o sota una gorra de color vermell,
eres tu, que t´en anaves amb la ciutat per sempre.
I lluny, les platges del meu somni frustrat ploraven onades,
cridaven onades,
per sempre , potser. Per sempre.
Tu te m´habies escapat dels dits
com s'escapa una gavina fregant l'aigua.
I la ciutat no plorava el seu final perquè és eterna.
I tu no ploraves el teu final, perquè ets esquerpa.
I jo, tot sol, plorava el final vostre,
perquè us n´anàveu de mi per sempre. Potser per sempre.
I així, per tornar a Selva,
tornava a agafar el tren
de l'estació penjada sobre el pont de ciment
que us travessa fredament.
Que us travessa.

Comentaris

  • com ha dit en Xavier ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 28-03-2005

    jo també he trobat que és un molt bon poema, no som gaire bona per fer comentaris profunds, però ha estat un plaer llegir-te ... per cert en Jaume Sisternes m'ha demanat varies vegades per tu ...

    Una aferrada

    Conxa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: