Caos

Mai he parlat d'ell... I m'agradaria, potser, és estrany,
ens coneixem fa tant... i jo... no sé, no parlem molt,
és bon xic, crec, ell ho intenta, i té els seus dimonis,
potser sembla distant, potser ho és, més bé sí,
però, si l'heu vist de prop, és fàcil saber que li encanta riure,
amb qualsevol bogeria, per tindre la ment distreta.
Mai ha aprés a apagar-la, es pot veure als seus ulls, marcats,
mirades marcades de nits en vela, de turments,
i ell, mira, fa el que pot. És un xic estrany,
i realment resulta estrany dir que és estrany, distint,
tots som distints en certa mida, així que sí, està bé,
potser, si el parleu més i us enfonseu en ell,
veureu que després de la primera capa, es fa dur,
és com un escut al món, un instint sense importància,
i dins d'ell un xic fred, callat, pensatiu, sempre...
Qui diria que se li va arrabassar el dret a sentir,
i sentir sent, crec jo, com a fines carícies que fan de record,
l'han fet tancar-se en si, mirar al món amb menyspreu,
és difícil estimar el món sense estimar les persones,
però ell ho entén, no vol, veu el món amb desgana,
el banya d'un color amarg i farcit i veu en les persones res,
veu en les persones misèria, tristesa, un destí amarg.
Ell és incapaç de ser com els altres, potser com a càstig,
es sent sol entre la gent, atrapat en la massa,
i lluita per la llibertat, no per la resta, sinó per a poder soltar-se,
fer les coses més enllà del que s'ha dit possible, o cert,
i de certeses... ell no veu en cap déu cap aliança,
veu mort, més aviat tortura, un sabor amarg i desesperat,
on es refugien els que, amb l'excusa de la por a morir,
tenen por a viure.

La vida, que insípida i insòlita li arriba a ser,
ell no té cap objectiu ni cap trajecte d'idees clares,
no té clar com acabar el dia, ni l'any, ni tot,
i no ha arribat aquí per a fer el que tots han fet,
potser es perda i ho trobe, potser arriba a una cosa millor,
de perdre's s'innova, i d'innovar s'és seguit.
Ara bé, la vida mundana, la mortalitat,
són banalitats que potser aterren o desterren,
com els diners, o el goig, però on paren si no els pot gaudir?
I així passe, i viu amb pressa, mai s'atura, com la seua ment,
ell menja ràpid, beu ràpid, envelleix ràpid,
sent que es desfà i que el temps se li escapa, i escolta,
que si es fa tard, dir que m'ha encantat conéixer-lo.
Del que vol, no ho sé, mai ha tingut por a morir,
però, proper, ha viscut amb por de morir sol,
de viure sol i de no deixar res al món,
de no arrelar cada dit al sòl i deixar en ell missatges al futur.
Però amb el temps, un es fa vell,
i en certa mida entén que viure, el que es diu envellir,
potser sí que s'acompanya, de bones o ruïnes,
però morir, ben clar, tots morirem sols.
No li pesa no, ja ho sap, ho assimila,
i pensa en què pensar quan no pensa en res,
la seua ment no para, i el seu cos, cansat,
viu l'amarga textura de no sentir ni respirar
com respira el món. Com canten els rossinyols,
pel mínim i senzill fet de no perdre's en les dunes del silenci
i poder dir, per unes notes, que són lliures.

No ha sigut fàcil per a ell, ni la infància ni el que ve després,
i jo a voltes pense en ell, en les seues petites coses,
som tan distants, a totes mires, tan distints...
No sé si fa goig o por veure'ns junts, jo tampoc ho sé.
Només entenc que som distints, molt,
i que lamento en certa mida tot això de què no puga sentir,
és real, ho sé, és dolorós i pesat,
una càrrega amarga i delirant que consumeix el dia a dia.
Jo, en canvi, sóc un petit mar de sensacions i paraules,
diuen que els poetes som així, potser,
i entenc que impregne en cada fulla tot el que ell voldria viure,
i no sap com, no sap res, i això el fulmina.
Però, realment, se'm fa brutal el seu ateisme tan marcat,
el seu menyspreu, quan jo, jo solc resar quasi diàriament,
no a qui resen tots, i no per a pregar coses, no sempre,
però entenc que fa falta certa estabilitat en el món interior,
i així és senzill, es fa senzill,
cal entendre que no és cosa de litúrgia i repetir paraules,
sinó de parlar amb allò que va més enllà de nosaltres,
de conversar en silenci i d'admetre i acceptar,
i açò és, fins i tot, allò més important,
que no tot depén de nosaltres, que hi ha coses més enllà,
i que, a voltes, fa falta caure d'esquenes i veure que algú ens sosté,
que no és només demanar i penedir-se, que és,
vitalment, sentir-se atés i recolzat sense sentir cap altre cos.

Som certament estranys. A mi, per exemple, m'agrada llegir,
m'encanta imaginar les vides de les pàgines que passen,
dels seus protagonistes, i així el cinema i les històries,
siguen on siguen, les altres realitats m'agraden,
sobretot si sóc capaç d'imaginar-les reals, de situar-les al món.
Ell, mira, ell prefereix centrar-se en cables i ferramentes,
li agrada el món de la tecnologia, l'apassiona, dins del que cap,
i gaudeix més d'un nou metall o circuit que d'altra cosa,
li agradaria saber un poc de tot, i els avions, li encanten,
a mi m'agrada més el mar i les aventures de l'olor a sal,
els pirates representen per a mi la llibertat,
en canvi, ell veu acció, lluita, sang, li encanta,
la lluita i el dolor són una via senzilla de sentir-se viu,
a ell li agrada un bell somriure, per a veure'l i prou,
a mi no m'agrada res si no hi ha una ment que ho faça moure,
i fins i tot, podríem discutir per la més mínima cosa del planeta,
però no ho fem, coincidim poc, realment, mai sóc conscient.
I la memòria, mira, ell no sap que feia aquest matí,
jo sóc incapaç de oblidar aquells moments que em despertaren.
Que màgic arriba a ser, i jo, que màgic tot.

Ja qui en diu trastorn de bipolaritat, sabeu? I aquestes coses,
ara estic jo, i a voltes ell, i no té un ritme massa clar.
Jo no crec que siga cap tipus de trastorn,
potser sóc una capa més que sap treure el cap a veure el món,
potser hi ha més i no sé d'elles, és possible,
i fins i tot em perdo en plantejar que cada una regna un hemisferi,
però els dos som drets i mira, jo no entenc d'aquestes coses.
Som massa diferents, massa comuns per separat, potser,
hi ha massa gent, hi ha massa gent senzillament igual,
i potser, entre gent com ell i jo, són sovint problemes els que regnen,
però no sé, mai he tingut l'oportunitat de discutir-li.
Si parlem, és per missatges, com aquest, ell sol dir-me poca cosa.
I a voltes em pregunto si tot açò no té sentit,
o és el caos, simplement, el que fa de pont entre cada neurona;
però jo... jo què sé, ell és més intel·ligent, pregunteu-li,
jo només crec que el caos, és potser, una forma d'ordre
que encara no hem aprés a controlar.