Teràpia. Museu. Karen.

Teràpia
-Estiri's, estarà més còmode.
-No cal, gràcies. Prefereixo estar assegut.
-Bé, vostè mateix. Qui paga mana, oi? Quan vulgui, expliqui'm perquè ha vingut.
-L'altre dia vaig trepitjar les restes d'una botella de cervesa. Em va caure obrint la nevera, i no vaig vigilar.
-Es va fer mal?
-No. Bé, sí, però amb prou feines ho sentia.
-Segueixi. Estava sol?
-No, amb una amiga. No hi vaig donar importància, m'ho vaig curar perquè no s'infectés, i llestos. Tenia moltes coses a fer, no em podia entretenir en el dolor de la part més distal d'una extremitat inferior. Al cap de pocs dies aquesta amiga em va veure el peu i es va espantar. Havia sortit a caminar amb un amic. El calçat no era l'adequat, i la veritat és que tinc el peu fet un poema.
-Com vol dir?
-No és gaire agradable de veure. Aquesta amiga...
-Té nom, l'amiga?
-No.
-D'acord.
-....em va dir que m'ho hauria de veure un metge. M'hi vaig negar i es va enfurismar, vam discutir i em va fer plantejar coses...vull dir que potser té part de raó, per això estic aquí.
-Ja... ¿Ha tingut alguna mena de paràlisi, mai?
-Que jo sàpiga no... ja ho preguntaré a la meva mare, si és important.
-Ho és.
Surto de la consulta alleujat. La doctora no em punxa, deixa que vagi parlant al meu ritme. Em dóna la impressió que em comprèn, és reconfortant...bé, deu ser la seva feina, que ho sembli. Diu que hem de seguir durant un temps. Pot ser una bona inversió, una mica de normalitat no em faria cap mal.

Museu
Una sala diàfana, gran, espaiosa. A la part central del museu hi ha la cafeteria. La Raquel ha anat a veure la Sílvia i esmorzen plegades. Assegudes a les cadires verd poma, parlen mentre assaboreixen el cafè amb llet.
-Llavors, vas conèixer l'Enric després de l'Adrià...
-No ben bé... Abans...
-Com, abans? Els dos a l'hora?
-No, dona. Abans havia estat amb en Pere.
-Pere? Nena, em perdo. Ja no sé qui era, en Pere! M'hauràs de fer un mapa dels teus amants, per orientar-me.
Xoquen les mans i es posen a riure, amb aquella felicitat femenina de saber que poden tenir diversos amants alhora, si volen, i de descobrir que no hi ha cap mal en fer-ho, al contrari del que els han ensenyat tota la vida.

Karen
Arriba al despatx, atrafegat. Tot just ha acabat la classe i n'ha de preparar dues més, i els articles per la revista, i el capítol de la tesi i....Respira fons, seu un moment i menja una mica. No pensa deixar-se defallir. Mira el desordre de papers damunt la taula. Pensa en la Karen; fa dies que no la veu. La Karen és una alumna seva, una de les millors, que ha aconseguir tirar per terra la seva ferma convicció en separar feina i relacions sentimentals. A classe es miraven, però no havia anat més enllà fins el dia que ella el va anar a veure al despatx. La decisió d'ella, aquella determinació salvatge...ell se sentia tirant enrera constantment, com si anés caminant com els crancs, tot i que era impossible, perquè estaven asseguts.