Avançar

A voltes ens preguntem on és la felicitat, i sol ser difícil d'imaginar,
en part, gran part, és difícil, ja que no és enlloc,
no és un destí finit i orientable cap al qual dirigir-se;
és, simplement, el desordre de la incertesa del que anem fent,
un camí a l'horitzó que ens fa caminar i desitjar i córrer,
i l'horitzó... Mira'l. Ell mai es mou, roman distant,
mai ningú l'agafa i sempre desespera i torna i qui merdes vol cansar-se en res?
Dis-me, per a què val aquest viatge de no-retorn, de no-final? Dis-me.
I jo me'l mire i ben clar dic: per a avançar, Marc, per a avançar.

Marc, mai l'he dit aquest nom. És hui el dia?
No ho sé, mentrestant, podeu dir-me Kwekuatsu.

I què entenc d'aquestes dites? Que avui, potser, he descansat, feliç.
No feliç de ser feliç com ho era abans, fa temps d'aquestes coses,
mes... M'he sentit acompanyat, escoltat, atés,
i no sóc jo de banalitats emotives, però, ho tinc clar,
no estic feliç, ho sé, això ja no existeix, ja no,
mes no hi ha cap record de rancor a mi en la meua sang,
no m'odie ni odie al món, i potser no és molta cosa, ni val per a res,
però una veu en mi m'atrapa, m'envolta i em murmura:
"Per a avançar, Marc, per a avançar."