Titella I (estat somniòtic)

Titella de fils invisibles de cordes que l’ofeguen, de moviments mecànics. Et tortura un pensament, existeix un amo titellaire que ho dirigeix tot? No vols seguir la monotonia de les teues passes ni la necessitat de moure’t de manera correcta. Vius una vida que no et pertany i voldries no saber-ho. Rodejat d’una multitud de resignats o simplement contents amb la seua sort, simulant que viuen. Titelles que es creuen el seu personatge, un subterfugi de la mentida, un engany a la veritat, una realitat contradictòria i ambigua que et corromp el cor i contamina la raó.

Per què tant de dolor al teu cor? Per què tant de patiment lligat al teu cos i als teus pensaments? Saps, que no és eixí, alguns trencaren les cadenes que els oprimien i fugiren perden-se en l’horitzó, es fongueren amb el misteri de les seues passions, per això saps, que hi ha alguna cosa més darrere d’estos murs. N’eres conscients d’esta lluita silenciada. Quin sofriment impedix que em deslligue del que no sóc? Pot la meua ànima esperar el que no arriba? N’estàs fart de repetir el mateix juí i condemna que et sentencia a un infern tan bell. La soledat de les teues preguntes busquen resposta. I tots els teus companys en tenen una i no et val. Que t’afligix l’existència? No et sents útil dins de les conviccions fetes dogma, totes es desfan abans d’assentar-se en els seus fonaments, la seua base està construïda en un terreny fangós. El batec de mil pulsacions t’ompli, de moments feliços, instants fugaços com un l’estel que mor. Ets un reflex del que voldries ser, en recerca de felicitat ni te n’adones de les petites alegries i detalls que es pateixen al viure.

Una titella no té vida als ulls, per què dels teus, brollen flors? Els anys condemna que t’empresona els prorrogues tu, sovint tens por de tu mateix i la llibertat no és còmoda. No dorm entre núvols de cotó.

La pregunta sempre insisteix, on ets titellaire? Si no és, al meu cor. On vius titellaire? Si no és als meus somnis. No vull confondre el malson que m’oprimix el pit, aquell que a les nits s’apareix quan els ulls descansen de l’ofici de vore sense sentir. L’escena és simple, ets a una presó i a les teues mans unes tisores i de tu depén utilitzar-les, tot penja d’uns fils, tot, d’una decisió. La por a ser lliure té un fi, alliberar-se un preu. Sopesses l’eina, les fulles estan esmolades com les dents de la mort. Et posseïx un sentiment que es mou, una voluntat amb necessitat d’actuar, un punt d’inflexió on no saps que podrà passar. T’atrau el fet d’acabar amb el domini, notar que et mous per voluntat pròpia.

S’escolta unes tisores devorant el silenci, (el) obrir i el tancar és el seu so en moviment, cada cop és més fort, és el cant, el soroll cru de la llibertat i plores com un nen que s’havia perdut i ha trobat a la seua mare, després de tant de temps en un forat negre sents el calor d’una nova estrela que naix, el camí vell ha desaparegut i és hora de donar el primer pas.

I talles els fils que et lligaven a tu.