Coses que no es poden dir en veu alta

Mire el cel i m'imagine com el vent belluga els núvols grisos, que semblen taques solitàries posades capritxosament com enganxines per qualsevol xiquet. Per què em quede paralitzat si ací fora fa fred i no tinc res que m'amoixe? La calentor de dins em mareja, esfilagarsa i apaga els meus pensaments i els barreja com una fosca boira opaca.

M'estime més ajocar-me ací, on la solitud s'encarrega d'allunyar tot el que m'envolta i em deixa veure així l'únic que dóna llum per tot arreu. Respire, deixe entrar l'aire sense esforç, ja s'han fatigat prou per hui els meus ulls. El cor va tranquil·litzant-se, les parpelles van enfosquint el cel i les gotes salades van eixugant-se a poc a poc.

Continue sense saber què és el que m'angoixa, què és el que em constreny el pit i no em deixa anar? Què és allò que m'acompanya sempre però em fa sentir més a soles que mai?

Altra volta torne a eixir cap aquell prat verd, on puc gitar-me tot sol sense mullar-me. Aleshores espere que el far redó aparega. Sé que darrere del gris constant ell s'amaga, amb ganes de fer-me un somriure i ensorrant els meus fantasmes. Aquests fantasmes són els qui no volen que hi haja color, qui esquitxen la meua vida de taques negres i impregnen la meua ment. Però, qui creu en fantasmes? És la bogeria qui juga a conillets d'amagar? O és realment la ignorància i la por les que s'agafen de la mà?

No puc lluitar contra tot. Necessite una espasa afilada que talle la boira més densa, que dissipe la foscor que ho envaeix tot. I és clar, com sempre, acabe tornant al meu refugi, igualment fosc però minúscul, on només hi cabem jo i la meua angoixa. No tinc forces ni per a desembeinar. Les mans em cauen, el cor s'adorm i l'alè és deté. Em conforme amb una flassada que m'envolte mentre la boira deixe pas a la nit amb una gran rosada.

Bona nit.