TIÀTIRA, a Ciutadella ( Cartes de l´apocalipsi a les 7 esglésies)

Un relat de: prudenci

TIATIRA, a Ciutadella

Inútil castell blanc esdevingut imatge,
En ta bellesa incògnita
Roman un passat de somni que s´escola.
És en aquest instant tant sols
Mentre que el món s´atura
Que m´adono que destruït adhuc el fonament
Damunt l´emmerletat que ja s´esquerda
Respira encara amatent, l´única bellesa.
I el moment es fa etern en que ta efímera derrota perpetúes.

Dona´m Jezabel la mà,
En aquest lloc replet del buit del temps,
Replet de llavis i cors porpre,
I marca´m d´un bes encadenant-me a l´ombra
Un breu instant etern.

És màgic el poder d´angel caigut que encara ostentes,
Com màgic, el nostre amor, em va fer ésser lliure
Envoltant el meu cos
Igual que en l´enreixat d´una presó de carn i pedres.

Ja tinc trencat el cor
I em sagnen les entranyes de posseïr-te en somni.
L´hábit em fa mal de desitjar-te meva,
Veient-te estesa al llit del més constant delicte,
Que ara esdevé , per un moment,
Esclat com d´ínfima lluerna.

Tiàtiara, damunt de ta blancor trencada
L´estel del matí s´alça en l´aurora,
I assenyalo amb el dit
I veig amb l´ull d´un déu llevar-se l´ànima
D´un raig de sol caigut de cel a terra.

El teu cos esdevé Fènix blanc en llevar-se el meu astre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: