Cartes

Carta de la Raquel

Ai, Enric Enric Enric Enric. No pateixis -ja sé que mai t'has queixat, però tampoc vull allargar dolorosament aquesta situació, saps que no és el meu estil, o no ho hauria de ser-; és l'última vegada que em poso en contacte amb tu. Ja saps el que sento, i començo a veure amb certa claredat que no sóc corresposta, almenys no com jo voldria. Per descomptat que puc viure amb això, però hi ha una sèrie de coses que vull recordar-te que no caldria que haguessis dit, algunes coses que potser no hauries d'haver fet. ¿Per què els petons apassionats? ¿Per què aquells "bon dia, guapa" entre els llençols, plens de tendresa? ¿Per què les abraçades, les carícies, les mirades? ¿Per què les converses sobre les parelles, els matrimonis, les relacions sentimentals? ¿Per què m'escoltaves mentre et llegia aquell passatge de Mrs. Dalloway sobre la llibertat dins del matrimoni, dins de les parelles, i em miraves d'aquella manera? ¿Per què em deies que parlaves tant sobre mi? ¿Què n'havia de fer, jo, de com t'agraden les dones? ¿I de si prefereixes que es pintin com lloros o no es maquillin en absolut, o vesteixin a la mínima expressió o es tatuïn el cos o se'l foradin amb piercings?
Com et deia, no tinc cap mena d'intenció de tornar-me a posar en contacte amb tu. Si vols respondre'm aquestes preguntes, en cas que tinguin una resposta que transcendeixi les necessitats pròpies del flirteig, ja saps on trobar-me.
Raquel

Enric
Aquestes mostres d'afecte fora d'hores el posaven bastant nerviós, especialment quan estaven disfressades de reprimenda, com en aquest cas. Ja li semblava que, aquells dies de la seva relació, la Raquel era massa afectuosa. Però ara....a què venia, això? Podia entendre el dolor de la separació, es podia posar en el seu lloc recordant el seu propi passat, però no deixava d'estranyar-lo, venint d'ella. Els papers s'havien invertit, la dona forta havia desaparegut, i ara ja no tenia gaire interès. Preferia recordar la Raquel distant i freda. La que no va voler parlar dels motius de la separació, la que el va deixar amb la paraula a la boca, pràcticament. Sempre s'acostumava a donar el mateix patró: quan estava tranquil, i les cartes anaven i venien parlant del que feien, el que pensaven, el que vivien -li agradava, saber com estava, i que ella sapigués d'ell-, just llavors, ella tenia una de les seves recaigudes sensibleres. Ell ho rebia amb paciència, com un pastisset de nata a la cara. Massa dolç, massa embafós.

Que perquè la mirava com la mirava el dia del passatge de Mrs. Dalloway. Mare de Déu. Ni ella no podia ser tan poc conscient de l'efecte que provoca en les persones que l'envolten. Me'l llegia vestint aquella samarreta blanca, ajustada, i la faldilla texana, no gaire llarga i també cenyida. I havia demanat un gelat, que anava assaborint poc abans de la lectura. No tinc ni idea de què em llegia sobre Mrs. Dalloway....sí,....vaig arribar a entendre-ho, encara que amb certa dificultat. I vaig assentir, clar que sí. La veritat és que el meu pensament s'entretenia d'altres maneres, quan pensava en ella. I ho seguiria fent durant uns dies, sí, però aquells dies i prou. Ella s'hauria d'haver fixat en un altre tema de la Woolf: la distinció entre sentimentalisme i sensibleria, i deixar estar el tema matrimonial.
***
(Raquel i Sílvia)
R- Però que en faig, de l'amor?
S- Prova de pair-ho, has d'oblidar-lo.
R- No m'has contestat. No cal que ho facis, no pateixis. Senzillament, és com si tingués un petit tresor, com si m'hagués caigut del cel un lingot d'or i no sapigués què fer-ne, on posar-lo, a qui donar-lo...
S- Però no cal que en facis res, només esperar. Tot anirà desapareixent...
R- ...com si em molestés, tot i ser un regal. Em neguiteja, em molesta. Em fa sentir inquieta. I alhora tinc por de deixar-me anar, de voler ofegar-me a la tristesa.
***
(Enric)
Senzillament es tractava de deixar-se endur per una estona de cel, de ser estimat i estimar una mica. Un mes tampoc donava gaire més de si. La separació amb l'Elena, sense voler desmerèixer la Raquel, va ser tant diferent....Si hagués calgut, l'hauria anada a buscar. On fos. Després de la separació, l'Elena, per a satisfer els seus neguits espirituals, havia anat a una mena de campament religiós, a Taizé. Juro que jo també hi hauria anat, amb els ulls clucs. Tot i que em considero agnòstic, gairebé ateu. Però no hauria perdut aquella oportunitat d'estar amb ella, encara que fos només per uns dies. Però no hi va haver opció. Tres anys de relació finalitzaven en sec -com hauria de ser, sinó? em va dir ella-, sense possibilitat d'apel·lació.

(Raquel)
El veia per tot arreu. A una festa major de poble. A la ciutat, tot passejant. Al tren, al metro, a l'autobús. Per tot arreu. La repetició dels símptomes no disminueix la força, l'ímpetu de la malaltia. Ni tan sols li treu mèrit. Es tracta de l'autenticitat no alterada per la repetició.