TOC DE QUEDA

Un relat de: Ravegal
Com perdudes en desert, les busques del rellotge giren sobre el logotip de la CocaCola gravat sobre la superfície blanca, sense números. El David tomba el cap per mirar de trobar-hi l'hora de plegar. La vista de trascantó i l'avorriment de tota tarda-vespre el fan dubtar: els dos quarts són de d'onze o de dotze? Fa unes passes per veure'l més encarat i veu que són de dotze «Ja m'ho semblava. Començarem a plegar».
El David és un xicot alt i esprimatxat que llueix amb simpatia els vint-i-un anys acabats de fer. Treballa en una franquícia de Pizzaway. Es podria dir que ha tingut sort conservant la feina. N'han despatxat dos. Els repartidors també, només n'hi ha un i acabarà traient la pintura de la moto de tant netejar-la, mai no havia estat tant neta. A l'obrador només han quedat la Judit i ell. La Judit té la mateixa edat, és una mica rodoneta, però només una mica i en no ser gaire alta ho sembla més. A l'obrador, quan treballen de costat semblen Sant Joan i la carbassa. S'avenen, però mai no ha saltat la guspira que els podria fer anar més enllà de ser bons companys de feina.
—Què, Judit, comencem a recollir? A aquesta hora ja no vindrà ningú i si ve, que es faci fotre.
—Si, jo ja anava guardant. Si vols, jo acabo d'endreçar i faig el taulell i tu fregues.
—Iker, ja te'n pots anar, —l'Iker és el repartidor. Està assegut en una taula fullejant un diari d'esports— Ja no agafarem cap més comanda, tanquem la barraca.
Com si fos el tret de sortida d'una cursa, l'Iker s'aixeca de la cadira, es posa l'anorak, es palpa les butxaques per comprovar que hi té les claus de la moto i agafa el casc. Des de la porta els diu bona nit i surt deixant-los amb la boca oberta a punt de tornar-li la salutació.
Van endreçant i netejant. Mentre fa anar el pal de fregar, el David pensa en les coses que li agradaria fer i que no podrà per culpa del maleït virus que ho ha trastocat tot. Ja no és capaç de recordar quantes setmanes porta sense anar de copes, a les discos, a lligar i a veure si pot compartir una estona de llit. Semblava un acudit quan va arribar el primer portador del bitxo, vingut d'una Itàlia que ja cremava pels quatre costats. Ara l'acudit ja passa de llarg de broma de mal gust. Cines, teatres, bars, restaurants, tot tancat, només menjar i beguda per emportar. Ara obre, després, ara tanca, ara no et moguis, ja pots sortir, no cal mascareta, si, si, posa't mascareta, xoca-la amb el colze, separa't un metre i mig, no, dos metres, no heu de ser més de vint, més de deu, mes de sis, ara quatre, i la traca final, a les deu tots a casa, tancadets fent bondat perquè no et fotín un palet pel nas que t'arribarà fins al cervell.
Un cop nets l'obrador i els estris, la Judit ha deixat a terra al capdavall del taulell les bosses de deixalles. Després de fregar el David les agafa i surt al carrer a portar-les als contenidors de la cantonada. Quan torna entrar, pensant en tot el que faria i no podrà fer, no s'adona que no veu a la Judit i s'encamina al quarto que fa de magatzem i de vestidor. Té la porta oberta el temps que es triga a obrir ulls i boca com a plats. La tanca amb un cop sec i es queda uns instants amb la mà agafada a la maneta i després se'n va a l'altra punta del menjador i d'esquena al taulell fa veure que arregla les cadires que estan sobre les taules. Els ulls encara li fan pampallugues després d'haver atrapat la Judit amb roba interior «aquella carn rosada, aquelles rodoneses que sobresortien dels sostenidors, aquelles cames llargues acabades en unes calcetes que... uff! La Judit està molt més bona del que sembla, recony!
—Bona nit, David. Me'n vaig. Ja tancaràs. —Li diu la Judit tot posant-se la motxilla a l'esquena i obrint la porta, sense afegir res més.
—Sí, ara plego. Acabo de posar aquestes cadires bé i tanco. Bona nit. —respon alleujat en veure que la Judit no ha fet cap comentari sobre l'incident.
De camí cap a casa no es pot treure la Judit del cap. La inesperada visió i el descobriment d'un cos bonic que l'uniforme de Pizzaway amaga li ha revolucionat les hormones i ha encès una flama.
A l'arribar a casa, com moltes vegades, troba el televisor encès i el pare roncant al sofà. La mare ja fa estona que és al llit. El sacseja per despertar-lo —Vinga pare, a dormir al llit.— i li apaga el televisor. El pare li gruny una mena de bona nit i després de passar pel lavabo es perd passadís enllà. Ara hi va ell, al lavabo. Posa pasta sobre el raspallet i comença a rentar-se les dents confiant que també li traurà el regust del calzone que s'ha menjat per sopar. Mecànicament va fent rodar el raspallet mentre mira la seva cara reflectida al mirall. Es mira els ulls i li sembla que que encara té a les ninetes la imatge de la Judit agafant el vestit de la taquilla. Un vent fogós atia aquella flama contra l'abstinència convertint-la en un foc.
Ajusta la porta de l'habitació i encén l'ordinador. Mentre l'ordinador fa l'arrancada ell es posa el pijama. Quan apareix a la pantalla la foto d'ell fent escalada, puntejada d'icones, s'asseu i tecleja: google... apareix la caràtula del cercador, porn... apareix un llistat, col•loca el punter sobre el nom d'una de les pàgines sense fixar-s'hi i fa clic. Sobre un fons negre es mostren tot de finestretes amb imatges de escenes. Tampoc s'hi amoïna i clica sobre la que és més a la vora d'on s'ha quedat el punter. La imatge es fa gran i ocupa tota la pantalla i, al mig, el botó amb un triangle que posarà en acció el vídeo. Una noia està ajaguda al llit de bocaterrosa, porta una camisa blanca i llarga que li arriba fins a mitja cuixa i s'entreveuen unes calcetes blau cel. Repenja el pes del cos sobre els colzes i té un llibre obert entre les mans. Està llegint.
Tan bon punt el David clica per engegar, la noia gira el cap i se'l mira. S'acosta a la pantalla, treu cap i braços, s'agafa amb les mans al cantell de l'escriptori i fent força en treu mig cos.
—Ajuda'm, corre! Abans que vingui aquell...
El David reacciona per reflex, sense consciència del què està passant. Agafa la noia pel cos, sota les aixelles, i estira. La noia va sortint de la pantalla recolzant-se en el cos del David. Només faltava això. Nota la pressió de les sines turgents sobre el pit, el contacte de les galtes i l'olor dels cabells.
—Uf! Ha costat. Sort que m'has ajudat. —diu ella, un cop dreta al costat del David—. Apaga la pantalla, ràpid. —El David prem el botó i la pantalla es torna negra— Puc seure una estona? —Com un autòmat, li acosta una cadira.— Gràcies.
Se la mira de dalt abaix embadalint-se amb amb aquell cos, aquelles cuixes, els llavis molsuts i vermells com cireres, els cabells llisos i llargs fins a mitja esquena i aquells ulls... Palplantat, va movent el cap d'un costat a l'altre mostrant la incomprensió del què està passant.
—Ep! Espavila. —li diu passant-li la mà per davant dels ulls un parell de vegades—. Que no n'hi ha per tant. No et fot! T'has quedat com un estaquirot.
—Qui ets?...Què hi fas aquí?... Què...què... —No li surten les paraules. Allarga la mà per tocar-li un braç.
—A l'escena que has triat em dic Sara Ryan, els agraden més els noms anglesos, però em dic Marta Llop i sóc de Vilarosella. M'he escapat de l'escena. Ara entra un paio que no suporto. El trobo fastigós, és violent i té un cap que no serveix ni per pom d'escala. Tot ho té aquí —engrapant-li el "paquet"— i això no pensa. Tots els que m'he trobat no és que siguin cap llumenera, però aquest és un masclista repugnant i violent. Tot plegat, és nauseabund, repulsiu, miserable... És un món tan sòrdid...
—Doncs, perquè t'hi vas posar? —encerta a articular el David, que es va acostumant a la presència de la noia.
—Tot plegat va començar com un somni, una fantasia. Sembla una oportunitat i t'hi apuntes. Em vaig voler independitzar i pensant que em menjaria el món, vaig anar a la ciutat. Però el món se'm va menjar a mi. Corre la llegenda que amb el que paguen en tens per als estudis i un racó per viure. Ja has provat el sexe i el que coneixes fins a les hores és plaent i veus que les famoses han guanyat diners, penses, per què no? I t'hi fots de cap. I de morros. Des del moment que fas el primer pas cada vegada t'enfangues més. Comences per un casting on fas veure que saps més del què saps i que acaba amb l'entrevistador passant-te per la pedra. Després potser no et criden, però a tu, ja t'han "entrevistat"... Si no aconsegueixes fer-te un nom, i això és qüestió de sort, ja serà prou si et criden tres vegades al mes. Una mica més de mileurista, amb diner negre i sense cap mena d'assegurança.
—Bé, però al menys us ho passeu bé —diu el David, ara ja més distès— només cal veure-us les cares.
—Sembla que caiguis del niu. Com ens qualifiquen? Actriu porno, no? Doncs això, "actriu". Tot és fals. Has d'aprendre a posar cares, de plaer o de dolor. El so el posen en un estudi, quan es grava tot son ordres: del dret, del revés, per l'altre forat... ja ho deus haver vist, no deu ser la primera vegada. Pensa que per a les escenes que duren deu minuts ens hi passem vuit hores, o més, tot el dia despullada amb el barnús a sobre i demanant que apugin la calefacció i ells, com que van vestits no l'apugen.
El David no para de fer oscil•lar la cadira intentant assimilar tot el que li està explicant. Sempre havia pensat que allò amb un pim-pam es feia, com li passa a ell. «Que et tallin a mig és una mala passada i que et facin repetir...uf»
—I a sobre, les revisions. T'has de fer una revisió cada quinze dies i esquitxar seixanta euros. Ells també, però hi ha malparits que el falsifiquen. Aquest món no hi ha llei que el reguli ni que ens empari. Moltes no ho suporten i acaben malament. També, els anys passen, ja no ets tan bonica i llavors deixen de cridar-te. I a les hores, què fas?
—Tens família? Ah! Sí, ja m'ho has dit. Els pares ho saben? I marit, en tens? Què hi diuen?
—Els pares no ho saben, creuen que treballo en una gestoria i com que a casa no hi ha ordinador, contents i enganyats. No tinc marit, però tinc xicot.
—I que hi diu? —Pregunta el David, sense poder dissimular la seva incredulitat amb la cara de sorpresa que fa.
—No hi diu res, però no li agrada. És lògic, però ja ens vam conèixer així. Vol que ho deixi i jo també ho vull deixar, però ell no té una feina fixa, va fent cosetes, però els diners no ens arriben. Jo també busco però...de moment res. Veus, amb ell el sexe és tan diferent. És tan dolç. Tot és suau, lent, tendre, sense imposicions ni violències. Veus, alguna avantatge hi ha d'haver: jo sí que sé distingir entre fer sexe i fer l'amor. El què em preocupa és veure barbamecs que miren i es pensen que el sexe és això que veuen i el seu fer es torna brusc i exigent, sense carícies ni petons. I tu també hi tens una part de culpa, tots els que ho mireu hi teniu la vostra part. Si no hi hagués mirons no hi hauria negoci.
El David s'ha quedat moix i s'adona de que aquell esverament ja li ha passat. Li ve a la memòria l'escena de la Judit i pensa que no és el mateix que ella se li mostri així que haver-li robat la imatge involuntàriament. Mentre cavil•la, l'actriu pensa que ja deu haver passat el temps de l'escena i prem el botó per tornar a encendre la pantalla. La imatge reapareix mostrant el llit buid amb els llençols arrugats. Es gira cap el David.
—Aquell graponer no m'ha trobat. Aquesta vegada me n'he escapat, s'haurà quedat ben fotut, gràcies a tu. Ara m'has d'ajudar a entrar, altra vegada. No tinc més remei, no em puc quedar pas aquí.
Després de dir això, deixa un petó als llavis del David i torna a posar cap i braços dins la pantalla i va entrant arrapant-se al llit . S'encalla. El David té ara al seu davant aquelles calcetes blau cel que cobreixen les natges arrodonides que prometen un tacte de seda i, sense cap emoció, li posa les mans sota les cuixes i fa força amunt per ajudar a superar el baix de la pantalla. Quan noia és a dins, s'estira repenjada en els colzes amb el llibre a la mà. Gira el cap per mirar-lo, li pica l'ullet i torna a mirar el llibre. La pantalla es torna negre i apareixen anuncis.
Amb pensaments que se li entortolliguen al cervell, apaga l'ordinador i es fica al llit. A les fosques, panxa enlaire prova d'anar estirant el fil i desfer l'embull. Del toc de queda n'ha quedat tocat.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: