Sentimental

Raquel
El que m'agradava d'ell, per primera vegada en un home, era la seva manera de viure, la seva manera d'estar al món, el seu contacte amb la realitat. La seva capacitat de disfrutar el present com un nen, sense pors. Era com si no hi hagués mediacions, com si no hi hagués res entre ell i allò que l'envoltava. Sempre m'he vist a mi mateixa distanciada de la realitat. Com una espectadora. Tota la vida he procurat que passin coses al meu voltant pel gust d'observar-les. Però ell no; ell jugava, estava al camp i passava la pilota, que era tot el que veia davant seu. I no es deixava manipular. M'agradava que fóssim diferents en aquest sentit, ell a la seva manera i jo a la meva. Com ha de ser. Mai s'aprofita prou, l'amor, quan es troba.
Va ser tot massa ràpid, gairebé fugaç. L'Enric vivia a un pis de solter un pèl impersonal que li havien deixat uns familiars abans de marxar. Em va convèncer perquè m'hi instal·lés, o em vaig deixar convèncer, no ho sé. La decisió va ser qualificada de suïcidi emocional per amics i familiars. Jo, decidida, ni els escoltava. Com tampoc el sentia a ell quan em deia que després no hi hauria una relació a distància, que no valia la pena perquè ja ho havia viscut i no tenia sentit. El meu estat d'eufòria continguda, ara ho veig, feia que no volgués veure el que era inevitable, el que estava a punt de passar. Va ser com ell havia dit que seria: vam disfrutar aquells dies, que ens vam prendre com unes merescudes vacances de dues persones que acaben de trobar el que sempre estem buscant.

Enric
I és clar que l'enyoro, però ja passarà. Uns dies més i tot s'haurà esvaït, espero. Però aquest moment feliç i plàcid encara no ha arribat; encara penso en ella, seria absurd negar-m'ho. A vegades, en els pocs moments que estem en contacte, em posa trampes, per assegurar-se de reconèixer en mi aquests sentiments residuals. I jo hi caic de quatre potes, invariablement. No fa gaire, per telèfon, em va fer recordar el dia que ens vam estimar a la dutxa. Quina mala idea. Quines ganes de remoure sensacions, pròpies i alienes. Mai va ser una dona innocent. Li agradava fer-me saber que era interessant per a d'altres homes, que tenia cert èxit. I això m'enfurismava. Evidentment, mai l'hi vaig reconèixer. Determinades actuacions seves em semblaven, senzillament, atemptats contra la meva integritat: la gelosia pot dur a cometre seriosos disbarats. Jo havia de marxar a finals de juliol; això era el més important en aquells moments. No podia cedir als cants de sirena, no podia deixar-me endur pels sentiments, especialment ara que sabia fins a quin punt en són, de traïdors. A més, tampoc es tractava de l'Elena, d'aquell amor tan intens... Segurament em trobava en un estat de confusió.
Aquestes notes -el que escrivim és possible que, tard o d'hora, o llegeixi algú- no les prenc per gust; és un diari personal que em fa seguir la psicòloga. Sí, faig teràpia. Des del dia del mareig, al descampat de cotxes de segona mà. Sempre m'ha semblat absurd i una pèrdua de temps entretenir-se parlant d'emocions, d'un mateix, de què sent, què pensa...com si no hi hagués coses realment importants de què preocupar-se. Però aquell dia em vaig espantar. La doctora m'ha diagnosticat una mena d'incapacitat a l'hora d'expressar-les, diu que em resulta més fàcil parlar de pronoms febles -és clar!, tot i que prefereixo els relatius, i a més són objecte de la meva tesi- que no pas de sentiments. Evidentment. Parlar d'una cosa tan llefiscosa i esmunyedissa no és fàcil, a no ser que es faci de manera inconscient. Però si se'n vol parlar seriosament, és gairebé impossible dir-ne res. El cas és que, segons la doctora, les meves inhibicions, la meva timidesa natural, es poden accentuar i provocar-me fins i tot alguna conseqüència psicosomàtica, com la paràlisi d'un braç, o d'una cama. Es veu que un primer pas per solucionar-ho és expressar-ho, i per això ha decidit que he d'intentar posar per escrit allò que sento. Segueixo una mena de temari confeccionat per la doctora (amor, amistat,...). A mi l'exposició de sentiments -per no parlar de l'exhibició- em produeix grima. El sentiment descarnat, al viu, em fa pensar en un ratolí girat del revés com un mitjó. Quan acaben de néixer són indefensos, llefiscosos, desagradables a la vista i al tacte. La seva mera visió fa que procuris allunyar-te'n. Talment els sentiments.

Raquel
És curiós, això dels sentiments. Com hi ha persones que aconsegueixen tocar-te una zona determinada, arribar a un lloc especial, una mena d'entretela de l'ànima. Com si es tractés d'un sistema de comportes on només volen passar determinades persones, i només volem que passi segons qui, no qualsevol. Feliç moment, quan es dóna la coincidència d'aquests dos grups. El fet que et puguin arribar a tocar aquesta zona especial és el que provoca certa obsessió, cert enamorament. És precisament el que fa que continuïs necessitant aquella persona durant un temps, tot i les evidències en contra? Com els passa als anglesos i als nòrdics en general amb el sol; t'obsessiona allò que et falta, allò que et fa falta.
El que és realment greu d'una separació no té res a veure amb la llunyania física, sinó amb una mena de llunyania interior. Com si t'estiressin a la taula d'operacions i t'obrissin en canal. Com si t'arranquessin mitja part de tu, mitja ànima. Aquesta mitja ànima és tant o més inexistent que la teva pròpia ànima; està composada pels teus records i impressions de l'altra persona. I alhora, aquesta extracció quirúrgica d'un suposat no-res és i es viu de la manera més real possible.