Llums de Madrid

Tenim el cotxe aturat darrere una parada de taxis. Just al costat de l'hotel. Els llums dels cotxes i dels semàfors perfilen pinzellades damunt la nit de Madrid, com en un ràpid barrido fotogràfic. Els traços vermells, blancs i grocs són el que més destaca en aquesta plaça, més que els arbres i els semàfors de la ciutat,... fins i tot més que els cotxes i els vianants que la transiten. Es desdibuixen en línies caòtiques, desendreçades, aèries, donant un aire futurista a la ciutat. També se m'amunteguen, barregen i em transiten els rostres de les persones que he vist aquesta setmana: un vertigen que fa que no sàpiga distingir qui ha dit què. Aquesta fredor de traços ràpids i dinàmics damunt el capvespre no té res a veure amb la calor de fa poques hores, aquell sol torbador, gairebé equatorial de la plaza Real, propi d'aquest mes de juny. Un altre paisatge curiós. La llum, forta i càlida a la vegada, em recorda els fanals dels carrers de Gràcia, d'un groc ataronjat damunt el blau fosc, majestuós com l'ull del paó real, del capvespre. Aquí, a Madrid, tot és brogit, gent amunt i avall. Aquesta mateixa llum a Gràcia és sinònim de calma i tranquil·litat.
Lluny, sento la seva veu. Tornem de dinar plegats, al restaurant de sempre. Hem aprofitat un viatge meu de feina a la capital per veure'ns. Ens agrada parlar, sabem que entre nosaltres hi ha alguna cosa més enllà del sexe. Que la situació és insostenible. Que no pot passar la nit amb mi a l'hotel, per la ruptura que significaria amb la seva dona. Espantada, veig una ombra de plantejament seriós que no havia percebut fins ara. Els llums, vermells, blancs i grocs, segueixen envoltant el cotxe, omplint el carrer. Immersos en aquest brogit urbà, caòtic i màgic alhora, ens ensordeix el so d'una botzina; el conductor d'un taxi, molest per la nostra presència. Aliens a tot, ens mirem. Sense dir ni una paraula, prescindim de les molèsties que puguem causar. Prou feina tenim amb la nostra conversa, la nostra història. L'adúltera, 'la otra', morta de por, aconsella fidelitat i reconciliació conjugal al marit infidel, però es traeix:
-141
-¿Cómo?
-El número de mi habitación. Ya me has oído.

Ens fem un petó i ens acomiadem. M'adono que no ens tornarem a veure, i en el fons me n'alegro.