Situació analítica

Com que a Mallorca ens coneixem tots, vaig sol·licitar cita a un psiquiatre de Barcelona amb la condició 'sine qua non' que fos catalanoparlant.

Després d'obrir la "fitxa" al vestíbul tot donant les meves dades a una assistent-recepcionista, accedesc a una sala ampla i comfortable om m'espera assegut el metge darrera d'una taula de fusta bona. Presentacions de rigor i m'assec, jo també, en una còmoda butaca.

- Això de contar la nostra vida a un extern és relativament nou, doctor. Ja sap...la salut mental, que diuen...Tothom en parla. I pens que pot arribar a ser sufocant...tant per al qui exposa el problema com per al qui l'escolta-

M'intenta tranquil·litzar. Comenta que en la seva pràctica clínica ha vist de tot. Hi ha el secret professional, això sí. I que la gent té el dret i la necessitat d'expressar-se, de manifestar els seus pensaments, el seu malestar.

- Cert. Tot passejant de nit per un barri perifèric de Ciutat, ho faig sovint, vaig entrar en una bar. En asseure'm a la barra se m'acostà un individu que començà a explicar-me la seva biografia. Fou una monòleg llarg i feixuc. A més, i això és important, ho feia de manera intimidant...M'explicava episodis terribles a un pam de la cara tot fent-me sentir el seu alè i sense deixar-me contestar. Volia imposar-se. En insinuar-li que potser consultés un psicòleg, s'ofengué o es va fer l'ofès de manera gairebé violenta. S'imagina? No vull ser un pinxo amb vostè, doctor.-

Assegura que sembl una persona educada, per per aquí no creu que plori la criatura. Que tothom s'expressa com pot o com vol.

- Després hi ha l'altra cara de la moneda. Les pobres ovelletes, humils, que ho vomiten tot en àmbits tòxics esperant el consol...que no arriba. En vaig ser testimoni a una església evangèlica. Sessions d'alliberament en deien. Persones enfonsades que exposaven els seus presumptes problemes mentals i espirituals sota la mirada rigorosa i impertorbable dels pastors de la congregació. Un noi ho intentà i de seguida s'abandonà al plor sense consol, a un plany sostingut i profund. Vaig pensar que aquell jove era en el lloc i el moment dels més equivocats...Jo vaig ser incapaç d'exposar les meves angoixes. Un altre dia em convidaren a la celebració dels diumenges: el culte o la "festa" com també l'anomenaven. Hi hauria un líder carismàtic d'aquells capaços de vivificar la fe. L'acte consistí en oracions, intervencions dels líders i, la fi de festa, la imposició de mans per part del pastor convidat, una estrella de la galàxia pentecostal. Fou impactant: fidel que rebia la imposició, fidel que queia estès a terra. I no eren voluntaris. Perquè el gran Mediador deixava anar les seves mans al damunt de tothom. Passejava arreu de la sala. Va arribar al meu banc on jo m'havia aixecat. Educat com sóc, vaig deixar que em toqués. Però hi havia resistència. No vaig caure. Pressionà més el meu cap, augmentà el to de l'oració a crits, em bufà a la cara. Sense resultat. No hi ha hagué revelació, ni moment místic, ni expansió espiritual. Discret, em vaig asseure com si ja n'hagués tingut prou. Ell, comprensiu, passà de mi i continuà abatent d'altres congregants. Per què li explic tot això, doctor? Doncs perquè hi ha d'haver una confiança en l'interlocutor que jo no he trobat.... Un àmbit amable. Tampoc vull ser un ploramiques com el de la 'sessió d'alliberament'....-

Diu que a l'hora de demanar ajuda és millor fer-ho amb un professional. Que moltes persones cerquen vies equivocades per a resoldre les seves neures que són diverses i de vegades difícils de solucionar. M'aixec de la butaca i faig uns passos per la sala.


- Precisament. És això. A la Caixa. Quan vaig a treure o ingressar diners a la Caixa, pocs. Els empleats em diuen que m'assegui. I jo no m'assec. Romanc dempeus. No accept la seva oferta. No puc. M'entén o no, doctor?-

No m'ha entès massa. El seu llenguatge no verbal és com el de qualsevol empleat de la Caixa. Sobretot perquè el "m'entén o no", après als barris perifèrics, li ha fet mal i perquè em mantinc dret. Se'l veu incòmode. Ara em demana quin és el meu problema, per a què hi he anat a la consulta.


- Per a res. O potser per a fer recerca sociològica. No s'amoïni. Me'n vaig-

Dit i fet. M'acomiad a la francesa. Al vestíbul l'assistent-recepcionista em demana cent-cinquanta euros, obertura d'expedient i primera visita, diu.


- Cent-cinquanta...Cent cinquanta merdes...- li responc

Ja prop de la porta de sortida i en constatar que no pagaré, l'assistent-recepcionista comenta que al món hi ha molta misèria. Aquesta no me l'esperava. Però hi estic acostumat. Responc ràpid.

- N'hi ha de misèria al món. I també molts de cafres que se n'aprofiten.