Terra de ningú

Un relat de: Cirerot

Em resistia a deixar-te caure com un record devaluat. Vas ser el no-res i el tot a la vegada, a mig camí entre un somriure i una rialla.
Diumenge al migdia. Vaig despertar-me suant de valent, tenia totes les persianes abaixades però a fora devia fer un sol de mil dimonis perquè la calor es filtrava per cada escletxa com un fantasma implacable. Vaig encendre una burilla amb gest torçat i vaig caminar fins a la cuina.
Se sentien crits al replà de l'escala. Vaig posar la cafetera al foc. Més crits, més forts: una veu femenina d'origen brasiler reclamava 30 euros a un home d'accent indeterminat. Ella cridava com un animal ferit, el client semblava un animal acorralat. La dona va amenaçar de seguir-lo fins a casa si no pagava i la discussió es va anar apaivagant.
Vaig esbandir una tassa mig bruta, el cafè era a punt.
A la penombra del menjador la meva gata jeia en l'abandó absolut d'un ésser aparentment resignat. Va aixecar el cap i va mirar-me com si fos la primera vegada que em veiés. La vaig acariciar. Un munt de pèls es van quedar enganxats a la meva mà suada.
Algú tocava el violí a l'edifici del davant; hi deu haver un Tin Pan Alley a cada suburbi merdós del món, vaig pensar. Vaig fer un glop i vaig tornar a tórcer el gest. Va semblar-me que el temps s'havia aturat en terra de ningú, la metafísica del carreró sense sortida segons Ellroy. Vaig deixar la tassa sobre la taula i vaig encendre un cigarret. No n'estic segur del tot però juraria que vaig emetre un so, a mig camí entre un somriure i una rialla, quan, de sobte, vaig pensar que 30 euros em semblaven massa per una mamada al replà d'un edifici ruïnós. Les parets necessitaven unes quantes mans de pintura i les bústies havien estat arrencades feia temps. Més d'un cop el carter havia deixat notes plenes d'indignació i ressentiment clamant als veïns que, almenys, poséssim els nostres noms a les cavitats de la paret.

Comentaris

  • perfecte[Ofensiu]
    eva | 04-01-2007

    M'encanta poder veure les imatges de les coses que llegeixo, i t asseguro que no m'acostuma a passar, podria descriure't perfectament fins i tot el color de les pareds.
    Entenedor, clar i directa; per mi, perfecte.
    pd: em vas llegir un cop he tornat en forma de relat, em vas dir que t'avisses, ara ho faig

  • Mike Malone[Ofensiu]
    Viatger | 10-12-2006

    Sembla la veu en off de l'inici d'una pel3li de detectius.
    Molt guapo.
    M'ha recordat cert personatge de "La Llamada de Ctulhu"... ;)

  • Què bó!![Ofensiu]
    Arbequina | 20-07-2006 | Valoració: 10

    Començo a poder definir el teu estil.... em sembla com una fotografia que cobra vida... una fotografia personal.
    A més, escrus de meravella.
    Un deu al teu estil!!

    Una abraçada.

    Arbequina.

  • estil propi[Ofensiu]
    Curculla | 04-07-2006 | Valoració: 10

    Un altre relat genial, m'encanta el teu estil: directe, sincer, breu i sec, però poètic i reflexiu alhora, un còctel amb firma pròpia, única i original.

Valoració mitja: 9.33