Testimoni al darrer poblat (III)

Talment l'art. Per a què l'art?

Foren nombrosos els testimonis que en qüestionaren l'essència.

Tot resumint-los. Com ​​a compensació i pal·liatiu, perquè la nostra relació amb la natura i la vida fou tan deficient que hi impedia una relació autèntica. Tot art, com a simbolització, era arrelat en la creació de substituts, succedanis d'alguna altra cosa; per la seva pròpia naturalesa, doncs, fou falsificació.

"Perquè un dóna al seu art allò que no ha estat capaç de donar a la seva pròpia existència" (Henry de Montherlant). "Posseïm l'art per no morir a causa de la veritat" (Nietzsche). Creo per no plorar (Paul Klee)

Tant per a l'artista com per al públic: l'art sorgia del desig insatisfet.

El seu consol explicava la preferència generalitzada per la metàfora per sobre d'una relació directa amb l'objecte genuí.

Les seves primeres manifestacions eren empremtes de mans, produïdes per pressió o pigment bufat, mostres dramàtiques d'impressió directa a les parets de les coves, sovint en zones profundes i fosques, allà on l’accés exigia un esforç ritual.

Mans crispades per una intensitat emocional que expressaren vulnerabilitat, com si volguessin atrapar o retenir una força invisible que les abandonava.

O les figuretes rituals de 'Venus', exemples de les primeres representacions simbòliques de la dona, amb finalitats de control (Ian Hodder).

Ara sabem que, en un sentit molt pregon, tot allò simbolitzat va ser reprimit.

Que l'aparició de l'art mostrà una ansietat que no s'havia sentit abans. La creació per tal de sotmetre els turments de la percepció. El simbolisme com un moment de descontentament, quan les persones van sentir que una cosa preciosa se'ls escapava.