T'estimo. En homenatge pòstum

El negre, nocturn, cel i el blau més clar
Es dissolen al fons de la retina
Es barregen, em maregen, son mar...
L'horitzó es fon entre unes mans de nina
Les llums són fosques, llums del més enllà.

Es barregen els colors, deliri
de les imatges que abandonen buides
I tot és fosc i clar i suau i estrident.
Els sons que ja no sonen de crits buides,
I cremes l'esperança dins un ciri.

Lògica abandonada gemegant,
Marianes i Everest units per banda,
Tot és un, res no és junt i tot gemega,
I l'aigua és vençuda per una branda
I tot juga i crida i riu com a infant.

En ones petites sota el sol fort
el mar entra suau, blau, bell, a la cala
de sal, de mar, i d'aigua duu corona,
escuma que el record es menja i sala,
i dóna al vent que duu llavors de mort.

I la calma aparent d'un dia normal
Esberlada per bogeries somiades
És tot el que puc veure o recordar.
I allò que veig em fa venir arcades,
Només de l'enyor d'un dia habitual.

I quan penso que quan fui més feliç
Fou en sentir el teu "sí", sols, a la platja,
Sé que vull morir entre aquella sorra,
Deixant-me enterrar per aquell onatge,
I no saber com n'és, el món, de gris.

I junts, entre les ones que ens han mort
Tornem per fi a sentir-nos l'un a l'altre,
I tot torna al seu lloc entre els colors,
i no t'he d'enyorar, i seguir-te el rastre,
i tot torna a ser normal, dur i fort.

L'enyor que dins meu tot banalitzava,
Desordenava i feia fosc, confús,
Es fon en un petó fet sols de química,
Desapareix, s'allunya en el talús,
I t'estimo, i m'estimes, i res no és important.