Més Que Inesperat

Puc notar com la gespa humida en l'ombra m'atapeeix de frescor, com si m'abraçara tendrament sense atabalar-me. De sobte sent com recolzes el cap sobre mi, fugint del Sol brillant però agressiu. Jo no li done importància, m'agrada el tacte del teu cabell. Aleshores comence a percebre una dolçor que m'assalta i que fa que m'oblide de qualsevol pensament que s'atreveix a passar pel meu cervell.

Després me n'adone que m'he adormit, no sé si ha passat gaire estona. Però de seguida note la teua respiració pausada inesperadament ben a prop. Els teus llavis em sorprenen i els meus es queden perplexos. No saben si acostar-se més, si seran correspostos o si, per contra, seran rebutjats furtivament. Aquesta sensació m'inquieta, no puc esperar més. Per sort, tu, tanques silenciosament els ulls, com qui no vol la cosa, i t'apropes fins que el teu alè és a la volta el meu. Així, els dubtes s'exilien i per fi contacte plenament amb tu. Al principi la junció és tan suau que em fa recórrer un raig de cosconelles, però no pots evitar tastar més de mi i t'endinses un poc més.
Ara bé, no vaig a deixar que sigues l'únic comandant en aquest combat, de manera que em gire a sobre teu, com una emboscada. Veig com el teu somriure és fa més gran i jo m'ature confús.

-Què és el que et fa tanta gràcia?
-Res, que ja m'ho esperava.
-Després de tot el temps que ens coneixem?
-No sabia quan, però sabia que algun dia, sense motiu aparent, ocorreria.
-I per què precisament ara?
-No ho sé, pregunta-li-ho al Sol.