Teatre!

Les llums il·luminen, el cap ja no pensa, l'anima només sent...A fora plou.
A dins la gent espera, tot són ulls que miren, examinen cada moviment de l'escena rere les cortines.

Aquestes s'obren, i amb energia, presència i veu clara començo...i miro a un punt fix, mentres em passejo per l'espai.
El meu cos es transforma i ja sóc una papallona. La meva boca parla, i jo encara no sé què diu.
I tot va perfecte, avui ha vingut gent, i sobra, al fons de tot, algun seient de color vermell.
Els focus acaloren, darrere tinc gent seguint el text, però avui al sortir he vist la llum i ja ningú em podrà dir res.

I puc parlar del què vulgui, riure del què sigui, fer ganyotes, plorar, saltar, jugar, rodolar pel terra, provar, sentir, causar, impactar, mirar, cridar, cantar…i somriure't a tu, o a tu, o a tu, o a tu…i a tu també! I sense vergonya!
I m'assec a una cadira, m'arrepenjo a la taula, i faig veure que m'omplo un got de whisky…i parlo dels anys, com si hagués viscut tant…i la gent m'escolta…ara en sé molt, del què parlo! O si més no, això sembla…i s'ho creuen, eh?

I és que al teatre tot s'hi val. És un lloc on la realitat no hi entra, i si ho fa, sempre és de manera distorcionada…com nosaltres la volem, com nosaltres la veiem.
Al teatre es poden tractar temes tabús i cridar-los ben fort! I què passa després? Doncs res, perquè sota els focus que il·luminen, resulta que tot té una justificació. Això és fantàstic, no trobeu?

Sobre l'escena les mentides són veritats: ara parlo xino i t'ho creus…ara sóc traficant i també.
I disfrasso l'ànima, i hi ha dies que m'ho crec tant que ploro…tot és qüestió de concentració. Perquè hi tinc fe. Perquè no puc tocar la llum de l'escena, però casi….cada cop sóc més a prop…només em falta una miqueta.


I avui tornem a actuar, però aquest cop variem. Ens agrada que el públic es trobi amb coses que no s'esperava.
Aquesta nit parlem de les pors i els poemes d'escacs, parlem dels somnis de pous i les estrelles de vellut…i en sec, l'escena gira…i ens vestim de bufons de la cort i ens riem de tu, i de tu, i de tu, i de tu…ah! I de tu també! I sense vergonya!
I la gent s'ho passa bé, i riu…menys alguna persona que amb cara de restrenyiment ens maleeix, s'indigna, fa el gest de marxar, i finalment marxa. Tota la sala és una gran rialla. Avui ha valgut la pena.
I a qui no li agradi, que no miri, tu! Perquè ja ho deia, l'Estefan, aquell colega del teatre de Cuba: "pa guto…colore, mi hemana!"

I és que al teatre tot s'hi val. I a fora encara plou.