Somnis d'Àfrica

Torna a la cuina. I torna a obrir la nevera; el neguit acostuma a fer-li venir gana. L'Enric és molt escrupolós amb tot el que fa, però la temptació del menjar el perd. Unta una torrada amb formatge Brie. Li agrada aquell gust sensual i fort. Ser gourmet ha fet que sempre hagi mantingut una lleugera corba de felicitat, que pot dissimular prou bé en posició horitzontal. Llegeix la carta de la Raquel, una altra vegada. Des que és a Camerun rep contínues trucades, missatges i cartes d'ella. Es van conèixer poc abans que ell marxés. Tot just van tenir temps per compartir un mes de vivències. No van establir cap compromís, cap lligam. Procura no pensar gaire en la Raquel. Ha de tirar endavant, i fer-ho no l'ajudaria gens.
De fet, és com si veiés, a càmera lenta, com tot s'ha de repetir i precipitar cap al desastre, com l'altra vegada. Amb l'Elena va passar exactament el mateix. Enamorament, viatge que suposava una ruptura. Després van venir la retrobada, el casament...i la separació. Les persones, és evident, no són les mateixes, però les situacions comencen a assemblar-se perillosament. Ho ha de tallar ara. D'arrel. La Raquel és forta, pensa, per consolar-se. Mira per la finestra.
Aquella nit té un somni torbador. Un tribunal estrany, format pels seus actuals caps de departament, decideix declarar-lo culpable. No sap ben bé de què, però rotundament culpable, sense possibilitat de recórrer la sentència. Es qüestionen les seves capacitats, la seva intel·ligència. La seva persona. Aterroritzat, veu com l'arresten, amb la impotència de saber-se teòricament innocent, de veure que li serà impossible contactar mai més amb les persones que estima, i de sentir-se, per sempre més, lluny d'ella. Es desperta sobresaltat. Pot ser que hagi cridat el seu nom. Es renta la cara i agafa una cervesa de la nevera, tot prohibint-se la temptació de trucar-la, i forçant-se a recordar la distinció de Calderón, entre somnis i vida.
Mira al seu voltant, i repassa mentalment la llista de les coses que ha de fer, el que té pendent. Encara no clareja, però no vol tornar a dormir. Per la finestra veu quatre estrelles i un filet de lluna damunt un cel fosc però radiant. Ha d'anar a comprar el cotxe i, per tant, enfrontar-se amb els maleïts venedors de cotxes de segona mà. Els odia amb totes les seves forces. Sempre ha procurat fer les coses com cal, i, conseqüentment, l'exaspera la manera de fer les coses d'aquesta gent. Per tant, serà el primer que farà. Ha après a lluitar amb els seus odis i les seves pors, i a actuar racionalment i en conseqüència. Superar la separació matrimonial li va permetre iniciar una espècie de segona vida, sent ell mateix però investit d'una fortalesa interior que amb prou feines coneixia. Com l'au Fènix.
Segueix mirant al seu voltant, una mica inquiet. Després del cotxe -serà el tercer intent d'adquisició, espera que l'últim- vol anar a la superfície comercial que li ve de pas per omplir la nevera, que ja comença a estar massa desèrtica, pel seu gust. S'acaba la cervesa que havia començat. Preveu que passarà molta calor, al descampat on aquells indesitjables intenten vendre patinets tronats a preu de Cadillac, entre els núvols de pols que la calitja permanent aixeca de terra i els reflexos cegadors del sol als cotxes.
Arriba al descampat, en autobús. Un autobús d'aquests atrotinats i plens de gent que justifiquen que en aquest racó de món, tothom que s'ho pugui permetre tingui cotxe. Un dia, potser l'endemà de la seva arribada, va veure una velleta en una parada, sola. Donava ben bé la impressió que havia anat envellint en aquella parada d'autobús, tot esperant.
Per descomptat, tria una altra zona respecte l'últim dia, cosa que significa un altre venedor. El que li toca avui tampoc no li fa cap il·lusió, com ja comença a ser habitual. Aquest es diu Johny. Constantment llueix les seves dents grosses, enormes, com ullals. L'escàs cabell, untat de brillantina. I una camisa a ratlles horrorosa. Prefereix no seguir mirant. Què ho deu fer -pensa- que tots els venedors de cotxes de segona mà semblin homes fracassats? Sent una pudor persistent, feridora, una desagradable barreja de suor i d'alcohol. L'Enric s'ensuma momentàniament a si mateix, en part per assegurar-se que no és ell qui fa aquella pudor, en part perplex pel fet que una persona sola, l'infecte venedor, pugui fer tanta mala olor.
Comencen a parlar. Sap que el venedor detectarà aviat, per l'accent, que és estranger. Ha de procurar guanyar bones posicions ràpidament. Als estrangers encara els volen engatussar més, deuen considerar que hi tenen més dret. Veu com comença a cantar-li les excel·lències d'una màquina de matar rònega i tronada. Increïble, pensa. És un cotxe vermell, lleig i vell. El color li acaba de donar l'aire decadent de les coses pretesament modernes. De cop i volta, només veu la calitja, la pols daurada i els reflexos del sol. La veu llunyana, però estrident, del venedor, gairebé li resulta inaudible. Amb el mareig l'assalta el dubte: s'hauria de veure a sí mateix com el venedor, com un farsant que va enredar la Raquel? Demana una mica de paciència a en Johny i es dirigeix al bar del centre comercial. Mentre beu la Coca-cola que ha demanat, i que -confia- li retornarà el sucre necessari per esvair el mareig, intenta endreçar els seus pensaments. Àvid lector, només conèixer la Raquel va saber qui era. Era tan semblant a la protagonista d'una de les seves novel·les preferides, que gairebé no li semblava real. Tot plegat era massa bo per ser real, de fet. Una dona -no recordava el nom del personatge- forta, decidida, amb empenta. Aparentment freda i calculadora, però amb una increïble capacitat de deixar-se vèncer per aquell que ella decidís que s'ho valia prou.
Eren -la Raquel i el personatge- dones paradoxals, plenes de meravelloses contradiccions. Era una molt bona publicista, valorada i reconeguda per la seva agressivitat. Això era imprescindible per a ell en una parella; l'eficiència professional. La Raquel sabia buscar el punt feble de l'adversari i ferir-lo a consciència, tal com s'esperava d'ella. Quin caràcter, mare de Déu. Tenia un problema força greu amb l'autoritat; senzillament no la suportava. Qüestionava tant les persones com les ordres. Tot allò que fos imposat l'anguniejava, li provocava grima. L'Enric va arribar a aquesta conclusió després de presenciar, per casualitat, una discussió de la Raquel i el seu cap. Era ella qui li discutia! Ella qui gairebé li cridava! Aquell dia no sabia on posar-se. Es va quedar mut, sorprès i alhora admirat. Estupefacte; l'absoluta manca de mà esquerra de què podia vantar-se aquella dona no deixava de sorprendre'l. A vegades pensava en ella -en elles?- com en una lleona. Després de ser ferotge (a la feina, al carrer,... la veritat és que sempre trobava una oportunitat per ser-ne), amb aquells que estimava s'hauria deixat treure el menjar de la boca. Aquesta suposada debilitat vers els seus tenia una traducció sexual: en les poques, massa poques trobades de què van poder disfrutar, va veure que li agradava sotmetre's. Era conscient que en el joc de la dominació podria haver arribat molt lluny, si hagués volgut. Com enyorava aquells episodis, aquelles trobades en una Barcelona calorosa, de juliol. El pis petit però lluminós semblava fet a mida, talment com un escenari per a ells dos, per aquells quatre dies. Una cortina de vidres de colors cridaners però agradables a la vista separava la cuina del menjador. La dutxa. L'habitació. La paret del dormitori. El sofà, allargat i blau. Tot eren racons plens de bocins de la seva història.
Ella, massa temptadora com perquè no haguessin començat aquella petita història -tenia aquell punt fred, distant, que l'excitava massa, en una dona. I ell havia estat massa dèbil, massa humà. Massa home, potser.

***
La mort. La idea de la mort l'havia rondat, després de la separació. Quan l'Elena el va deixar, a la feina les coses tampoc no anaven gaire bé. És prou coneguda la mania de les desgràcies d'arribar plegades i, per sort, de marxar també juntes. Era incapaç d'agafar el cotxe tot sol: sempre que ho feia es veia a ell mateix estimbant-lo. Sortir de la corba amb excés de velocitat semblava més fàcil que seguir. En un sentit ampli del terme, és clar.
Havia estat capaç de dur tot el procés de separació amb prou correcció -com sempre, considerava que les coses s'han de fer ben fetes- però va arribar un punt en què se sentia exhaust, emocionalment i física. Era senzill: no donava més de si. Es passava hores i hores a casa sense fer res en concret. Plorant. Provant de descansar, contínuament i sense fer res més per estar cansat que jeure i arrossegar-se d'un sofà a un altre. Sort en va tenir, d'una mare com la seva, que li va fer d'infermera, d'amiga i fins i tot de confessora, quan ell ho necessitava. El que més recordava d'aquells dies era un patiment intens, com mai havia sentit i que esperava que no es repetís. Una desolació total i absoluta.
Per això li semblava que no hi havia ni punt de comparació entre una història i l'altra. Ja li havia explicat a la Raquel: amb l'Elena s'avenien molt més, tenien caràcters molt similars i, tot i això, no va funcionar. Ara que podia analitzar amb el cap fred el seu comportament en aquella relació, veia clarament que se li havien barrejat la por immensa a que el tornessin a ferir i el narcicisme, aquella agradable sensació de sentir-se estimat. Però era lògic. Era la seva primera temptativa seriosa després de l'Elena. Necessitava afecte, necessitava sentir-se estimat. I la Raquel sabia, des del principi, que la història tenia unes limitacions molt determinades. No havia enganyat ningú. Quin gran error, anar a viure junts. Ella hauria d'haver imaginat que acabaria acceptant la beca d'investigació.
Més tranquil i recuperat, torna amb en Johny, que el somriu amb aquell aspecte tan desmanegat i llefiscós. D'avui no passa, necessita un cotxe.