Torn de nit

Torn de nit


No sé qué mundo habrá al otro lado de este mar, pero cada mar tiene otra orilla, y yo llegaré.
Cesare Pavese



1

Si la voluntat és la força de mantenir-se ferm davant els vicis, jo sóc un home mancat de voluntat. Això pensava mentre obria la quarta cervesa d'aquella tarda, em deixava caure pesadament damunt el sofà i efectuava un llarg glop que ressonà sorollosament a la meva gola. Els llibres que servien de pota al sofà van relliscar i vaig haver de posar-los bé. No sabia per què m'havia assegut al sofà. De fet, podria haver-me assegut a una de les cadires del menjador, recolzar-me al marbre de la cuina com acostumava o, fins i tot haver-me estirat damunt el terra de gres. Almenys amb aquesta darrera elecció hauria pal·liat parcialment la calor insofrible d'aquella tarda d'estiu damunt el sòl fresc. Però a banda de l'aparent comoditat del sofà, no hi havia cap raó especial que em portés a dirigir-me allà i no cap a una altra banda. No hi havia cap diferència. Des de la meva posició de repòs vaig observar una vegada més l'espai buit damunt el moble on hi havia hagut la televisió. Els meus ulls van dirigir-se directament cap allà seguint un camí prefixat que feia setmanes que haurien d'haver oblidat. Només vaig veure les cortines taronges i solitàries davant la finestra. Per aquella època tenia ja quasi trenta-vuit tacos, una edat prou respectable per ser considerat un home "madur".
Després de mesos de passar-me més hores de les recomanades pels experts en estupidesa mental mirant programes esportius, del cor, telenotícies, series, pelis passades de moda i en general, tot allò que escopia en forma d'imatges la pantalla, vaig decidir que ja estava prou informat per uns anys. M'havia desfet de la televisió per mitjà d'un anunci al diari. En dos dies n'hi va haver prou per què un munt de trucades m'assaltessin reclamant la maleïda pantalla. Després que el telèfon de casa sonés unes set o vuit vegades més un cop fets els tractes amb el primer agraciat, el vaig haver de desconnectar. Així que amb aparent comoditat, i cobrant el simbòlic preu de cinquanta euros, me'n vaig oblidar per sempre més. Era una bona televisió. Era una Phillips de trenta-dues polzades, pantalla plana i amb poc més de dos anys d'ús. Un home més vell que Matusalen va venir un dissabte al matí per emportar-se-la. El vaig ajudar a carregar-la al cotxe i em va donar els cinquanta euros. Els vaig invertir en farcir la nevera de cerveses i encara me'n va sobrar per comprar uns dotze sobres de pasta preparada, tres pizzes congelades i dos paquets de crispetes per a microones. Ja m'havia cansat de perdre el temps connectat a la realitat.
Vaig acabar la quarta cervesa d'un glop i vaig deixar la llauna buida damunt la tauleta de davant el sofà, on s'hi aplegaven graciosament nou o deu germanes més d'aquesta, totes buides. També hi havia un cendrer arrebossat de burilles, totes apurades al límit; una pila de diaris, tres bols xinesos per rentar i dos paquets de tabac previsiblement buits. Vaig allargar la ma i comprovar si efectivament eren buits. Ho eren. M'ho vaig mirar tot amb parsimònia, meditant si calia recollir-ho tot d'una vegada. Vaig decidir que no estava d'ànims per a res més que per a obrir la cinquena cervesa. Així que vaig alçar-me i dirigir-me de nou a la cuina, assaltar la nevera i alarmar-me al constatar una altra vegada que ja només em quedaven tres llaunes a banda de la que tenia pensat engolir allà mateix. Vaig mirar el rellotge del meu canell esquerre. Un quart i cinc de nou. Encara em donava temps d'arribar-me al celler i comprar-ne una nova provisió. La situació era increïblement problemàtica. I jo sóc mandrós de mena, però no tenia gaires opcions. Vaig encetar una nova cervesa sense ni tan sols tancar la porta de la nevera. Me la vaig fondre d'un glop.

2

Al celler hi havia la gent de sempre. Hi havia un parell de paletes de l'obra del costat de casa fent la cervesa i xerrant animadament sobre la porta d'alguna cuina dels pisos que estaven fent, el nou veí de grans bigotis, prim com un secall i de canes extremes que acostumava a ser allà a aquella hora davant un combinat i que sempre em mirava amb una mescla semblant a la de l'odi i l'enveja. També hi havia la veïna (una tal Magdalena que no coneixia gaire bé) fent un tallat i, com sempre, la dependenta del celler; la Carmen, una noia increïblement ben formada i que amb prou feines arribava a la trentena; un xic més alta que jo, morena i d'ulls tan blaus que quan et mirava et feia sentir com si t'haguessin propinat un cop de puny a l'estómac. Estava molt bona, val a dir-ho. Vaig apoderar-me d'un racó lliure de la barra i vaig aposentar el meu enorme cul en un tamboret. Segons més tard, la Carmen, va dirigir-se fins a mi.
-Hola Vicenç. Què vols?
-El de sempre, vols sortir amb mi?
Ella va sospirar i fer com qui no sent el que no vol escoltar.
- Ja veig que segueixes dubtant. Pensa-t'ho. Mentrestant et demanaré només unes quantes cerveses.
-Quantes en vols?
-Posa-me'n divuit. I tres paquets de Lucky.
Ella va girar-se deixant al descobert el seu magnífic cul enfundat dins uns texans que li definien magníficament la bona figura que sempre tenia. Va encaminar-se cap a l'habitació del darrere segurament per anar a buscar la comanda de cerveses. Instants després va tornar, amb les llaunes. Les va deixar davant meu, va ajupir-se per agafar una bossa de plàstic i els paquets de tabac.
-Posa'm una mitjana mentrestant - vaig dir-li jo.
No volia perdre l'oportunitat de veure-la ajupir-se una vegada més.
Després d'haver encabit les llaunes de cervesa a la bossa i de deixar els tres paquets de tabac davant meu, efectivament, es va ajupir i va obrir una de les neveres de sota la barra, n'extragué una mitjana de cervesa i la va obrir davant meu . No va treure però, cap copa de vidre; doncs com que ja ens coneixíem, sabia prou bé que jo sempre bevia directament de l'ampolla, com els homes.
-Com va la vida? - va dir ella. Feia dies que no et veia.
Una pregunta general, d'aquestes que es pot contestar amb un monosíl·lab, però què coi!, vaig voler donar-li corda.
-Doncs estic bloquejat amb un conte que parla dels coiots. Alguna idea?
Resposta i pregunta curta per contraatacar.
- Home! Amb tant poques dades no puc fer meravelles... De què va exactament?
Primers símptomes de mosqueig.
-Es tracta d'una camada de quatre coiots i la mare, viuen en un desert. La mare perd un dels seus petits i va en recerca d'aquest...
Més dades per a veure si arribem a algun lloc.
-No se m'acut res. Això és massa allunyat de la meva rutina diària. No podries escriure quelcom sobre el que es viu al poble?
Ja hi som, retrets.
-Dona! Això ja ho faig a la columna de la revista de l'ajuntament.
Exemples per flanquejar i defensar-se en el mateix torn.
-Allà sempre escrius del mateix; dels restaurants als que vas a dinar o a sopar, de les obres, del que trobes a internet, de les deixalles damunt la vorera, dels sotracs de l'asfalt i que poden fer-te caure i, sobretot: de la teva antipatia per la política....
Sis sectors diferents, no està malament.
-Es que no hi ha coses gaire més interessants per escriure a un poble tan petit. La gent vol carn i fetge...
Sortida ràpida.
-Doncs no. No se m'acut res dels coiots ara mateix. Son vint-i-dos amb cinquanta.
Reafirmació i punt i final. M'he cansat de parlar amb tu.
-M'hauràs de fiar, doncs no porto ni cinc.
-Tot?
-Tot.
-Ja portes un bon dineral acumulat.
-Però saps que sempre et pago a començaments de mes.
-Tu mateix. Vols que et digui quant em deus?
-No, ara no. No és l'hora dels cobriments de cor.
-Si no m'equivoco em deus uns setanta -tres o setanta-quatre euros.
-No t'he dit que no m'ho diguessis?
-És el que hi ha.
-Bé, tan se val. D'aquí a uns dies t'ho pago tot, ja ho saps.
Vaig escurar d'un glop la mitjana, vaig deixar els paquets de tabac a l'interior de la mateixa bossa on hi havia les cerveses de llauna i vaig acomiadar-me de la Carmen i de la resta de la penya. A fora feia calor. Era estiu com ja havia dit, i no és que al Maresme on vivia els estius fossin extremadament calorosos, però jo era força sensible a la temperatura i als seus constants canvis. La caminada fins al portal de casa no va durar ni trenta segons però jo ja estava esbufegant. Vaig triar la clau corresponent del clauer i vaig obrir. Vaig pujar per les escales i obrir les portes de la meva gruta. A la fi, a casa una altra vegada. A casa un es sentia segur, a resguard de les inclemències diàries de temperatura. També de les possibles furtives mirades d'aquells que t'odien per la sort de viure sense fotre un pal a l'aigua.

3

El primer que vaig fer al tornar a casa va ser farcir la nevera de les cerveses que acabava de comprar. Me'n vaig endur una de les fresques pel camí. Després, vaig llençar la bossa de plàstic en algun racó que no recordo i vaig encetar un paquet de tabac per, acte seguit, col·locar-me un cigarret als llavis. Vaig dirigir-me a la meva habitació per endegar primer l'ordinador i després, l' estèreo. Un minut més tard l'habitació es trobava impregnada d'una cançó de Green Day; Whatsername.
El meu pare, en pau descansi, va ser un escriptor famós. Entre d'altres, va escriure "El darrer caminant del viarany secret"; una novel·la que no estava malament i de la que jo, encara ara, trec bona part dels beneficis que em permeten seguir vivint sense fotre brot. Jo també escric, però no sóc un il·luminat com va ser el meu pare. Ell dotava dels seus contes, novel·les i escrits variats d'una aureola-la màgica que t'impedia deixar de llegir. Els meus contes i relats son vulgars, res de l'altre món. Al començament em va costar acceptar-ho, però al cap d'uns anys t'adones que és millor viure de rèdit que trencar-se la closca provant d'innovar. Hi ha massa risc en això darrer. Així que a banda d'escriure una columna mensual a la revista del poble,
escric reculls de contes que sempre son refusats per les editorials, alguna novel·la que no ha guanyat mai cap concurs de literatura i poesies vulgars, sense gràcia ni ritme. No tinc ofici conegut i no he treballat mai de res. He fet algun curset, això si: un parell de literatura creativa, un de poesia i, fins i tot, l'any passat, se'm va acudir apuntar-me'n a un d'investigació privada que feien a Barcelona. M'agradaven tant les històries de Sherlock Holmes que no me'n vaig poder estar. Així, que en resum diria que visc per no fotre res i per la literatura, però la inspiració i la sort no han estat mai les meves companyes de viatge. Una llàstima.
Em vaig trobar una vegada més davant la pantalla de l'ordinador. Al fons, hi havia un fotograma d'una peli de franctiradors que havia vist i que m'havia agradat. Faltaven només dos dies per a que finalitzés el termini per a entregar la meva columna mensual a la revista, però no tenia gens de ganes de començar per això. Així que vaig obrir el processador de text i vaig carregar el darrer conte que havia estat escrivint. Vaig rellegir-lo. No era molt extens. Feia, si fa no fa pàgina i mitja. Mentre rellegia vaig corregir una paraula ací i una altra allà. Fins que vaig arribar al final. Vaig pensar i posar-me a la pell de la pobra coiot preocupada per la seva camada i, de sobte, quan tot just tenia pensat prémer la primera tecla va succeir: va sonar el telèfon. Ja està!, vaig pensar, un altre penjat pel rotllo de la televisió que se li ha acudit llegir el diari per la nit. Vaig alçar-me i dirigir-me al fons del passadís, al lloc on hi havia el telèfon decidit a desconnectar-lo altra vegada sense ni tan sols despenjar. Mentiria si digués que no em vaig sorprendre. El telèfon; un d'aquests ben moderns, amb pantalleta de cristall líquid, color blanc ós i un bon grapat de tecles multi-funció que la companyia telefònica m'havia ofert en la seva darrera visita, estava desendollat. L'havia desconnectat feia unes setmanes i com que no solia rebre gaire trucades, ni tan sols m'havia preocupat per tornar-lo a deixar com Déu mana. Ho havia oblidat completament. Podia veure el cable negre i l'endoll de la companyia sense res connectat. Vaig plegar-me de braços i me'l vaig mirar com aquell qui mira una cosa que escapa de qualsevol principi lògic que li han ensenyat als primers cursos de l'escola; telèfon: desconnectat; problema: sona. No tenia gaire sentit.
Evidentment vaig despenjar. Vaig pensar que fos qui fos qui m'estigués trucant amb el telèfon desendollat hauria de tenir una bona raó per fer-ho. Però també anar acompanyat d'una explicació que per suposat no volia perdre'm per res del món.
-Digui?
Silenci
-Digui?
Un soroll. Tot just una respiració pausada, després; una veu ronca, tan ronca que semblava un Troll fumador de Ducados. Era, sens dubte, la veu d'un home.
-La tintoreria Sensós?
-No, s'equivoca.
Més silenci. Pel que es veu la meva negació l'havia desarmat.
-Ah. Doncs perdoni eh!
-Au. Res, res. Passi-ho bé!
I vaig penjar. La veritat, m'hauria esperat qualsevol altra trucada que no fos la d'un paio demanant per una tintoreria. Era la primera vegada que algú trucava a casa demanant per una tintoreria, però és clar, també era la primera vegada que el telèfon sonava sense estar connectat. Vaig decidir deixar-lo desconnectat. Si algú més havia de trucar havia d'aconseguir fer-ho amb el telèfon desendollat. Era un bon repte. Vaig dirigir-me cap a la cuina a rescatar una de les dues llaunes que encara hi havia en fred. No em va donar temps ni d'obrir la porta de la nevera que el maleït aparell del passadís va tornar a sonar. Vaig refer les meves passes mentre provava de recordar on tenia el martell.
- No. Aquí som bruts. No rentem roba - vaig dir al despenjar. S'ha equivocat
- Vaja - va dir una veu aguda i que se't posava al cap. No és cal Vicenç Roldán?
- Ah! Doncs si. Sembla que vostè si que l'ha encertat.
- Bé. Obri la porta del pis.
- Eing?
- Que obri la porta del seu pis. Hi ha un paquet per a vostè.
I acte seguit fos qui fos qui m'havia trucat, va penjar. No em va donar temps de preguntar-li quina mena de entremaliadura diabòlica aconseguia fer sonar el telèfon de casa meva sense connexió a la línia. Em vaig quedar amb l'aparell a l'orella i mirant de reüll la porta del pis. Algú, per què si m'havia de refiar de l'aparent normalitat de l'ordre de les coses havia de ser algú, va colpejar tres vegades a la porta. Van ser tres tocs curts i seguits. Ni tan sols, el que s'hagués atrevit a trucar es va dignar a fer servir el timbre de l'entrada. I això que funcionava. El lampista s'havia encarregat d'adobar-lo feia sis o set mesos. Em vaig empipar. Per norma general em feia falta molt de temps i una bona dosi d'alcohol per posar-me a treballar, i tothom sap, que quan algú te previst escriure, qualsevol interrupció pot acabar en crits, esbroncada o, fins i tot, en un homicidi involuntari. Tot plegat semblava una broma de mal gust. De tota manera, vaig anar a obrir. No hi havia més remei.
Quan vaig obrir la porta vaig fer servir la mirada d'un assassí en sèrie. Me la vaig treballar molt, la veritat; per què fos qui fos, sabés, que no era un bon moment. Però davant meu no vaig trobar res més que la mateixa llum de l'escala encesa, la paret blanca i, a pocs centímetres dels meus peus, una caixa; una caixa de cartró de la mida d'una caixa normal de cartró mitjana. Què sé jo!, potser un parell de pams d'alt per un parell més de llargada. Vaig escoltar la porta de l'escala tancar-se. Vaig trigar a reaccionar, però ho vaig fer. De seguida vaig córrer en direcció a la finestra del menjador per tal de divisar el missatger, el visitant transportador de caixes o qui fos el que havia deixat allò allà. Casa meva no era un centre d'emmagatzematge de caixes.
Per la finestra no vaig veure ningú a banda de la senyora Pepi del segon (jo vivia al primer) que tornava de passejar el seu estúpid, lleig i minúscul gos Tòfol. Era un Carlí. No suportava l'estúpida cara d'aquell gos. Ràpidament, em vaig amagar sota la finestra per tal de no ser descobert per aquesta ni per l'olfacte del seu gos. La senyora Pepi era famosa per iniciar converses que mai acabaven fins i tot des de la finestra de qualsevol veí prou ingenu per mirar-la als ulls o aparèixer repentinament. Vaig tornar arrossegant-me com un cargol a la porta de l'entrada del pis.

4

Eren ja les deu de la nit. Havia encetat la penúltima cervesa fresca, havia encès un altre cigarret, havia matat el temps amb un joc d'Internet i havia deixat la caixa de cartró damunt el meu escriptori. Portava una bona castanya damunt les espatlles i m'estava entrant nyoya. No pesava gaire, la caixa, un parell de quilos potser. Vaig estar una bona estona observant-la, rumiant en definitiva, qui collons m'hauria enviat allò. Era la primera vegada que rebia una cosa de similars característiques. Vaig provar de fer memòria de quins amics em quedaven en aquest món i que haguessin decidit enviar-me quelcom. No n'hi havia gaires. Vaja, estava segur que me'n quedaven un, o dos si li tornava immediatament els calés que m'havia deixat el segon; una cosa que ni m'havia passat pel cap. Hi havia en Nico, que ara mateix estava de viatge de feina al País Basc i en Jose, a qui devia prop de dos-cents euros. En canvi d'enemics, antigues xicotes emprenyades i gent a qui segur, no queia gens bé, me'n van sortir molts més. No era una persona molt popular que diguéssim.
Aleshores vaig començar a indagar sobre què podia contenir la caixa. Tenint en compte que el meu únic amic era de viatge i que no m'havia sorprès mai amb flors encapsades, carregaments de cervesa d'importació o bombons vaig suposar que no seria cosa seva. D'en Jose vaig suposar que encara li durava l'emprenyada per la pasta i que tenia bones raons per enviar-me alguna mena d'advertència. Una bomba casolana? No ho creia. En Jose podia ser un cabró quan s'hi posava, però era advocat i un zero a l'esquerra en qüestió d'inventiva en artefactes explosius. El seu estil quan et volia tocar el crostó era el del burofax. Dels enemics en canvi podia esperar-me qualsevol cosa; per exemple un cap de cavall col·locat per la nit a l'interior del meu llit, una caixa plena d'antrax o la mateixa bomba casolana que havia suposat abans. Vaig començar a entrar en un bucle mental.
Vaig decidir deixar estar la caixa per a després, com la cirereta de dalt de tot d'un pastís ben formós. Així que vaig encaminar-me cap al lavabo i dedicar-me plenament a fotre una bona ginyada que sens dubte deixaria lliure espaï intestinal i em permetria pensar amb claredat. Llavors vaig olorar-me les aixelles. Començava a fer tuf d'ós ballarí, així que sense ni tan sols pensar-ho gaire vaig preparar-me la banyera i vaig quedar-me coent els meus cent quilos de carn d'olla al seu interior.

5

Vaig incorporar-me sobresaltat, creia que m'estava ofegant. L'aigua de la banyera era ja tèbia i Déu sap quanta estona faria que estava allà dins. Una hora? Dues? M'havia adormit, si. Vaig mirar-me les mans. Arrugades com un parell de panses. Un calfred em va recórrer tota l'espinada de dalt a baix. Vaig treure el tap de la banyera i l'aigua va començar a disminuir mentre emetia un soroll constant, carregós i pesat.
Després d'eixugar-me amb la mateixa tovallola que havia emprat durant una setmana - o dues - em vaig vestir còmodament com tota persona normal que no te pensat sortir de casa: vaig emprar uns calçotets nets, mitjons blancs, unes bermudes llampants i una samarreta imperi blanca. La meva immensa panxa es deixà caure pesadament per damunt de les bermudes. Per sort la samarreta era prou gran com per a dissimular lleugerament aquest voluptuós i poc agraciat inconvenient que tinc més avall dels mugrons. Finalment, em vaig calçar unes xancletes clàssiques d'aquetes que hom usa per anar a la piscina i vaig tornar a espatarrar-me damunt la cadira de l'escriptori. El rellotge de l'ordinador marc
ava dos quarts i cinc de dotze. Vaig tornar a mirar la caixa. No havia arribat a cap conclusió concreta respecte a aquesta. La curiositat però, començava a rosegar-me per dins fent aparèixer una sensació desagradable. La vaig sacsejar lleugerament i vaig provar de fer-me l'idea que no podia haver-hi res anormal ni perillós per a la meva salut. La vaig obrir.
L'interior de la caixa estava farcit de retalls de diaris passats. Em vaig entretenir en una pàgina rebregada i parcialment trencada que parlava de la davallada dels preus dels pisos. Fos qui fos qui m'ho hagués enviat llegia el mateix diari que jo. Era una pàgina del diari català més ben venut. Sabia prou bé de què parlava, així que ho vaig fer a un costat. De seguida vaig topar amb un element que semblava una maleïda broma de mal gust: un envàs de fixador per al cabell. Vaig passar automàticament la ma per la meva més que accelerada calvície. Va anar de pet a les escombraries. No vaig haver d'apartar gaire retalls més de paper quan vaig trobar una ampolla de Glenrothes, el whisky que prenia el meu pare. Ves, això si que era un bon present. La vaig deixar al costat de l'impressora sense treure-li l'ull del damunt i vaig seguir furgant a l'interior de la caixa. Al fons d'aquesta, hi vaig trobar un cronòmetre clàssic amb els botons arrencats; hi havia iniciada una conta enrere que ara marcava dotze hores i vint-i-cinc minuts. Mal rotllo. També hi havia, al costat d'aquest i al mateix fons, una clau que si no m'enganyava el meu sisè sentit i el clauer - amb l'emblema de Ford -, seria la d'un cotxe. I finalment, un sobre blanc sense cap inscripció ni marca. Vaig deixar totes les coses damunt l'escriptori i vaig obrir el sobre. Esperava trobar-ne una bona explicació.
Dins el sobre hi havia un full de paper perfectament rebregat i mecanografiat. Tot i fer-me il·lusions de que es tractés del sobre d'alguna admiradora secreta, aquest no feia olor a res en concret, ni colònia cara ni a roses o clavells. Era una carta escrita a màquina antiga, com la que durant anys havia utilitzat el meu pare per escriure tot i que, podia ser perfectament d'una altra marca. Deia això:

Estimat Vicenç Roldán:
No puc sinó recordar el seu pare cada vegada que llegeixo una de les seves infames columnes a la revista del seu poble natal o cada vegada que penja un dels seus pèssims contes a Internet. El seu pare va ser un escriptor famós, però és vist que vostè no ha heretat d'ell res més que el gust de beure fins a que el seu fetge digui prou. He esperat pacientment molts anys per a que es fes justícia, justícia per un greu error que va portar al seu pare a ser reconegut com un dels grans escriptors del nostre temps. Un reconeixement, que no es mereixia.
Dit això, el convido a que participi en una petita gimcana que he preparat especialment per a vostè. Ja que el seu talent per l'escriptura no és precisament per tirar coets, espero almenys que el curs d'investigació privada li hagi resultat més profitós i lligui caps abans que la conta enrere del cronòmetre que li he enviat arribi a zero.
Li recomano que no es prengui això com una mena de xantatge, sinó com un petit deute que el seu pare va deixar pendent i, desgraciadament, sabem prou bé que ja no pot solucionar ell mateix. Dins la mateixa caixa hi ha també una ampolla del mateix whisky que prenia son pare. Sé que serà la millor companya de viatge per un conegut alcohòlic com vostè. A més a més, trobarà també les claus d'un cotxe aparcat al carrer Sant Joaquím que l'espera amb més instruccions. Millor no avisi la policia, doncs qualsevol mena d'impertinència de persones alienes als nostres assumptes serà una clara evidència de que vostè no està disposat a jugar amb mi, cosa que em prendria automàticament com si el cronòmetre hagués finalitzat la conta enrere. I això, si em permet, no seria res bo per en Garfield, del que fa dies que no en té notícies i, evidentment i de rebot, per vostè.
Així doncs, una vegada aclarits els punts principals que m'han mogut a posar-me en contacte amb vostè, li relataré les primeres condicions del nostre acord:
-El primer que farà serà agafar el telèfon fix de casa, el cronòmetre, les claus del cotxe i, si li sembla adient, l'ampolla de l'excel·lent whisky que li he enviat (perquè no es trobi sol durant el camí) i dirigir-se a l'auto que he disposat perquè vagi a un lloc que m'interessa que visiti. Allà rebrà la primera d'una sèrie de pistes que, una vegada desxifrades, el portaran inequívocament cap a la meva identitat. En el cas que vostè em descobrís abans que la conta enrere arribi a zero, s'haurà guanyat el meu respecte i mai més tornaré a molestar-lo. En cas contrari, jo hauré guanyat i acceptarà les condicions que li faré saber més endavant.
PD: No perdi el temps dormint o fent el gandul com acostuma o avisant a la policia. Com s'haurà adonat té un temps que s'acabarà esgotant i qualsevol passa en fals per part seva serà contrarestada de manera automàtica.

Un amic

El primer que vaig fer una vegada vaig haver acabat de llegir la carta va ser encetar l'ampolla de whisky. Em venia de gust empassar-me alguna cosa forta que m'ajudés a digerir el que acabava de llegir. Allò semblava el començament d'una peli que tot just et deixa d'interessar-te quan veus la introducció. Així que vaig destapar-la, amorrar-me'n i omplir la boca fins que aquesta quasi va regalimar el líquid carregat d'alcohol, vaig empassar i la vaig tornar a tapar. Era prou bo. Després d'un sorollós rot, vaig agafar el sobre i la carta, en vaig fer una simpàtica boleta i vaig tractar d'emular la bomba Navarro i encistellar-la a la paperera. Vaig fallar, però no vaig preocupar-me per alçar-me i recollir-la. Aleshores, vaig adonar-me que, com deia la carta, feia dies que no notava la presència del meu gat, en Garfield. Per norma general era un gat força autodidacte, independent i un no s'havia de preocupar gaire per ell. No l'havia castrat per deixar-lo viure la vida al seu gust com desitjaria qualsevol gat mascle. No voltava gaire per casa, això era cert; però sempre passava per menjar i beure. No sempre tenia la sort - suposava - de caçar algun pardal o colom que endur-se a la boca i s'havia de conformar amb el pinso per felins que jo li subministrava. En Garfield era el millor company de pis que havia trobat.
Vaig dirigir-me cap a la cuina per comprovar l'estat dels seus gibrells de menjar i d'aigua. Estaven intactes. Això em va fer mala espina. Era possible que una maquiavèl·lica ment que signava com: "un amic" hagués segrestat el meu gat? Vaig provar de posar en una balança els meus sentiments envers en Garfield. Tan m'estimava aquella simpàtica bestiola que em portaria a emmerdar-me aquella mateixa nit en el sarau d'un pertorbat mental per rescatar-la? No és que no pogués viure sense el gat, però m'intrigava enormement quina era la raó principal que portava a "un amic" a fer-me la punyeta d'aquella manera i amenaçar-me literalment amb "res bo" per al gat i el que era infinitament més preocupant: per mi. A més, abandonar-lo sense més ni més em va semblar una crueltat que: "ell mai no faria". Què podria haver fet jo per guanyar-me l'enemistat d' algú tan poderós com per a fer sonar un telèfon fix sense connexió? I el meu pare? Què coi hi tenia a veure la fama del meu pare en tot aquest sidral? Semblava que no hi havia gaires opcions; m'havia de posar en marxa, però em feia molta, molta mandra.

6

Dotze de la nit. Vaig regirar l'armari de l'habitació fins que vaig trobar a la fi, una vella motxilla que havia utilitzat en els meus anys d'estudiant d'institut. A dins d'aquesta, hi vaig encabir el telèfon fix de casa, l'ampolla de Glenrothes i un paquet de tabac per encetar. A les butxaques de les bermudes hi duia un encenedor, el paquet de tabac començat i les claus del meu transport nocturn. Vaig pensar si endur-me per exemple, un ganivet de cuina, que era el més semblant a una arma que podia tenir a casa a banda de l'escombra a la que havia perdut la pista mesos enrere. No ho vaig fer. La simple idea de la violència gratuïta em regirava l'estómac. Jo no era un home que resolia conflictes amb armes.
Entre les pàgines d'un llibre d'Andreu Martin vaig rescatar un moniato de cinquanta euros que tenia per a casos d'emergència, el vaig doblegar amb molta cura i encabir dins el plàstic del paquet de tabac de la butxaca. No m'agradava voltar-la de nit sense calés, no a tot arreu et fien com al celler. Finalment vaig penjar-me el cronòmetre del coll, com si fos una mena d'entrenador d'atletisme mancat de forma i molt aficionat al suc de civada.
Vaig fer un glop de whisky, encendre un cigarret i sortir de casa a un quart menys cinc d'una. Per sort era de nit, i encara que la xafogor d'estiu i de poble costaner romania, de tan en tan et topaves de cara amb una solitària i agradable brisa que t'airejava les cames. Vaig desfer el meu carrer, passar per davant el videoclub al que encara ara havia de tornar dues pelis porno i, torçar des de la part alta del carrer Sant Joaquim. Vaig creuar-me amb un parell de Fiats aparcats, tres o quatre Volkswagens, un Volvo familiar, un Hyundai i, finalment, amb un Ford Mondeo platejat aparcat a mig carrer. Mirada amunt, mirada avall. Vaig treure les claus de la butxaca i vaig provar inútilment d'obrir la porta del conductor. No era el meu buga.
Després d'un segon intent amb un eventual segon Ford que hi havia més avall - aquesta vegada un Focus - vaig observar que només quedava una possibilitat. Hi havia un Fiesta atrotinat i blanc quasi al final del carrer, matrícula de Barcelona i més vell que l'anar a peu. Vaig introduir la clau al pany i, com no podia ser d'una altra manera, es va obrir.
Quan vaig ser a dins vaig haver de fer enrere un parell de punts el seient per deixar espai per a la panxa i les cames. Fos qui fos qui l'havia dut fins allà era més baix que jo, que no era precisament aspirant a pivot de la NBA. Al seient de l'acompanyant, h
i havia un segon sobre al costat d'un mapa del poble. Vaig suposar d'immediat que seria per a mi i el vaig obrir. No hi havia cap direcció com havia suposat al veure el mapa, ni tan sols una pista, o potser allò es tractava de la pista; no ho sabia. Només hi havia això apuntat en un paper de línies horitzontals :

Col·legi Iglesia

Col·legi Iglesia. No hi havia volta de full. Sabia a quin lloc es trobava. Ho sabia molt bé, tan bé que recordava que era el mateix col·legi on jo mateix havia estudiat - o fet veure que ho feia - fins a vuitè d'EGB. No se'm acudia cap record, joc de paraules o pista possible relacionada amb la meva antiga escola, així que vaig introduir la clau al contacte disposat a dirigir-me cap allà i, abans d'endegar el vehicle una idea va travessar el meu cervell com un llampec. Un cotxe bomba? Maleïda sigui l' imaginació, les pel·lícules policíaques i els terroristes del nostre temps. Vaig dubtar si girar la clau o no. Vaig pensar. El tal "un amic" estava disposat com a mínim a pelar el meu gat o a posar preu a la seva cua, m'havia conduit indubtablement fins al cotxe, m'havia regalat una ampolla d'excel·lent whisky i m'havia fet penjar del coll un cronòmetre que ara marcava menys de dotze hores. Un joc per fer-me pujar al cotxe i fer-lo petar amb mi a dins?
Vaig regirar la motxilla, en vaig treure l'ampolla de whisky i efectuar-ne un llarg glop. Als que han de morir se'ls hi permet sempre la darrera copa, això vaig pensar. Després, vaig tornar a guardar l'ampolla de whisky, girar la clau i donar al contacte. El cotxe es va endegar amb una sèrie d'explosions d'andròmina cansada i vella, però normalment.

7

Tot i el poc gust que havia tingut "un amic" triant un cotxe sense aire condicionat ni direcció assistida vaig aconseguir portar l'atrotinat trasto amb pneumàtics fins a la riera, d'allà vaig enfilar l'altra riera i vaig torçar finalment el tercer carrer a ma dreta en direcció a la plaça església, lloc on es trobava també la meva antiga escola. Com que era divendres nit, o més aviat, matinada de dissabte i, mig poble es trobava al centre menjant als restaurants, bevent als pubs i passant l'alegre vetllada d'estiu al carrer, vaig haver de fer quatre voltes abans de trobar un lloc on aparcar i on semblava podia encabir el maleït vehicle sense direcció assistida. Vaig desitjar trobar-me aleshores en una novel·la americana en la que l'inspector o detectiu aparca sempre a la porta d'allà on va sense ni tan sols despentinar-se. M'ho vaig imaginar molt bé, però jo en canvi, vaig aparcar dos carrers més enllà, amb els quatre intermitents endegats i al lloc reservat per les urgències de la farmàcia.
Cigarret, glop de whisky i direcció: l'escola. Recordava que feia cinc anys - com a mínim - que l'havien tancat. Era una escola privada. Els meus pares, fidels a creure que allò que es paga ha de ser forçosament millor que el que et donen gratis, no s'ho van pensar gaire i allà va ser on vaig anar a parar.
Vaig travessar el carrer Eusebi Golart fins que, a ma esquerra i fent cantonada em vaig topar amb l'entrada principal de l'escola. Era un racó de carrer il·luminat per un sol fanal de llum blanquinosa i intermitent. Vaig observar tota la façana de dalt a baix, provant d'advertir algun detall que a mi, precisament a mi si m'havia de refiar de la nota que hi havia al cotxe, m'havia de cridar l'atenció. No vaig veure res de res. Decebut, em vaig deixar caure pesadament damunt la vorera adversa del carrer i vaig encendre un segon cigarret. Em van venir al cap alguns dels records que la meva memòria guardava i que ja quasi tenia oblidats. Recordava que des de ben petit vaig ser un nen difícil, bellugadís i força entremaliat per dir-ho d'una manera fina. Almenys això deien sempre els meus pares quan es disculpaven. Altres dirien que més aviat era un cabró amb totes les de la llei, sobretot els professors i més sobretot el director, al que tantes vegades visitava quan en feia alguna. Em donava la sensació, que havia passat més hores al despatx del director que a classe. Llavors m'hi vaig fixar, va ser mentre fumava assegut a la vorera i fitava sense ànims l'escola; era una minúcia, un detall que m'havia passat desapercebut quan havia observat la façana a peu d'aquesta i que no s'apreciava des de cap altre lloc que des de lluny: hi havia llum. Una llum blavosa i menuda, quasi ombra. Aquesta sorgia d'un dels grans finestrals, segurament provinent d'un passadís. Vaig preguntar-me si per casualitat el barri de l'escola era obert. Aquest detall m'havia passat per alt. No hi perdia res per provar. Vaig alçar-me, acostar-me a la porta i, sense ni tan sols barallar-m'hi, obrir-la d'una lleugera empenta. Vaig entrar.
A dins era fosc, tan fosc com fosc pot ser un lloc sense llum. Per sort, coneixia el camí, no per res havia passat mitja vida allà. Sabia què, a ma dreta, rere una porta meitat de fusta meitat de vidre hi havia el que abans havia estat la cabina de secretaria i, tot recte i encastades a la paret de l'esquerra, les escales que portaven als pisos superiors. Se'm va passar pel cap cridar i advertir de la meva presència a possibles habitants grenyuts que imaginava podien ocupar l' indret. Després vaig pensar que no fora bona idea, potser "un amic" m'estaria esperant amb segones intencions en algun lloc. Si, podia ser una trampa. Vaig decidir actuar amb cura i començar a enfilar escales per dirigir-me al primer pis, el lloc on havia vist la tènue llum blavosa des de la vorera. Aleshores vaig penedir-me de no dur com a mínim un ganivet o una navalla. A quin racó del pis hauria deixat la maleïda escombra?

8

Els meus ulls s'anaren acostumant a la foscor. Amb això en tenia prou com per a no trencar-me la crisma amb algun esglaó mal col·locat expressament. A mesura que pujava anava discernint més bé tot plegat i la llum que havia vist des de fora s'anava accentuant. No hi havia dubte, aquesta brollava de la primera planta. Si m'havia de guiar pels meus sentits tocats per l'alcohol juraria que al caminar feia un xivarri acollonant. Les xancletes repicaven a cada escaló i la meva respiració s'anava intensificant per l'esforç d'aquell que està habituat a usar l'ascensor. A la fi, però, vaig arribar a la primera planta. Era un passadís llarg, d'uns vint o vint-i-cinc metres. Les portes de les antigues classes estaven totes perfectament alineades a la paret de l'esquerra i n'hi havia algunes d'obertes. A la dreta, si no recordava malament - i segurament que no - hi havia els lavabos i el despatx del director. Al fons i tot recte, rere la porta entreoberta o antigament hi havia hagut el claustre dels professors es divisava clara com la lluna, una llum blava i vaporosa. Abans però, vaig decidir comprovar si els lavabos d'aquella mateixa planta encara eren al mateix lloc. La cervesa i el whisky engolits començaven a fer pressió a la meva bufeta, que imaginava ja sense cap arruga.
Després d'alleujar-me vaig decidir que ja era hora d'arribar-se a descobrir per quina raó una escola abandonada tenia una llum encesa a aquelles hores de la nit. Lentament, vaig avançar fent sonar les meves xancletes, el soroll de les quals s'intensificava per l'efecte de l'eco de l'ample passadís. Així que com un banyista o estiuejant que es dirigeix a una piscina imaginària vaig arribar al llindar de la porta, vaig treure el cap per comprovar l'origen de la llum - un fluorescent encès - i, vaig entrar.
Dins l'enorme sala hi havia al bell mig una taula gran i allargada de fusta noble, algunes cadires tirades per tots els racons i dues fileres de prestatges - també de fusta - sense ni un trist llibre. Però una cosa cridava enormement l'atenció: era un d'aquests mobles fets a mida per a passar pel·lícules i documentals a les escoles. Un d'aquests amb rodes, una televisió i un vídeo Betamax amb un cartellet enganxat amb cinta adhesiva i amb una fletxa negra dibuixada que apuntava directament a la tecla "Play". Pel que es veu, "un amic" no havia descobert encara els beneficis i la millor definició del DVD. Segurament es tractava d'un friki d'aquell antic sistema de reproducció audiovisual. La pantalla de la televisió estava completament negra, però el pilot verd em va suggerir que probablement estava endegada i en posició d'espera. Vaig agafar una de les cadires que hi havia pel terra, la vaig espolsar a força d'un bon jec d'hòsties i la vaig deixar just davant la pantalla. Vaig fer un traguet de whisky, prémer la tecla que indicava la simpàtica fletxa, encendre un cigarret i a continuació, seure. Em va saber greu no portar crispetes per animar la vetllada.
Després d'uns segons d'incertesa el vídeo va començar a reproduir les imatges del que semblava un gran teatre arrebossat de gent que aplaudia i un home d'avançada edat pujat a la tarima, vestit amb seriosa americana negra, corbata granat tan o més seriosa que l'americana i situat davant un micròfon llegint alguna cosa d'un full de paper. Vaig estar temptat d'aplaudir jo també. Evidentment deia alguna cosa, però el so era defectuós i no entenia res de res. Vaig alçar-me per apujar el volum, però només vaig aconseguir que els altaveus de la televisió escopissin un so semblant al d'una fritada de patates. Vaig tornar a baixar el volum en una posició raonable, suficient per no tornar-me boig. Mentrestant, l'home apujat a la tarima anava garlant i garlant i la càmera l'enfocava directament a ell. Va estar-se així com un quart d'hora, moment en que va deixar de llegir, ell mateix es va aplaudir i la càmera va enfocar tot el teatre, d'on va sorgir un segon home que es dirigí a la tarima. Així com el primer home no em deia res de res, de seguida, el segon home, em va sonar molt. Ample d'esquenes, més baix que alt, cabells castanys amb profundes entrades, barba abundant i canosa... Collons!, si era pastat. Era la viva imatge del meu pare amb quinze o vint anys abans d'anar-se'n a l'altre barri.
El meu pare es va col·locar al costat de l'home que havia estat lleg
int el paper i es van donar la mà. El segon, va desaparèixer un moment per un costat de l'escenari i va tornar de seguida amb el que semblava un petit obsequi daurat i un sobre que ràpidament li va entregar al meu pare. Aleshores, Pau Roldán - el meu pare - va posar-se davant el micròfon i va estar xerrant uns deu minuts més, suposadament donant gràcies pel que semblava alguna mena d'entrega de premis. Finalment, s'acomiadaren l'un de l'altre amb una enèrgica encaixada i el meu pare va tornar a baixar a l'escenari per dirigir-se al seu lloc entre el públic assistent. Abans que pogués descobrir a quin lloc anava a seure, el vídeo va acabar per mostrar la típica imatge que acostuma a reproduir una cinta verge. Tres segons més tard aparegué una darrera imatge, era la punta d'un trident amb el cel de fons i em va semblar, que per comptes del soroll de fregit, alguna cosa que em sonava vagament espetegava. Va durar no més de cinc segons. Després, el vídeo va acabar definitivament. Vaig apartar-me per no patir les possibles conseqüències de l'autodestrucció del vídeo, però no va fer res d'això. Val, i tot això què carat volia dir?

9

Vaig sortir de l'escola tan plàcidament com n'havia entrat. Al meu cansat cervellet li costava processar l'excés de dades, i el meu golut estómac somicava que li calia alguna cosa més que whisky per deixar de protestar. Vaig decidir tornar-me'n a casa per menjar el que trobés, fer cafè i reflexionar sobre la vida del meu gat segrestat. Després de tot, què era un detectiu sense moments de reflexió?
Després de recuperar el Ford Fiesta, remuntar la riera i dirigir-me a la zona on residia vaig recordar per quina raó m'havia acabat desfent del meu cotxe anys enrere. No hi havia aparcament enlloc. S'havien construït tants pisos darrerament que la gent ja no sabia si amuntegar els cotxes un damunt de l'altre. Vaig perdre més de mitja hora donant voltes i voltes inútilment per acabar, desesperat i famolenc deixant-lo davant el gual del pastisser del barri. Suposava que, aquella nit no haurien de sortir per a res.
De tornada al meu pis em sentia com Nicky Belane a la seva oficina de Los Angeles, tot i que ningú tenia intenció de fer-me fora de casa per oblidar-me de pagar els lloguers, ni fer-me tornar boig cercant Céline o un pardal vermell. Però jo tampoc disposava d'aire condicionat que aplaqués la calorosa ira d'estiu, i aquest detall, em va fer pensar en això. Total, que vaig pensar també que el primer era el primer: era perillós forçar la maquinària sense tenir res sòlid a l'estómac. Els llums de la cuina es van encendre i jo vaig dirigir-me de pet a la nevera. Abans d'obrir-la, un nou detall que o bé m'havia passat desapercebut o bé, com suposava, no existia abans de començar a tornar-me boig amb tot aquest enrenou va cridar la meva atenció. Enganxat a la porta de la nevera hi havia un post-it de color groc amb el clàssic dibuix d'un penjat. S'hi distingia el terra, un pal vertical, un d'horitzontal, la corda i el ninot penjat. A sota d'aquest hi havia, pel que semblava, una nova pista que "un amic" d'una manera o altra, s'havia molestat en posar-me davant els nassos i que com no, jo havia de resoldre. El cronòmetre marcava ara nou hores i quaranta-un minuts. Això és el que hi havia escrit:

_ _ T O _ _ A _ _ A

Vaig estar temptat d'arrencar el paperet i llençar-lo a la brossa, però per comptes d'això vaig obrir la nevera, observar l'interior i desesperar-me al comprovar que únicament hi havia llaunes de cervesa, una ceba, un envàs de margarina vegetal d'oferta i un pot d'espàrrecs caducats. Vaig tancar la porta amb una fúria desmesurada i sentint-me defallir. El dibuix del penjat i l'endevinalla seguien allà, mirant-me. Sabia perfectament que havia esgotat totes les existències de pasta preparada i les crispetes no em cridaven ara gaire l'atenció per omplir l'estómac. Havia de gastar l'últim cartutx que em quedava guardat al congelador. Vaig obrir-lo i extreure'n la darrera pizza congelada que em quedava, posar el forn en marxa i posar aigua al foc per diluir-hi després un parell o tres de cullerades de cafè soluble amb molt de sucre. Necessitava una bona dosi de cafeïna.

10

Sopat i amb una segona tassa de cafè fumejant a les mans que anava dirigint cada dos per tres a la meva boca vaig provar diferents combinacions per a l'endevinalla, però jo no era precisament un geni. Sempre m'havien suspès de català, castellà, matemàtiques, ciències naturals, socials i en tot, vaja, en tot. Abans de provar el tabac i tornar-me una mena de vedell solia aprovar gimnàstica, però el que era clar és que ni tan sols m'agradava fer mots encreuats, endevinalles o res per l'estil. Segurament "un amic" m'havia sobrevalorat. Havia perdut una hora i mitja consultant el diccionari però no hi havia res a fer. Si almenys sabés amb quina lletra començava la parauleta dels nassos sabria per on començar a buscar i segurament em donaria temps, però en aquestes condicions era impossible. La meva norma principal a la vida era simple: si una cosa té solució no val la pena preocupar-se'n doncs te solució, i, si una cosa no té solució no val la pena preocupar-se'n doncs és evident que no hi pots fer res. Per desgràcia aquesta era una situació que no podia encabir ni al primer ni al segon grup, estava més aviat entre parèntesi. Maleïda caixa, no podia evitar pensar en anar deixant-me les ungles llargues.
Vaig decidir concentrar-me en el que havia vist a l'escola i oblidar-me momentàniament de l'endevinalla amb el dibuix del penjat. La gravació que havia vist, suposava, seria la d'una entrega de premis literaris que el meu pare hauria anat a recollir. Però ell havia anat moltes vegades a llocs així. Quina de tantes seria? Era important saber quina era l'obra guanyadora o es tractava d'una pista més evident i superficial? Mentre pensava i pensava em va semblar que començava a sortir-me fum de les orelles. No hi havia més remei, havia d'entrar al lloc sagrat, a l'habitació prohibida. Un lloc que sempre havia evitat regirar per por a desanimar-me i a posar-me melancòlic. La melancolia no servia per a res, això pensava. Sabia que allà hi havia una bona col·lecció de presents, premis, mecanoscrits, llibres i demés. Després de tot, si part de la clau de tot plegat la tenia el meu pare, potser encara trobaria alguna cosa al seu despatx. Vaig encendre un cigarret i vaig dirigir-me davant la porta que hi havia al fons del passadís del pis; al despatx, el lloc on durant més de trenta anys havia treballat el meu pare.
L'habitació feia pudor a resclosit i a gastat. No era estrany, no hi havia entrat més que una vegada d'ençà que el vell ja estava encapsat i no s'havia netejat des d'aleshores. Havia decidit deixar-ho així per respecte o deixadesa, no ho sabia prou bé. Vaig donar pas al corrent elèctric per mitjà de l'interruptor que hi havia només entrar. La solitària bombeta del sostre va provar d'encendre's i esclatà a l'instant. M'havia quedat sense llum. Visca la mala ombra! Llavors vaig recordar que damunt l'escriptori hi havia d'haver una làmpada petita. Vaig buscar entre la foscor topant-me amb una sèrie d'objectes no reconeguts per les meves grapes i amb el que suposava era la màquina d'escriure. Finalment vaig palpar el que s'assemblava moltíssim a l'objecte que buscava, vaig cercar l'interruptor i el vaig prémer. Un feix de llum groga va sorgir il·luminant prou com per a que un buscador de pistes com jo s'hi veiés. Aquesta vegada la bombeta semblava aguantar.
El despatx del meu pare no era precisament gran però estava força ben aprofitat. Hi havia l'escriptori amb dues o tres plomes al damunt amb les que havia topat al buscar a les fosques, la màquina d'escriure dins la seva funda, un arxivador farcit dels mecanoscrits originals de tots els llibres que havia escrit el meu senyor pare en vida, el llum que havia encès i material variat i antiquat d'oficina damunt l'escriptori. Penjat a la paret hi havia un títol de periodisme d'una universitat de Barcelona, tres o quatre mecanoscrits emmarcats i una foto del meu pare de jove amb un trofeu a les mans i situat entre dos homes: el seu editor i el que suposava seria el responsable de l'entrega de premis. A la única paret lliure de marcs i fotos i ocupant tot l'espai fins al sostre, hi havia un moble amb prestatges força gran, amb quasi - suposava- dos-cents llibres. Hi havia llibres de tota mena: l'enciclopèdia catalana al complet, novel·les, reculls de contes, més enciclopèdies i, una col·lecció completa de tots els llibres publicats pel vell, destacant en un racó sis o set còpies de la primera edició de "El darrer caminant del viarany secret", el llibre en majúscules que portà el meu pare a ser més que conegut. Al damunt de tot de l'armari, hi havia tots els trofeus i premis que havia anat col·leccionant el vell al llarg de la seva vida. Me'ls vaig estar mirant una estona fins que, decidit, vaig agafar la cadira, m'hi vaig enfilar, i vaig enretirar tots els guardons per deixar-los damunt l'escriptori. Després d'una estona de buscar vaig arribar a separar-ne dos de la pila que havia fet. Un semblava ser el que hi havia a la fotografia de l'habitació i l'altre, s'assemblava moltíssim al que havia vist a la pel·lícula de l'escola, però podia equivocar-me es clar, tothom pot equivocar-se.
Davant el primer hi havia inscrit el següent: IIIer premi Francesc Pujolí de novel·la. Davant el segon, el que suposava era el del vídeo, això: VIIé premi de narrativa Sant Ildefons Arquer. Vaig treure la pols de tots dos trofeus, vaig examinar-los de dalt a baix i, res em va portar a pensar que seguia la pista correcte. Fins i tot, vaig endur-me tots dos guardons a la meva habitació i provar de combinar les lletres gravades als premis amb l'endevinalla i amb el penjat que havia trobat a la nevera. Res més que temps perdut.