Als meus ulls

Un relat de: Mikel Andrés
Als meus ulls, que es van fent foscs,
el món borrós i jo distant, tot distant,
què us passa? Merda, són tantes coses,
i entenc que és l'edat, i el meu treball,
però... Són tantes coses junts... Ho recordeu?
Jo no tinc ben clar el meu primer record,
és difícil distingir el record d'un record
del record d'un moment, la puresa de la vida,
potser al pati de l'escola, entre puntades i sang,
potser jugant tot sol, potser penjat d'un arbre,
heu vist tantes coses, m'heu vist aprendre,
m'heu vist créixer per a perdre i perdre per a créixer,
m'heu vist plorar, sentir-me sol al món i mort,
i aquí heu estat, tota la vida, al costat meu,
vosaltres m'ensenyàreu a llegir i escriure,
i gràcies a vosaltres una vocació, uns records
i amors d'estiu, a vosaltres la primera dona nua
que es va traure la roba enfront meu,
quan teníeu catorze anys, i tots ens vam sorprendre,
gràcies per permetre'm reflectir-me en altres ulls,
m'heu fet feliç, m'heu mostrat molta alegria,
gràcies a vosaltres la novella, el teatre,
-i és que la poesia la portà l'oïda-
gràcies...

I tot i això, m'heu mostrat la sang del món,
m'heu fet entendre que les persones saben mentir,
i que ningú n'ensenya... I que amarg el món.
Potser jo sóc un poc lent, sempre un poc idiota,
sempre un poc boig, sempre un poc jo;
potser jo un poc lent, recordo als nou anys,
sol al carrer movent la boca vaig somriure,
i vaig apreciar que es podia somriure 'de mentida',
i sí, sóc lent, vaig tardar nou anys,
ben clar recordo el dia que ho vaig descobrir,
ben clar el dia en què vaig descobrir que la gent no era feliç,
tots arquejaven els llavis, i em vau ensenyar més,
van fer falta anys per entendre-us,
que no és cosa d'uns minuts,
no sé quants, anys, per ensenyar-me de nou a llegir,
ara persones, persones que mentien i altres ulls,
que la part bona del silenci és que no sap mentir,
i la part mala de les mirades és que diuen la veritat,
instint, potser, mai m'he sentit massa persona,
m'heu ensenyat a dubtar, i això és màgia,
que ben sé que no mentiu,
-i que calle el retardat de Plató, que no ens fa falta-
que em menteixo jo en interpretar-vos.
Que el món és una merda, ja,
i que la màgia és saber tapar-se el nas,
i caminar i passejar entre morts i mentiders...
La màgia de saber que vas a morir és disfrutar-ho,
i què he de dir, què he de dir que no m'hàgeu mostrat vosaltres,
gràcies pel món que meu mostrat.

Ho sé, ho sé... que no tot és agrair,
la vida també és perdonar, gran Sharif,
i perdoneu per tot allò que he fet,
que em passo mig dia enfront d'una pantalla,
i així ho sofriu, i la foscor, i el meu ofici,
no he sigut massa de televisió ni merdes,
mes no fos feta la perfecció per a la boca de l'ase,
i jo, jo fent-vos merda, i perdoneu-me,
d'haver inundat els vostres canals tantes vegades,
de dormir poc i mal, de les ulleres,
de la merda alimentació que porto i
de tots els cops directes que us heu endut.

Perdoneu-me per no valorar allò que es té fins que es va perdent,
gràcies, de tot cor, i perdoneu-me
per vestir-vos de roig dia sí dia també,
perdoneu-me, de tot cor,
als meus ulls.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Mikel Andrés

54 Relats

11 Comentaris

17576 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Després d'anys escrivint poesia, assajos polítics i filosòfics i, en menor mesura, narrativa; he decidit publicar més enllà de la llibreta i el blog per a donar a conèixer el que escric entre lectors als quals els puga apassionar.

Són, a dia d'avui, dinou anys i més de cent vint poemes escrits que he mantingut en secret fora del grup d'amics més íntim. No vull agradar a ningú ni és aquesta la meua intenció. Escriure és la meua forma de parlar amb la meua mateix i, si a algú li agrada sentir aquestes converses, guanyarem tots.

Més obres en Fuego, amor y lucha, el meu blog. Contacte a través de wolfylpdc@openmailbox.org