Tinc son

La freqüència amb què un poeta para a escriure no es pot mesurar amb dies,
i els dies són bona mida, sí, però en quin moment s'escriu?
S'escriu en omplir el full o en viure el que s'ha d'escriure?
Què és viure sense sentir? Què és sentir sense apuntar-ho?
I d'això bé s'omplen dies, i nits, i sobretot nits que es dormen mal...

Quan se'ns crida per a escriure? I el compromís de puntualitat?
La inspiració no entén de mides ni rellotges, està bé,
el moment d'escriure és el moment d'escriure, i jo un manat,
ni d'on ve ni on va a parar, no tinc res clar, i no em fa falta,
però...

Avui la panxa em balla, quin goig! No. Fart n'estic, cansat,
mes hi ha dies que no para, que acapara la fulla sencera,
i així passen, i jo ací, i faria explicacions més llargues i sensates,
però digué prou, i, qui siga, saps què? Cal saber dir prou.

Les visites que ningú ha demanat mai han destacat a les meues preferències,
l'odi inexplicable, les mirades tenses, el donar l'esquena...
Cap preferència, i tot i això, m'ho he trobat,
quina amargor de vida, quina falsedat, cares de cartó i llavis de pedra,
i encara que el món vaja d'això o d'allò, no entenc la gent que va d'això o d'allò.

No entenc massa coses, i m'agradaria estendre'm,
però, saps què? Tinc son.