Testimoni al darrer poblat (i V)

Una civilització que utilitzà l'agressió i la violència per tal de catalitzar la tensió entre les condicions materials imposades i l'univers de representacions considerades per Karl Marx com a superestructura.

Quan els nivells de contradicció arribaren al seu punt culminant, la guerra cruel en fou la conclusió lògica.

Els poderosos, els subvencionats i els enganyats, la immensa majoria de la població, es lliuraren a la devastació.

Ens estalviarem descriure l'horror que l'anomenada Humanitat va patir. Principis del segon mil·leni (datació 0-1-2 de la coneguda com a era cristiana).

N'hi haurà prou en transcriure els mots d'ironia no volguda de la pagesa ucraïnesa que el presencià:

"Ens han de disculpar. Som al·lotes de camp. Tret de funcions religioses, rosaris, novenes, feines de la pagesia, batre, veremar, càstigs, incests, violacions, incendis, homes penjats, invasions d'exèrcits, saquejaments, estupres, pestilències...no hem vist res. Som molt de poble nosaltres".

És la referència, universal, no només a fets puntuals d'aquella època sinó al període iniciat al Neolític.

Havia de ser per força la descripció d'una d'aquelles que, majoritàriament, s'havien mantingut al marge de la barbàrie: una dona.

I fou llavors, sortint de l'error, els símbols i la runa que les supervivents, tot recreant Bertrand Russell, decidírem posar-nos dretes i mirar el mon a la cara. Les coses bones i les dolentes. Les coses maques i les lletges.

I ens vàrem mantenir dretes, amb valentia i honestedad. Vam repassar i recuperar allò salvable dels signes. Ho hem plasmat en aquest escrit, en una de les poques llengües que encara existeixen per mor de la resilència i coratge de les seves parlants.

Per a evitar que torni a passar.

Però no ens enganyem.

Ara sabem que les amants no necessiten paraules. Que cal un món d'amants. Un món cara a cara on oblidar noms. Un món que sap que la meravella és el contrari de la ignorància.

Som a l'any 2326 de la turmentada era cristiana. Un espai de temps que atribuí de manera indeguda a un Déu masculí el patrimoni de la compassió i la tendresa.

I és un fet més que evident que el pensament fou, de principi a fi, un fenomen aclaparadorament masculí.Per parlar només d'Occident: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Pau, Agustí,Tomàs d'Aquino, Luter, Copèrnic, Galileu, Bacon, Descartes, Newton, Locke, Hume,Kant, Darwin, Marx, Nietzsche, Freud...

La tradició intel·lectual universal va ser creada gairebé íntegrament per homes i configurada principalment per perspectives masculines.

Ara sabem que l'home no era una meta. L'home modern va morir. La Humanitat és ara Sororitat. Perquè l'home era quelcom que havia de ser superat en l'abraçada del femení.

Una abraçada que sintetitzà Edith Piaf: "Que rebenti el món, si m'estimes".

Conseqüents amb això, nosaltres les dones, amb l'ajuda dels pocs supervivents mascles que quedaren, vam començar els treballs de resilvestració.

Han hagut de passar molts d'anys.

Un immens bosc primordial s'estén hores d'ara i de manera ininterrompuda dels Pirineus fins als Urals.

Com el que hi havia fa deu mil·lenis.

Una massa forestal encara jove.

Falten poques hores per a que el nostre grup abandoni definitivament un dels darrers poblats urbans que resten.

Emocionades, sentim els crits de joia. Perquè anem a endinsar-nos al Jardí.

Perquè ara sabem que, viure a la natura, comportarà una percepció i un contacte que difícilment podríen entendre els dissortats dels deu mil d'angoixa i alienació.

Ara sabem que la comunicació amb tota l'existència serà un joc exquisit de tots els sentits, amb innombrables i innominades varietats de plaer i emoció que ens seran accessibles.