Tornada a Casa

El soroll d'una porta mig rovellada m'aclapara de records. Al darrere comence a veure l'aparador amb les mateixes fotos que hi havia fa temps, uns somriures congelats en el temps que intentem demostrar una suposada felicitat. Tot sembla estar igual però impregnat d'un silenci angoixant.
Vaig avançant pel corredor poc a poc, perquè les persianes soles deixen passar finets rínxols de llum que moren ofegats en la foscor. Així, comence a apujar-les i obrir les finestres per tal de donar vida a les habitacions inertes. Inspire profundament i note com em plene d'aire renovat, intentant escapar de l'olor claustrofòbica que se sent per tot arreu. Seguisc obrint els armaris, on veig que està, amb una olor més que concentrada de naftalina, la mateixa roba que hi vaig deixar, ja passada de moda. No em preocupa, ara s'estila tot allò "retro".
Em dirigisc al safareig per a agafar una escombra i llevar tota la pols que s'ha anat acumulant. Les pelusses són evidents i fins i tot amenaçadores però no crec que hauria de témer-les. O si? Engegue els llums del lavabo i comprove on es fa més palès el pas del temps. Aleshores inspire per a autoespentar-me i, junt al meu company el calb bragat, em dispose a fer feina. Tot amb unes quantes cançonetes roda millor, encara que la sensació permanent de nostàlgia em va interrompent tota l'estona.
En acabar entre a la cuina, on tot està també al seu lloc. Em quede parat uns instants, intentant recordar quan allò era un tràfec de crits i discussions gastronòmiques que, ara trobe a faltar. Em pose a preparar el dinar amb el menjar que he comprat al mercat i, només obrir la bossa, ja em plena d'alegria olorar l'aroma suau, fresc, viu del verd. Tranquil·lament comence a preparar el dinar mentre em seguixen venint a la memòria imatges quotidianes passades. Una altra volta no, per favor. Decidisc posar doncs, un poc de música que s'aproxima a un volum delictiu per tal d'evadir-me i vaig entonant la melodia creixent.
Un raig de llum més intens em fa eixir a la terrassa, on puc veure la gent com arriba a les seues respectives cases, com la veïna safranera fa el seu pregó, com es belluga harmònicament l'arbre esplendorós d'enfront, com el vent acarona suaument el meu cabell. Per un moment tot és tan senzill que sembla perfecte.
Però de sobte ensume un aroma a socarrim i és que està comprovat que la cuina i jo som un matrimoni sense futur. Amb resignació, taste una cullerada des desastre que, malgrat el mal aspecte, no pareix tan roí. M'assec a taula i la televisió em fa companyia, encara que no li faig massa cas, és una companyia prou tediosa. Caram, ja són dos matrimonis frustrats.
Quan acabe, m'allargue al sofà letàrgicament, notant la seua textura familiar. Encara puc veure aquella taca tan cridanera; des d'aleshores sé que els cendrers no són només un objecte decoratiu. Em deixe acotxar per la flassada i poc a poc vaig tancant els ulls, sentint-me en pau amb mi mateix.
Ja ho he decidit, em quede a viure ací. Hi entres?