Desglaç

-No marxis així, si us plau.
La Raquel el mira fredament. L'Enric fa un gest amb la mà, com si la volgués tocar. La Raquel, rígida i dura, no diu res, ni tan sols es mou. L'aire de l'habitació es podria tallar.
-Parlem-ne... No vull que te'n vagis així...
Balbuceja, nerviós. No havia viscut mai una situació com aquesta, essent ell qui decideix trencar una relació, i no sap com afrontar-la. Es queda dret, palplantat al mig del menjador, veient com ella se'n va.
La Raquel baixa les escales ràpida i nerviosa, gairebé corre. Ensopega amb un graó gastat de l'escalinata i cau tot un replà avall. Encara més inquieta, s'aixeca, agafant-se fort a la barana de ferro forjat, negra i vella. L'únic que la preocupa es que l'Enric no hagi vist ni sentit res, i no pugui saber-ne res, del seu dolor. Un cop al carrer, procura que no es noti gaire, tot plegat.
Un cop fora de l'edifici, la Raquel pensa en què pot fer. De moment, caminar. Es dirigeix cap al centre, va vagant per carrerons de Gràcia que no ha trepitjat mai, segura que arribarà allà on vol anar, però fent-ho per llocs nous. És ben bé com un desglaç, com el desglaç del Perito Moreno. De cop i volta tot s'esmicolava i queia molt avall, i es perdia a racons d'on no es podria a tornar a recuperar. Mai més. Sabia que el gel s'acabaria fonent, però que pogués fer-ho lentament l'espantava, l'exasperava.
Caminava passeig de Gràcia avall. Veia com la gent la mirava, alguns preocupats, d'altres amb cara de perplexitat. Tot perquè les llàgrimes li queien galtes avall, sense cap mena d'aturador. Res a veure amb les passejades per a mirar aparadors de roba, observar burleta com s'hi passegen els estrangers i els "locals". Ara era ella l'observada. ¿Què devien pensar, els vianants que la miraven? Alguns, que li havien donat una mala notícia -la mort d'un familiar, la comunicació d'una malaltia greu d'ella o d'algú proper, potser havia sabut que el violador que l'havia atacada havia estat posat en llibertat,... Pels seus rostres, s'endevinava que estaven convençuts que era una cosa greu. I n'era, però molt més que aquelles suposicions. Desamor. El maleït desamor, que tornava.
A mig camí, tocant a Plaça Catalunya, seu a una terrassa. No li agrada que la vegin en aquell estat, però és incapaç de seguir caminant. Tampoc vol compartir les penes; necessita pensar. Demana una cervesa al cambrer equatorià que la mira com si fos alienígena i decideix posar-se les ulleres de sol: potser així serà més discret, tot plegat. Pensa en la protagonista de 'La flor de mi secreto', i en les 'Cartas de la monja portuguesa'. Si almenys pogués ser original!

Sap que pot retenir aquella sensació -el sol, or líquid que s'esmicola entre les muntanyes; la lluna plena, que somriu sorneguera per entre els balcons del carrer Petritxol; les bombolles de sabó que un nen fa voleiar a les Rambles- però també que, alhora, era com un càncer, com una malaltia que s'havia d'extirpar ella mateixa. Ella sola. Trobar l'Enric havia estat com arribar a una ciutat d'aquelles que no has vist mai però coneixes de tota la vida, com ara Praga. Recorres els seus carrerons, els carrerons del castell, amb aquelles petites cases de colors, i t'adones que aquell exterior, aquell decorat, es correspon miraculosament amb el teu interior.
Buscava una traducció per a l'expressió "cel despejat". Va trobar-ne una, que de tan adequada feia mal: cel aïllat. A partir d'ara, cadascú tenia el seu propi cel. Mai més el compartirien. De la plenitud, l'eufòria similar a la que provoquen les drogues, la sensació de poder retenir aquella llum interior dolça i perdurable per sempre, havia passat a una ràbia aguda, punyent. Embogida, plena de ràbia contra el món i contra tothom, va trencar totes les fotografies, fent-les a miques. Tenia diferents tipus de rampells; va passar hores dedicada a esborrar el seu record, procurant que no en quedés cap rastre, d'ell, enlloc. Dedicava força temps a aquesta tasca tan ingrata perquè sabia que el temps era l'únic que podia posar fi a la seva desesperació, si era prou pacient. Però les urpes -si, les urpes, i no pas les ales- de la passió i d'allò que s'acostuma a anomenar "amor" la feien actuar irracionalment, tornant a enganxar fotografies, fent-ne petits altars, desesperada per la por real a perdre'l per sempre.
***
La ràbia. Trencar coses. Pensar en agredir. Sovint es trobava en una botiga, al metro, al supermercat, pensativa. De cop i volta, li venia una imatge, una mena de flaix. Es veia a ella mateixa agredint algú. La caixera, una dependenta, aquell noi esparracat i brut que l'havia mirada malament. Mai va arribar a fer-ho. Només s'espantava a ella mateixa, sacsejada per aquells sotracs a la consciència. Els primers que havia tingut eren contra objectes; es veia a ella mateixa llençant amb fúria contra el terra un gerro de vidre ple de flors En aquella època, probablement era una mica agressiva verbalment. Potser per això, ara que hi pensava, les poques persones amb qui es relacionava i que intentaven ajudar-la, fugien atemorides.
Amb l'Enric. Com havien pogut passar del model "dona més forta", amb la convicció per part d'ell de no estar a l'alçada, a la decisió del filòleg de "em deixo estimar sense demostrar res a canvi", com si l'amor 'taken for granted' fos una modalitat vàlida, era tot un misteri. No tenia paciència per les relacions amoroses. Segurament tancava el foc massa ràpid, sense deixar que la passió s'inflamés del tot, estroncant el flirteig a mig desig. I llavors remenava, quan ja no hi havia res a fer, i el contrincant recollia les engrunes, satisfet.